dimarts, 5 de juliol de 2016

La rentadora l'acompanya. L'spotify també una mica. El vent li dóna treva a la calor.
Quan van començar a parlar de la feina li va deixar anar que a ella tot li costava molt d'aconseguir, la dona li va respondre que igual que a tothom i aquí va quedar tot. Ara, recordant la conversa, torna a posar en dubte que a tothom li costi tant. No és que estigui malament del tot, però tampoc està sent fàcil. Continua pensant que l'experiència li anirà bé. Que creixerà com a persona i que es farà més forta. Més forta. Això segur. Porta gairebé un mes aquí i li sembla molt més. L'illa és bonica, és molt verge i acollidora alhora. No és res en concret el problema. És el conjunt. L'estar lluny d'ell, sobretot, el què li costa. Però va ser decisió seva i pensa treure'n el màxim partit a l'aventura. Ella creu que amb els anys ha perdut en simpatia, que li costa connectar amb la gent. Que la gent no la veu com ella és en realitat, que ha oblidat saber mostrar-se. Que la seva susceptibilitat li fa treure les punxes abans d'hora i aleshores la gent creu que és més dura del que és. La gent es queda amb les punxes de la closca i s'oblida de descobrir la dolçor del fruit que de fet ja no és tant dolç com de petita. :) I aleshores la tracten durament. Però també pensa que fa bé en defensar-se quan creu que no li parlen amb respecte. Que si no es defensa ella no la defensarà ningú. Però quan la fredor arriba a límits quasi insuportables se'n penedeix d'haver-se defensat, se'n penedeix de no haver sigut més llesta. Se'n penedeix de no haver utilitzat estratègia com molta gent fa. Se'n penedeix de ser ella. Perquè l'únic que vol és que l'estimin, la valorin i encaixar allà on estigui. Sigui on sigui.

dimecres, 20 d’abril de 2016

Hi havia una vegada, un poble anomenat Montblanc, que tenia un castell on hi vivia un rei amb la seva filla, la princesa Anna. La gent d'aquell poble sempre havia viscut molt alegre i feliç però des de feia una temporada tot havia canviat. Estaven molt preocupats, sabeu perquè? doncs perquè a les afores, dins una cova, s'hi havia instal·lat un drac molt gran i ferotge, i per alimentar-lo i mantenir-lo tip, la gent del poble li donava el seu bestiar: xais, cabres, ovelles, vaques, conills, etc. barrejats amb tomàquets, patates, cols, etc. Tots els animals que criaven i totes les verdures que cultivaven. Però sabeu que passava ara? doncs que s'estaven acabant els animals! ja no quedava cap animal ni cap verdura per alimentar el drac i no sabien que fer. El savi del poble, va tenir una idea!
-Escriurem tots els noms de la gent del poble en un paperet i el posarem en una olla i cada dia, traurem un nom de l'olla i el nom que surti, sigui qui sigui, haurà d'anar a la cova a ser menjat pel drac.
I així ho van fer. Van escriure tots els noms.
-David de casa la Ramoneta. -el savi va escriure el nom en un trosset de paper i el va tirar dins l'olla
-Montserrat de la Bisbal
-Antònia Català
-Manelet
-etc.
I així van anar escrivint tots els noms de tota la gent que vivia a Montblanc.
I l'endemà mateix, ja van començar a treure noms de l'olla.
-Miguelet!
-Nooooooo!!! El Miguelet nooooo!!!! pobre Miguelettttt!!! - va dir una dona mentre plorava.
I així cada dia, treien un nom de l'olla i aquest o aquesta se'n anava del poble en direcció a la cova.

Un dia, va sortir el nom de la princesa.
-Ooooohh!!! La princesa noooooo!!!! Ella tan guapaaaaaaa!!!
Però la princesa va dir:
-Sí, sí, no visc jo també al mateix poble que els altres? Doncs també és el meu deure.

La princesa va acomiadarr-se de tothom i abans de marxar en direcció a la cova, va anar a buscar un rusc d'abelles que hi havia al poble. Amb l'ajuda d'un carretó va fer tot el camí fins la cova i es va presentar al drac.
-Bones! avui li porto jo el sopar dins aquesta caixa. És que ell no volia venir. En Ramon és baixet però molt fort i atlètic. Jo de vostè me'l cruspiria dins de la cova i amb la porta ben tancada. Em fa por que es vulgui escapar i deixar-lo sense sopar. Bé, jo ja me'n vaig.
El drac, que ja tenia la boca aigua amb tanta xerrameca, va córrer amb el rusc sota el braç dins la cova. Va tancar l'entrada amb una pedra grossa i va obrir la caixa. Conten, els habitants del poble, que aquella nit sentiren el drac cridar i plorar de dolor i que mai més el tornaren a veure ni sentir.

La princesa, va tornar al poble sense ni un estrip al vestit i després de fer una festa i celebrar que aquella mala temporada ja s'havia acabat, va decidir agafar un cavall i anar en busca de més dracs i més aventures, per ajudar a la gent dels altres pobles amb dracs a recuperar la pau i tranquil·litat.

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, que aquest conte ja s'ha fos!
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, que aquest conte ja s'ha acabat.    

dimarts, 29 de març de 2016

Es recolza amb el colze esquerra per arribar a la tauleta de nit. Ni se n'adona que amb un mugró li acaricia una parpella.
-Això per mi és l'assertivitat.
Prem els llavis mentre encén els dos cigars alhora i se'l mira obrint molt els ulls. Li encanta fer la ximpleta. Ell n'hi agafa un i se'l posa a la boca. Deixa que ella faci una pipada al que encara li queda i també li agafa per deixar-lo al cendrer.
-El respecte?
Ella ni protesta.
-Sí. Sobretot. També entenc que és posar límits als demés. Però sobretot parlar i defensar les idees pròpies amb respecte. Perquè penso que molta gent sap posar límits i no deixar-se canviar d'opinió però d'aquests, pocs, ho fan ben fet, respectuosament.
-Quina hora és?
-Encara no són dos quarts. A dos quarts ens aixequem.
I seguidament d'un bot se li asseu a la panxa.
-Deixa això.
Li aparta el cigar i li fa un petó, i dos i tres. Per la cara, pel coll, pel pit, ...

De vegades, els millors moments són aquells robats, després de fer una cosa i abans de fer la següent, aquells moments que ens escapem a una altra galàxia a costa d'arribar 5 minuts tard a alguna altra banda.
:)

dimecres, 16 de març de 2016

Entra decidit per la porta i ens diu de pujar les escales fins al primer pis. Fulleja uns papers d'una carpeta quan està a dalt. Entra dins una classe. S'hi està una estona. Tots els que el seguim esperem tranquils. Surt i torna a mirar papers. Entra a una altra classe i en surt més content. Se li veu. Abans que digui res ja sabem quina li ha agradat més. TRANSPARÈNCIA. Ens diu que ens esperem i baixa les escales ràpidament. Torna a pujar i ens fa entrar a la segona classe.
És singular. No penso definir-lo però la idea és SINGULARITAT en majúscules. Per ser sincera m'espero a emetre el judici. A decidir si m'agrada o no m'agrada. Necessito sentir-lo parlar, veure com s'expressa i escoltar-lo. El temps corre i jo estic contenta perquè em continua agradant. Això és molt bo perquè amb les persones amb passa com amb els personatges de les pel·lícules, als pocs minuts ja sé si em cauen bé i la peli m'agradarà o, si no m'hi cauen, i millor passar a una altra cosa. I amb les persones, doncs, .... Per això, cada minut estava més contenta, perquè el temps jugava molt al meu favor. I sí, el tio és singular, però em cau de puta mare. Diu frases com "les normes estan per saltar-se-les" i com "yo soy muy exigente pero tenéis mucha suerte de tenerme como profesor". Sí, sí, va intercalant català i castellà. Però també hi començo a estar acostumada i tampoc em molesta. També s'emociona fàcilment i no li fa vergonya confessar-ho. I a més a més, tinc la sensació, que quan creu que ha d'ajudar, posa tota la carn a la graella.
Resumint: Intentaré ser com els nens, esponges de coneixements, habilitats i energia.


dimarts, 8 de març de 2016

De vegades trobo pensaments escrits en llibretes, sobres de factures, paperets, etc. Sé que tots parlen de tu, encara que els hagués escrit fa temps i en moments diferents i sense noms. Però hi recordo els sentiments. Et trobo a faltar. M'agradaria tornar-te a veure. Per parlar. Però també em fa por perquè ara estic molt bé i molt tranquil·la i no vull despertar la bèstia. Però t'enyoro. Creus que podríem mantenir el contacte? T'agradaria mantenir el contacte malgrat tots els malgrats?
No sé si hem tingut més bons moments o més de dolents, però gairebé sempre (je je je) et penso amb tendresa. I si ballem una estona? T'apuntes?

dimarts, 8 de desembre de 2015

No sé què penses que penso de tu. Però segur que s'allunya molt de la meva realitat.
No sé què pensaves que pensava de nosaltres. Però segur que s'allunyava molt de la meva realitat.

Malgrat tot. Et seguiré estimant a la meva manera. Potser d'una manera diferent a la manera en què t'estimava abans, però jo mai deixo d'estimar. I de vegades prefereixo pensar que mai vas pensar en nosaltres com a alguna cosa, que pensar que hi vas pensar i no ho vam deixar néixer. I quan llegeixo algun poeta amb els ànims per terra sempre desitjo que no siguis tu. Que malgrats tots els malgrats trobis la manera per somriure des del cor com a mínim un cop al dia. I que mai deixis de pensar que pots anar a millor i que per molt fotut que sigui un dia no pensis que així serà cada dia.

I també vull que sàpigues, que encara que els dos sabem que quasi sempre sembla que la comunicació entre nosaltres és impossible, això, no resta cap valor al valor que jo et veig i molt menys, a l'amor que et tinc.

dimecres, 16 de setembre de 2015

Hi havia una vegada, una princesa que es deia Purandot. Era una princesa a qui el seu pare volia casar i ella no volia. No volia un home al seu costat. Volia ser totalment lliure. El seu pare, en contra de la seva voluntat va decidir que aquell seria l'any del seu casament i va fer anunciar per totes les contrades que es rebria a palau a candidats. Primer ella va plorar. De fet, bastant. Però tampoc era de les que ploren eternament i va decidir prendre accions. Va anar a veure la bruixa que vivia al bosc i li va demanar un favor, que transformés la seva flor en una flor carnívora, de les que mosseguen i arrenquen en un obrir i tancar d'ulls. La bruixa primer hi va estar totalment en contra, no només perquè pensava en el dany aliè, sinó també perquè sabia que tard o d'hora la princesa se'n penediria.  Però tant i tant, Purandot va insistir, que va haver de fer l'encanteri.

Us podeu imaginar que Purandot, sincera i transparent com era, va fer un altre manifest en pergamí explicant els canvis en la seva anatomia i intentant persuadir a tots els possibles candidats d'una decisió que podrien acabar lamentant profundament en viva carn.

Cert és que el Rei s'enfadà molt amb ella. Però, no tenint cap altra filla, la va haver de perdonar, cal dir, molt al seu pesar.

La princesa i ell es reuniren a negociar i decidiren que informarien personalment a tots aquells agosarats que vinguessin a palau a presentar sol·licitud de matrimoni i que als que encara tot sabent fil per randa la realitat de les circumstàncies volguessin provar sort passant una nit amb la princesa, li passarien.