dimarts, 31 de gener de 2017

Vaig néixer un dia després que el meu pare. Del mateix mes. En 30 anys exactes de diferència. De fet, tinc consciència de saber aquest fet des de l'adolescència, quan un dia amb la resposta ja esperada en ment li vaig preguntar quin va ser el millor regal d'aniversari que li havien fet mai. Era evident quina resposta esperava jo, però, el meu pare, amb el cap a racons molt llunyans del meu, em digué: "ni idea". Devia estar ansiosa d'amor en aquells temps per fer aquella pregunta. La qüestió, és que fa poc temps vaig visitar la meva cosina petita, la filla petita de la germana del meu pare, que havia sigut mare d'un nen preciós. Parlant, vam acabar amb les dates dels aniversaris de la família i de la inqüestionable labor que fan les mares i els pares de recordar els aniversaris a la família en general i aleshores vaig descobrir que la meva cosina petita també havia nascut un dia després de la seva mare. Ara mateix, no sé amb quants anys de diferència. Em va sorprendre per curiós. Casualitat o causalitat? El que vulgueu.
Avui, he recordat tot això perquè estic llegint un llibre que es diu Dos Mujeres en Praga. Em va caure a les mans en una parada per dos euros i el vaig comprar perquè fa anys vaig anar a Praga amb una amiga, les dues soles. El llibre m'estava xisclant que l'agafés.  El vaig començar abans d'ahir crec, però ja m'ha atrapat. I he volgut veure si trastejant per Sant Google trobava més info de l'autor, doncs bé, aquí va la qüestió: va néixer avui. Però a l'any 1946.
He intentat felicitar-lo pensant que li podria enviar un missatge a través del face, però res.
Aquest post és per felicitar-lo:

 -Felicitats pel teu aniversari Juan José Millán!
Pel llibre, et felicitaré quan l'acabi. :)

dijous, 26 de gener de 2017

UNA HISTÒRIA DE L'OEST








Havíem format part de la mateixa banda durant 10 anys però el meu instint em deia que es volien desfer de mi. Una tarda el "capo" aparegué per les meves terres amb el seu goril·la. La tensió estava en l'aire. Tots estàvem en tensió. La sola presencia del capo amb el goril·la pronosticava sang. Volia parlar amb mi en privat. Vaig respirar profundament per aconseguir tota la pau mental de què disposava i em vaig posar bé el meu Stetson. Al cap de dos minuts el goril·la m'apunyalava el pit mentre el capo s'ho quedava mirant amb cara de no hi puc fer més. No podia fer res. Jo no tenia goril·la que lluités per mi. No pensaren que amb el ganivet clavat al pit els escopís. Cap llàgrima. Sóc de Clint Eastwood. Em deixaren 3 gallines pels deu anys a la banda i se n'anaren. Vaig treure'm la camisa de quadres per aturar la hemorràgia, sé cuidar-me sola. I vaig allunyar-me de les terres. Vaig decidir buscar goril·la i no vaig tardar a trobar-ne. Em va costar contractar-lo perquè mai he cregut que en necessitaria cap i perquè m'agrada defensar-me soleta. Sóc de Clint Eastwood. Però era això o res. Doncs això. El meu goril·la em va explicar que el xèrif en les seves llibretes deia que me'n pertocaven el doble de gallines. 
-I he de fer tot això per 3 galllines?
-6 són les gallines que et pertoquen. Tu decideixes.

Vam anar a trobar el xèrif per organitzar un torneig just entre goril·les. Va costar un any i un mes. Però per fi hi havia dia pel duel. I es celebraria lluny de les terres, un lloc conegut pels goril·les però poc conegut pels demés. Vaig decidir fer camí amb el meu goril·la per no perdre'm. Semblava fàcil perdre's. 
El capo es va perdre. Arribà molt tard. Just quan el duel ja havia mig començat i tothom estava mirant l'espectacle. Tothom menys jo. Cap del dos pogué evitar l'encontre. Se'm plantà al davant com un gegant davant una formigueta i ens vam mirar fixament als ulls. Ànima davant d'ànima. Dues ànimes que es miraven i tancaven una història. Vaig endurir la mirada. Sóc de Clint Eastwood. 
No em va mirar disculpant-se per la punyalada.
No em va mirar avergonyit per haver-me intentat estafar tres gallines. 
No em va mirar com es mira a algú que ha sigut de la teva banda durant 10 anys.
No sé com em va mirar. Ni ho vull saber.

Al final ningú va lluitar amb ningú. El xèrif volia cobrar el lloguer de la terra on es feia el duel a qui perdés i el meu antic capo a últim moment va accedir a donar-me, en els mesos següents, les altres tres gallines que feia treze mesos em pertocaven. Va marxar satisfet segurament. I jo, vaig donar una gallina al meu goril·la  pels seus serveis i les altres gallines les posaré a una granja que es diu UOC, amb una mica de sort, creixeran i es multiplicaran. QUE AIXÍ SIGUI. 

divendres, 20 de gener de 2017

I ACTUALITZA QUE FA FORT!

Aprofitant aquesta època en què em costa menys que abans llegir, he pensat en publicar avui aquest post amb el primer llibre llegit el 2017 i anar-lo actualitzant a mesura que en llegeixo de nous. La idea tampoc és fer una referència de les novel·la però sí que em ve de gust deixar un comentari de l'empremta que m'ha deixat cadascuna d'elles.



1) SALVATGE, DE CHERYL STRAYED 

Aquest, m'ha tocat molt. Per dos motius principals, un que no el vull comentar aquí i que fàcilment qui el llegeixi i em conegui ho entendria però que potser per massa personal no em ve de gust explicar. L'altre és relacionat amb les circumstàncies en què el vaig comprar. No sabia molt bé de què anava quan el vaig triar, em va atreure la portada i el que en vaig llegir darrera i per impuls me'l vaig fer meu. El vaig deixar a la meva tieta sense haver-lo llegit abans i durant molt temps m'he penedit, ella com la mare de la prota estava malalta i jo li vaig passar aquest llibre pensant que les hores de l'hospital se li farien més ràpides. A més a més, també he de dir que he vist la pel·lícula basada en la novel·la abans de llegir-la però que aquest fet no ha aconseguit ni molt menys treure interès a la lectura. És un llibre molt fàcil de llegir, com una cervesa fresca un dia de sol i crec que aconsegueix que l'amor a la vida i a la senzillesa arreli en tots els cors lectors. Us la recomano rotundament.





2) MOSSÈN TRONXO, DE JOSEP MARIA BALLARÍN

Me'l van regalar perquè l'autor també era de la Quinta del Biberó com el meu avi, i el nom va sortir en una sobretaula.
Primer em va costar una mica entrar-hi, no pas per l'argument, que és entretingut i et treu la rialla moltes vegades, sinó per la gran quantitat d'expressions i vocabulari que no coneixia però que amb una mica de voluntat s'acaba fent entenedor. A mi, m'ha agradat, potser perquè a la vida també he conegut varis mossens com el Tronxo: proper, senzill, humil, dels que no se situen per sobre els altres sinó a la mateixa altura i d'aquesta manera també et fa sentir, als de més amunt, més a prop.







3) DOS MUJERES EN PRAGA, DE JUAN JOSÉ MILLÁS
Jo l'he trobat genial. Difícil d'explicar l'argument. Tota la novel·la se centra en quatre personatges que interactuen teixint la història. Qui diu que els personatges hagin de ser totalment creïbles i terrestres mentre l'obra aconsegueixi fer pensar i reflexionar?
















4) COM ESCRIC. LES REGLES DEL JOC, DE ANDREU MARTÍN


Me'l van reglar i van encertar de ple. L'he trobat molt útil i interessant. I molt amè. Ha sigut un gust de lectura.










dijous, 19 de gener de 2017

100 RELATS CONJUNTS: SOIR BLEU DE HOPPER

Va sortir de casa decidit a agafar el millor lloc. Era tan d'hora que segur que ningú més li faria la competència. I així va ser. Se sentia orgullós i feliç. Esperançat. Va col·locar-se en situació i va esperar pacient que arribessin els primers encuriosits. Sabia que era bo fent mim, però al cap d'unes hores la maleta negra que sempre l'acompanyava encara era buida. "No passa res, no és preocupant, la crisi i el fred fan que sigui mala època" va pensar, però quan l'Spider-man li va passar per davant i somrigué sorneguerament veient-li la maleta buida es va posar vermell de fúria. Tothom sabia que l'Spider-man era un dels preferits. D'acord, era un ballarí excepcional, però coi! ell també era molt bo!! A les tres de la tarda la rambla estava buida, no passava ningú, i ell estava fregit de son i desanimat. Haver-se llevant tan d'hora li estava passant factura i els pocs beneficis que havia tingut li evaporaven la moral. Va pensar en fer una migdiadeta de deu minuts en el banc de darrera seu i va caure en un son profund que li va durar dues hores. Es va despertar sobresaltat amb una brisa freda que li travessava l'espinada i amb un cel que semblava molt més tard del que era en realitat. De sobte, però, veié que al seus peus reposava una bossa de plàstic plena de monedes. La bossa ni tan sols era seva, però estava clar que les monedes li havien tirat a ell. Va quedar tan sorprès que es va asseure al banc i va contar els diners: "54,68 euros! Per l'amor de Déu!" Es va posar contentíssim i va decidir entrar al restaurant pijo de davant a menjar el plat que més ràbia li fes. Per avui havia acabat. Es va asseure en una taula de fusta de roure preciosa i estava pletòric quan aparegueren dos xafarders a increpar-lo. Tan content que estava i només van faltar quatre preguntes per fer-lo adonar del seu error. Es va aixecar d'una revolada i va demanar a la guapa cambrera que li preparessin el que havia demanat per emportar. Va sortir disparat del restaurant perquè tenia por de no trobar-lo i quan per fi el va veure encara treballant se li va plantar al davant. L'Spider-man va quedar astorat. -Té! això és per tu! Segur que avui t'ho has guanyat molt més que jo. -No necessito res de tu. -Va! deixa-ho estar! estem al mateix vaixell! i si no ho vols acceptar de mi, accepta-ho en nom de l'art. Està calent encara i té una pinta d'ous. Li va deixar la bossa al terra. També és cert que li va costar una mica deixar-la perquè no sabia molt bé si acabaria a la basura o bé l'acabaria acceptant i menjant-se-la. Quan ja s'havia allunyat uns metres va sentir que el cridaven. -Ei! Pallasso! Pallassooooo!! Es va girar una mica confós. -Si t'esperes ... que desi les coses ... et convido a casa i ens ho cruspim els dos. Tinc unes llaunes de cervesa per amanir-ho també. No són gaire bones però sempre baixen millor que l'aigua. El nostre pallasso va somriure, va moure el cap i se li va tornar a acostar.

dimarts, 15 de novembre de 2016

Vaig descobrir aquesta cançó a l'estiu. A la terrassa del restaurant. Era última hora i hi havia una taula amb 4 bascos. Més grans que jo. Parlaven fort i reien molt. Però no m'importava. Em van caure bé de seguida. Un d'ells no cridava l'atenció, no parlava alt ni gesticulava, ni res d'això, però va venir a la barra i uauuuu!!! quins ulls, dels que fan por de tan bonics perquè t'hi perdries dins. Em conec. No sé si mirava a totes les dones com em mirava a mi però em feia posar molt nerviosa. El que parlava més alt ens va demanar que poséssim aquesta cançó. Em va encantar de seguida. Ens demanava que li poséssim sense parar. I jo encantada de la vida. La jefa no tant i com que ja era l'hora de plegar i no feien intenció de moure's vam començar a recollir cadires i taules. El dels ullassos em va venir a ajudar de seguida i jo ja em vaig posar nerviosa. El tenia massa a prop. I una cosa és que m'agradés mirar-lo, però l'altre que deixés que ell em mirés a mi. Jo també en sé de posar distància i puc ser molt contundent a vegades. Li vaig deixar ben clar amb la veu, les paraules i el to que no volia que m'ajudés i ell es va apartar. Al cap d'una estona em va dir adéu des de lluny i amb timidesa. Amb els dies vaig oblidar aquells ulls però només ha calgut tornar a escoltar la cançó per tornar-los a veure. Segurament si tornés a viure la mateixa situació actuaria exactament igual, però reconec que va ser la por, la por a un desconegut i la por a mi mateixa el que em va fer ser tan brusca.

dilluns, 17 d’octubre de 2016

Ara estic contenta. Estic contenta perquè acabo d'acabar la lectura d'un llibre que m'ha encantat. M'ha enganxat un munt i ho enyorava. Enyorava la sensació de no voler-lo deixar per res. D'emportar-te'l agafat de la mà per tot arreu. Perquè saps que si tens un segon, en llegiràs un fragment. Ja no recordava aquesta sensació, de petita llegia moltíssim, però hi va haver un dia que la màgia va desaparèixer, ja no m'enganxava a enlloc. I avui, (crec que el llibre el vaig començar abans-d'ahir) de seguida al sentir-la, al ser conscient que estava enganxadíssima, he pensat que deu ser la mateixa sensació que tenen els peques quan estan jugant amb jocs d'ordinador, o plays o coses per l'estil. I també he pensat que aquests jocs estan creats expressament per atrapar-te, per enganxar-te; i que un llibre pugui tenir el mateix efecte, trobo que és espectacular.

diumenge, 9 d’octubre de 2016

Avui em venia de gust explicar-vos que aquest matí he agafat la bici (la meva no, que no en tinc, la d'un altre) i sortir a donar una volta amb ella. Això també podria semblar super normal, gens digne de ser explicat, un fet vulgar, comú, però RES MÉS LLUNY!! Perquè era la primera vegada que agafava una bici en ciutat i que agafava una bici en l'edat adulta, doncs... podria contar les vegades amb les dues mans. I primer m'ha passat com amb el cotxe (he tingut que superar una fòbia per conduir, dic fòbia, perquè no li puc dir trauma, sembla que si utilitzes la paraula trauma ha d'haver-hi un fet traumàtic darrera, un accident o jo que sé, però no, en el meu cas tenia pànic de conduir sense ser-ne molt conscient del motiu; ara ja no és pànic, és por i prou, o potser respecte a aquestes altures i depenent del dia) m'he decidit quan encara portava el pijama, després de dutxar-me ja no ho tenia tant clar, al cap d'una estona m'he tornat a envalentir, i quan ja era al garatge davant la bici m'ha tornat a venir la cagarel·la. Tot i així, he baixat el seient tant com he pogut i he començat a fer voltes en cercle al voltant del meu cotxe. I quan ja estava a punt de tornar a pujar a casa perquè no ho veia gens clar (la ment fa en mi meravelles; i sí, és ironia), la Gerònima valenta ha dit a la Gerònima poruga "-D'acord! d'acord!! doncs la trauràs a passejar! agafada pel manillar, tu caminaràs al seu costat, això sí que ho pots fer oi?" I sí, ha resultat que s'han posat d'acord i a l'instant la respiració se m'ha tornat a calmar. I he fet això, però a la mínima que ho he vist clar he pujat sobre la bici i ha sigut increïble! potser és cert que molts moments anava sobre la vorera, que ja sé que no s'hi pot anar, però anava molt a poquet a poquet i, a més a més, quan no ho veia clar feia un saltiró i tornava a anar a peu al seu costat i després de l'obstacle que m'havia fet baixar de la bici altre cop amunt. I així, malgrat que he triat un dia ennuvolat, grisot i una mica plujós ha sigut un diumenge lluminós! :)
p.d. Escrivint em dóno compte de com parlo de malament: no dic cagarel·la sinó cagalera, que es veu que és incorrecte. I tampoc dic seient sinó sillint que tampoc és correcte. I a casa meva també diem envalentonar, que curiosament tampoc ho he trobat al diccionari. Mil milions de llamps i trons!!! :D