divendres, 30 de juny de 2017

Suposo que hi ha gent de tot, però de vegades creiem (o crec, millor dit) que el què ens passa és normal i parlant, te n'adones que no tant. Avui una companya de feina m'explicava la seva vida social i jo flipava, té molta vida social la noia, però es veu que no és l'única. Jo sóc l'extrem oposat, ho he sigut tota la vida però com més gran em faig, més se m'accentua.
Malgrat aquest pensament que m'ha sorprès, vull dir el pensar que la gent interactua més, quan hem arribat al cole i he vist el noi que neteja el cole, m'he alegrat molt de veure'l, com si d'ell sí que em vingués molt de gust acomiadar-me. I crec que a ell li ha passat igual. De fet, jo sempre he pensat com l'Elsa Punset "l'amor que no es manifesta no serveix de res" i aquí utilitzo la paraula amor com a sinònim d'efecte. I ell, en tres ocasions diferents al llarg d'aquests mesos, també m'ha deixat ben clar que em tenia efecte. De forma subtil però inequívoca. Com m'agrada a mi. I al creuar-nos al passadís només ha calgut que em digués: "sabia que vindries perquè he vist el teu cotxe allà dalt" i amb aquesta simple frase, demostrant-me que sabia quin cotxe condueixo, ja m'ha dit molt.
De fet, potser és una de les persones amb qui he fet més vincle aquests mesos que he estat al cole. No només per coincidir cada dia sinó també per la qualitat del tracte i l'atenció.
I quan he pujat al cotxe, el primer que he pensat/decidit és que si mai fes una escola, faria assamblees amb tot el personal del centre com un únic equip, amb el mateix dret a vot sigués del departament de direcció, de neteja, de professorat, de secretaria, etc. Perquè si l'important és fer pinya, com més gran sigui la pinya, millor.

divendres, 23 de juny de 2017





Ma germana està intentant trobar una nova casa pel Quico. El Quico és un gos molt maco que ara mateix té en acollida a casa seva. Ell vivia sempre lligat en un garatge i m'ha germana va creure que es mereixia una vida millor. 
Així va començar el seu projecte: se'l va emportar a casa seva amb el permís dels seus amos, el va esterilitzar perquè no ho estava i li ha ensenyat nous hàbits per viure dins una casa amb una família. El Quico no es porta molt bé amb gats i amb gossos i ma germana viu amb una gata i un gos. Fa molts dies que intenta trobar-li una nova família i no hi ha manera, ho ha mirat per moltíssimes webs, contactes, diferents països fins i tot, però sembla que ningú se n'enamora.

Ella ha començat una campanya literària per involucrar gent per la causa. Escriu contes on els gossos en són protagonistes i els fa llegir per veïns. Els grava la veu i publica els relats al facebook.
Us explico tot això per vàries raons: 

1) Per si algú té ganes d'augmentar la família i trobar distracció assegurada per temps.
2) Per si voleu col·laborar escrivint un relat que tracti sobre un gos. 
3) Per si en voleu fer publicitat als vostres amics, familiars i coneguts. Gent de confiança, si us plau.


Aquesta és la carta de presentació del Quico.





Letter from a dog to his future family:

I write to you, my dear future family, who has can see that I'm a unique felow, an expression of the nature's magic. Now I'm living with my friends, temporally. She caught me from the right hell where I lived barking, bitting all the belts that attached me during months, running like a electron arround the simple idea I wanted something better. There's nothing powerfull than an idea. She walking on not defining path with the same thought because she discover my firm conviction to be a part of a family and not a piece forgotten in a dark garage. I know what is the experience when demons caught you to the incomprehension. I wasn't crazy like they said, I was only wild. Nevertheless now I'm preparing to do the changes to be a member of your live, my dear future family.

She is looking everywhere my future, but like the whales become disorientated when there is too much noise, her message isn't successful. But I know that you are able to give me the love that makes me a free a dog and caught as a brother. She is able to cross the ocean to make sure this promise. However I'm learning as fast as I can the right balance, because I understand the diference between to love me actually and to can give me a new life, she is doing a lot of efforts.
I writte to you, who can appreciate that there is a full universe inside everyone, including me. So, I'm a mix of labrador, I'm blond, I'm 7 years old, I'm healthy, I'm vaccined, I've learned to keep my heart when they let me alone at home, I like play a lot, I do thousands of sympathies to thank you attention, I can smile with all my body. I can be calm a lot of time but I'm awaked on your first sign of activity. I can walk by your side but I love reading the full street. I can be fair with other dogs but I'm learning... I'm clever. I'm soft and I know the value of who love, I used to kiss with my tonge stealthily the hand that takes my strap, my plate, the hand that caress me.

Now, while I'm writting to you, I'm happy but, please, don't forget me.

Always yours,

Quico.



dimarts, 31 de gener de 2017

Vaig néixer un dia després que el meu pare. Del mateix mes. En 30 anys exactes de diferència. De fet, tinc consciència de saber aquest fet des de l'adolescència, quan un dia amb la resposta ja esperada en ment li vaig preguntar quin va ser el millor regal d'aniversari que li havien fet mai. Era evident quina resposta esperava jo, però, el meu pare, amb el cap a racons molt llunyans del meu, em digué: "ni idea". Devia estar ansiosa d'amor en aquells temps per fer aquella pregunta. La qüestió, és que fa poc temps vaig visitar la meva cosina petita, la filla petita de la germana del meu pare, que havia sigut mare d'un nen preciós. Parlant, vam acabar amb les dates dels aniversaris de la família i de la inqüestionable labor que fan les mares i els pares de recordar els aniversaris a la família en general i aleshores vaig descobrir que la meva cosina petita també havia nascut un dia després de la seva mare. Ara mateix, no sé amb quants anys de diferència. Em va sorprendre per curiós. Casualitat o causalitat? El que vulgueu.
Avui, he recordat tot això perquè estic llegint un llibre que es diu Dos Mujeres en Praga. Em va caure a les mans en una parada per dos euros i el vaig comprar perquè fa anys vaig anar a Praga amb una amiga, les dues soles. El llibre m'estava xisclant que l'agafés.  El vaig començar abans d'ahir crec, però ja m'ha atrapat. I he volgut veure si trastejant per Sant Google trobava més info de l'autor, doncs bé, aquí va la qüestió: va néixer avui. Però a l'any 1946.
He intentat felicitar-lo pensant que li podria enviar un missatge a través del face, però res.
Aquest post és per felicitar-lo:

 -Felicitats pel teu aniversari Juan José Millán!
Pel llibre, et felicitaré quan l'acabi. :)

dijous, 26 de gener de 2017

UNA HISTÒRIA DE L'OEST








Havíem format part de la mateixa banda durant 10 anys però el meu instint em deia que es volien desfer de mi. Una tarda el "capo" aparegué per les meves terres amb el seu goril·la. La tensió estava en l'aire. Tots estàvem en tensió. La sola presencia del capo amb el goril·la pronosticava sang. Volia parlar amb mi en privat. Vaig respirar profundament per aconseguir tota la pau mental de què disposava i em vaig posar bé el meu Stetson. Al cap de dos minuts el goril·la m'apunyalava el pit mentre el capo s'ho quedava mirant amb cara de no hi puc fer més. No podia fer res. Jo no tenia goril·la que lluités per mi. No pensaren que amb el ganivet clavat al pit els escopís. Cap llàgrima. Sóc de Clint Eastwood. Em deixaren 3 gallines pels deu anys a la banda i se n'anaren. Vaig treure'm la camisa de quadres per aturar la hemorràgia, sé cuidar-me sola. I vaig allunyar-me de les terres. Vaig decidir buscar goril·la i no vaig tardar a trobar-ne. Em va costar contractar-lo perquè mai he cregut que en necessitaria cap i perquè m'agrada defensar-me soleta. Sóc de Clint Eastwood. Però era això o res. Doncs això. El meu goril·la em va explicar que el xèrif en les seves llibretes deia que me'n pertocaven el doble de gallines. 
-I he de fer tot això per 3 galllines?
-6 són les gallines que et pertoquen. Tu decideixes.

Vam anar a trobar el xèrif per organitzar un torneig just entre goril·les. Va costar un any i un mes. Però per fi hi havia dia pel duel. I es celebraria lluny de les terres, un lloc conegut pels goril·les però poc conegut pels demés. Vaig decidir fer camí amb el meu goril·la per no perdre'm. Semblava fàcil perdre's. 
El capo es va perdre. Arribà molt tard. Just quan el duel ja havia mig començat i tothom estava mirant l'espectacle. Tothom menys jo. Cap del dos pogué evitar l'encontre. Se'm plantà al davant com un gegant davant una formigueta i ens vam mirar fixament als ulls. Ànima davant d'ànima. Dues ànimes que es miraven i tancaven una història. Vaig endurir la mirada. Sóc de Clint Eastwood. 
No em va mirar disculpant-se per la punyalada.
No em va mirar avergonyit per haver-me intentat estafar tres gallines. 
No em va mirar com es mira a algú que ha sigut de la teva banda durant 10 anys.
No sé com em va mirar. Ni ho vull saber.

Al final ningú va lluitar amb ningú. El xèrif volia cobrar el lloguer de la terra on es feia el duel a qui perdés i el meu antic capo a últim moment va accedir a donar-me, en els mesos següents, les altres tres gallines que feia treze mesos em pertocaven. Va marxar satisfet segurament. I jo, vaig donar una gallina al meu goril·la  pels seus serveis i les altres gallines les posaré a una granja que es diu UOC, amb una mica de sort, creixeran i es multiplicaran. QUE AIXÍ SIGUI. 

divendres, 20 de gener de 2017

I ACTUALITZA QUE FA FORT!

Aprofitant aquesta època en què em costa menys que abans llegir, he pensat en publicar avui aquest post amb el primer llibre llegit el 2017 i anar-lo actualitzant a mesura que en llegeixo de nous. La idea tampoc és fer una referència de les novel·la però sí que em ve de gust deixar un comentari de l'empremta que m'ha deixat cadascuna d'elles.



1) SALVATGE, DE CHERYL STRAYED 

Aquest, m'ha tocat molt. Per dos motius principals, un que no el vull comentar aquí i que fàcilment qui el llegeixi i em conegui ho entendria però que potser per massa personal no em ve de gust explicar. L'altre és relacionat amb les circumstàncies en què el vaig comprar. No sabia molt bé de què anava quan el vaig triar, em va atreure la portada i el que en vaig llegir darrera i per impuls me'l vaig fer meu. El vaig deixar a la meva tieta sense haver-lo llegit abans i durant molt temps m'he penedit, ella com la mare de la prota estava malalta i jo li vaig passar aquest llibre pensant que les hores de l'hospital se li farien més ràpides. A més a més, també he de dir que he vist la pel·lícula basada en la novel·la abans de llegir-la però que aquest fet no ha aconseguit ni molt menys treure interès a la lectura. És un llibre molt fàcil de llegir, com una cervesa fresca un dia de sol i crec que aconsegueix que l'amor a la vida i a la senzillesa arreli en tots els cors lectors. Us la recomano rotundament.





2) MOSSÈN TRONXO, DE JOSEP MARIA BALLARÍN

Me'l van regalar perquè l'autor també era de la Quinta del Biberó com el meu avi, i el nom va sortir en una sobretaula.
Primer em va costar una mica entrar-hi, no pas per l'argument, que és entretingut i et treu la rialla moltes vegades, sinó per la gran quantitat d'expressions i vocabulari que no coneixia però que amb una mica de voluntat s'acaba fent entenedor. A mi, m'ha agradat, potser perquè a la vida també he conegut varis mossens com el Tronxo: proper, senzill, humil, dels que no se situen per sobre els altres sinó a la mateixa altura i d'aquesta manera també et fa sentir, als de més amunt, més a prop.







3) DOS MUJERES EN PRAGA, DE JUAN JOSÉ MILLÁS
Jo l'he trobat genial. Difícil d'explicar l'argument. Tota la novel·la se centra en quatre personatges que interactuen teixint la història. Qui diu que els personatges hagin de ser totalment creïbles i terrestres mentre l'obra aconsegueixi fer pensar i reflexionar?
















4) COM ESCRIC. LES REGLES DEL JOC, DE ANDREU MARTÍN


Me'l van reglar i van encertar de ple. L'he trobat molt útil i interessant. I molt amè. Ha sigut un gust de lectura.








5) PLENILUNIO, DE ANTONIO MUÑOZ MOLINA

El vaig agafar al vol. Literalment. Estava asseguda a una taula llarga, celebràvem l'aniversari de la S. i la E. li havia comprat com 4 o 5 llibres. Sé que E. té molt bon criteri per les lectures i que quan diu que una novel·la és bona, no falla. Així, que quan em van passar els llibres pels dits em vaig quedar amb aquest a la mà i com que S. va dir que era impossible que se'ls llegís tots de cops, li vaig "xorissà". :)

Ufffff!! el recomano a tothom. Sé que últimament gaudeixo de tot el què llegeixo però la facilitat de l'autor per transmetre i apropar els pensaments i l'ànima de les persones em va deixar bocabadada. Ja m'agradaria a mi saber transmetre tant! Sé que he de tornar el llibre i em fa tristesa. Sí, definitivament: LLEGIU-LO! DONEU-VOS EL GUST! :)
p.d.  Es tracta d'una novel·la negra, però no només és una novel·la negra. S'enfoca en el crim i en la naturalesa de l'assassí però també aprofundeix en altres temes com en la responsabilitat d'un mateix a permetre's la felicitat.

dijous, 19 de gener de 2017

100 RELATS CONJUNTS: SOIR BLEU DE HOPPER

Va sortir de casa decidit a agafar el millor lloc. Era tan d'hora que segur que ningú més li faria la competència. I així va ser. Se sentia orgullós i feliç. Esperançat. Va col·locar-se en situació i va esperar pacient que arribessin els primers encuriosits. Sabia que era bo fent mim, però al cap d'unes hores la maleta negra que sempre l'acompanyava encara era buida. "No passa res, no és preocupant, la crisi i el fred fan que sigui mala època" va pensar, però quan l'Spider-man li va passar per davant i somrigué sorneguerament veient-li la maleta buida es va posar vermell de fúria. Tothom sabia que l'Spider-man era un dels preferits. D'acord, era un ballarí excepcional, però coi! ell també era molt bo!! A les tres de la tarda la rambla estava buida, no passava ningú, i ell estava fregit de son i desanimat. Haver-se llevant tan d'hora li estava passant factura i els pocs beneficis que havia tingut li evaporaven la moral. Va pensar en fer una migdiadeta de deu minuts en el banc de darrera seu i va caure en un son profund que li va durar dues hores. Es va despertar sobresaltat amb una brisa freda que li travessava l'espinada i amb un cel que semblava molt més tard del que era en realitat. De sobte, però, veié que al seus peus reposava una bossa de plàstic plena de monedes. La bossa ni tan sols era seva, però estava clar que les monedes li havien tirat a ell. Va quedar tan sorprès que es va asseure al banc i va contar els diners: "54,68 euros! Per l'amor de Déu!" Es va posar contentíssim i va decidir entrar al restaurant pijo de davant a menjar el plat que més ràbia li fes. Per avui havia acabat. Es va asseure en una taula de fusta de roure preciosa i estava pletòric quan aparegueren dos xafarders a increpar-lo. Tan content que estava i només van faltar quatre preguntes per fer-lo adonar del seu error. Es va aixecar d'una revolada i va demanar a la guapa cambrera que li preparessin el que havia demanat per emportar. Va sortir disparat del restaurant perquè tenia por de no trobar-lo i quan per fi el va veure encara treballant se li va plantar al davant. L'Spider-man va quedar astorat. -Té! això és per tu! Segur que avui t'ho has guanyat molt més que jo. -No necessito res de tu. -Va! deixa-ho estar! estem al mateix vaixell! i si no ho vols acceptar de mi, accepta-ho en nom de l'art. Està calent encara i té una pinta d'ous. Li va deixar la bossa al terra. També és cert que li va costar una mica deixar-la perquè no sabia molt bé si acabaria a la basura o bé l'acabaria acceptant i menjant-se-la. Quan ja s'havia allunyat uns metres va sentir que el cridaven. -Ei! Pallasso! Pallassooooo!! Es va girar una mica confós. -Si t'esperes ... que desi les coses ... et convido a casa i ens ho cruspim els dos. Tinc unes llaunes de cervesa per amanir-ho també. No són gaire bones però sempre baixen millor que l'aigua. El nostre pallasso va somriure, va moure el cap i se li va tornar a acostar.