divendres, 27 de gener del 2012

Música. Música i ball.









http://www.youtube.com/watch?v=sReQCkYB7CA&feature=related

Aquest últim enllaç no l'he pogut penjar, però també volia fer-lo sortir. Aniria a la segona posició. És semblant al segon vídeo. Però no. Insubstituïble  Ja ja ja!


Fa un temps et deia que intento fixar-me en la forma que té de riure la gent, la veritat és que intento fixar-me en moltes coses. Tothom ho fa tot de la seva manera i això m'agrada. I tothom ho pot fer tot de més d'una manera. I això també m'agrada. Somriure, fumar, escriure amb boli, rentar-se les mans, olorar, caminar, córrer (t'he dit mai que m'agrada com corres?), pronunciar el teu nom;  i fins i tot estar callat.

La vida està plena de matisos. I no ens els podem deixar perdre. Seria una grolleria per part nostra. :)

Bon dia a tothom!

dimecres, 25 de gener del 2012

Ja he acabat el llibre. La veritat és que hi han hagut alguns trossos que se m'han fet llargs pel mig, però després m'he tornat a enganxar i l'he acabat d'una tirada (més o menys :) ).  Sí, definitivament m'ha agradat. M'han agradat els personatges principals i això ja m'acostuma a fer decantar la balança a favor del llibre.
D'acord, hi ha molta tragèdia. D'acord, hi ha molt patiment i molta solitut. I desolació, potser, i fins i tot. Però hi ha moltes escenes tendres provocades per aquests personatges tendres. A la vida va com va i ens toca jugar amb les cartes que ens van sortint. Sí, s'ha d'intentar treure'n el màxim partit a les bones i tenir paciència quan et surten les dolentes i esperança en què després tornaran a venir les bones. Com una caixa de galetes com diu la Midori. :)
Tothom té problemes, al llibre i a la vida real. Hi ha gent que se n'ensurt i gent que no, que queda aclaparat pels problemes i no troba la llum. Aquesta llum que ens fa molta falta a tots. Però fins i tot a les fosques sempre hem de continuar caminant. Jo ho crec. Fermament.

Us deixo un últim fragment.

"Llavors vaig mirar d'imaginar-me com m'hauria sentit jo si la Midori hagués canviat de casa sense avisar-me i no m'hagués dit res en tres setmanes. M'hauria ofès, i molt. No sortíem, però en certa manera ens coneixíem més que una parella. Quan me'n vaig adonar em va saber molt greu. Encara que hagués estat sense voler, em va semblar terrible fer mal a algú que m'importava." Pàg. 360.


I fins aquí Tòquio blues.

dimarts, 17 de gener del 2012

Chop Suey per Relats Conjunts



No volia posar les mans sobre la taula perquè no s'adonés que estava tremolant. Però igualment ho va notar. També era cert que estava completament gelada, tot el meu cos ho demostrava.
-Vols que et deixi la bufanda?
-No, no, gràcies. Estic bé. Segueix.
-Però si estàs tremolant dona! Posa't la jaqueta si no vols la bufanda.
-Que no, que estic bé. Segueix - ja havia començat a sanglotar i amb el dors de la mà m'eixugava les llàgrimes.

L'Anna va callar. No volia continuar parlant. No d'aquella manera.
-Tinc una idea, i si anem a fer una volta? - va proposar.
-No, jo en tinc una altra. Me'n vaig cap a casa. Però la pròxima vegada que vulguis que parlem d'una cosa similar, no em citis en un cafè abarrotat de gent, si us plau.
-Estàs bé?
-No. Sí. No. Ja parlarem.

I em vaig aixecar i vaig marxar. Però no vaig anar cap a casa. Allà no m'esperava ningú i caminar sempre m'ajudava a pensar. Vaig triar un passeig ben llarg, per poder caminar en línia recta i no haver d'estar pensant cap on tirar contínuament. Recordava una conversa que havíem tingut ja feia molts anys. Recordava haver-li dit: "Ei! Som tu i jo. Que no podem superar tu i jo?" I ara, em sorprenia de la seguretat que sentia quan li vaig dir aquestes paraules. Aquesta vegada ja no n'estava tan segura d'allò.

diumenge, 15 de gener del 2012

Les promeses són deutes, diuen! :)


-És que em sap greu que passi la nit al ras, aquesta és una nit molt freda!
-No et preocupis dona, estarà bé. Té un bon foc i un grup de pastors molt a la vora. I sí té fred, ... té les ovelles!! -digué tot murri.
Ella li donà una bona colzada a les costelles.
-Au! - protestà ell.
-Ja t'està bé! Per riure't de ton pare! Mira, per estar més tranquil·la quan li porti l'aigua i les mongetes li demanaré si em deixa fer-li companyia, fa molt que no dormo al ras i avui fa una nit molt estrellada. A més a més, ton pare toca la gaita de meravella!
-Si au! si tu t'hi quedes, jo també m'hi quedo!
-Amb això contava reiet! - i fent-li un pató a la galta s'avançà cap al mercat.

















divendres, 6 de gener del 2012

10è E.

Entrà a l'habitació buscant les ulleres i se sobresaltà.
-Coiiii! Quan has arribat?
-Ara mateix! - Digué com excusant-se per ser a la seva habitació sense el seu permís. I després d'un llarg silenci afegí - Té, això és per tu - i li deixà una pedra molt estranya sobre el cobrellit.
Ella arquejà la seia esquerra. Era un d'aquells gestos que feia involuntàriament i sense adonar-se'n quan no es creia el què li estaven dient.
-D'acord. Ho tenia a la mà quan m'he transportat.
Ella va somriure.
-Gràcies. És molt bonica.

De fet era una pedra molt estranya, però molt bonica. L'agafà amb cura i després de mirar-se-la una mica la deixà sobre la seva tauleta de nit. Ja se la tornaria a mirar després. Ara tocava estar pel monstre.

-Què estaves fent? - li preguntà ell.
-Poca cosa. I tu?
-El mateix.
Començava a acostumar-se a què homes i monstres no li donessin informació.
-Molt bé. Si t'esperes un segon a què baixi les persianes del menjador, t'ensenyaré casa meva.
-T'avergonyeixes de mi? - li digué per xinxar-la.
Ella esclatà a riure.
-Tu espera un segon si us plau. I intenta no desaparèixer!!! - afegí mentre corria cap al menjador.

En un tres i no res ja el venia a buscar. El primer que li volia ensenyar era la cuina, pensava que podrien fer alguna cosa de menjar i així trencarien una mica el gel.
-Tens gana? - li preguntà ella
-Molta!
-T'agraden els ous?
-Ara ho descobriré!
-Aquesta és l'actitud!

Amb els plats per rentar a l'aigüera i la taula encara parada del sopar, se sentí una mica incòmoda. A ell, però, no semblava molestar-li.
-No esperava visites -s'excusà.
-Tampoc jo tenia previst visitar-te.
-Ok.

Mirà el rellotge mentre batia els ous: Suposadament, feia 8 minuts que havia arribat. I la visita més llarga fins aleshores havia sigut de dotze.
-Creus que tindràs temps de provar la truita?
-Al pas que cuines? No ho crec!

I els dos es posaren a riure com dos ximplets.




p.d. Sí. Aquell dia tastà la truita.

dilluns, 2 de gener del 2012

Anava justa de temps com sempre.
Amb presses.
Corria pels carrers, però això li agradava. Sempre li havia agradat córrer així que ho feia amb un somriure. Esbufegant, però amb un somriure.
No volia entrar. Tenia ganes de veure'l però no volia entrar. Cada dia el mateix sentiment.
S'hi anava acostant. L'angoixa creixia. La superava i tot en altura! sentia l'angoixa per tot el cos.
Va arribar davant la porta. I s'hi va aturar. Ja eren en punt però no aconseguia moure's. Se sentia completament paralitzada.
Ell estava d'esquena. Semblava tranquil.
Si entrés li sentiria la veu i no podria evitar intuir/descobrir/decidir/... el seu estat d'ànim.
Generalment s'entristia. Ella voldria veure'l radiant. Content. Feliç. Etc.
Ell tampoc volia que ella fes tot això. Ell volia ser invisible per ella.
Sabia que si entrava es repetiria la història de sempre. No sabia fer-ho diferent. Ho intentava! Però no ho aconseguia.
Amb tots aquests pensaments ni se'n va adonar que ell es girava i la veia. Es quedà mirant-la un nanosegon i després tornà a oferir-li l'esquena. Però al veure que la porta no s'obria, es tornà a girar estranyat. Va ser aleshores quan els dos es van quedar mirant, mirant de veritat.
L'única solució per deixar d'acumular frustració seria no entrar. Crec que això ho pensaven els dos.
Ell ni la necessitava ni l'estimava. De fet, n'estic segura que li feia bastanta nosa. Bastanta? Una nosa terrible!

La idea de no entrar cada vegada agafava més forma. Va fer una passa enrera. Dos passes més cap enrera i ja el veuria borrós. S'equivocava. No va caldre cap més passa. Ell va desaparèixer cap dins. I ella aleshores ho va veure claríssim.