dijous, 19 de gener de 2017

100 RELATS CONJUNTS: SOIR BLEU DE HOPPER

Va sortir de casa decidit a agafar el millor lloc. Era tan d'hora que segur que ningú més li faria la competència. I així va ser. Se sentia orgullós i feliç. Esperançat. Va col·locar-se en situació i va esperar pacient que arribessin els primers encuriosits. Sabia que era bo fent mim, però al cap d'unes hores la maleta negra que sempre l'acompanyava encara era buida. "No passa res, no és preocupant, la crisi i el fred fan que sigui mala època" va pensar, però quan l'Spider-man li va passar per davant i somrigué sorneguerament veient-li la maleta buida es va posar vermell de fúria. Tothom sabia que l'Spider-man era un dels preferits. D'acord, era un ballarí excepcional, però coi! ell també era molt bo!! A les tres de la tarda la rambla estava buida, no passava ningú, i ell estava fregit de son i desanimat. Haver-se llevant tan d'hora li estava passant factura i els pocs beneficis que havia tingut li evaporaven la moral. Va pensar en fer una migdiadeta de deu minuts en el banc de darrera seu i va caure en un son profund que li va durar dues hores. Es va despertar sobresaltat amb una brisa freda que li travessava l'espinada i amb un cel que semblava molt més tard del que era en realitat. De sobte, però, veié que al seus peus reposava una bossa de plàstic plena de monedes. La bossa ni tan sols era seva, però estava clar que les monedes li havien tirat a ell. Va quedar tan sorprès que es va asseure al banc i va contar els diners: "54,68 euros! Per l'amor de Déu!" Es va posar contentíssim i va decidir entrar al restaurant pijo de davant a menjar el plat que més ràbia li fes. Per avui havia acabat. Es va asseure en una taula de fusta de roure preciosa i estava pletòric quan aparegueren dos xafarders a increpar-lo. Tan content que estava i només van faltar quatre preguntes per fer-lo adonar del seu error. Es va aixecar d'una revolada i va demanar a la guapa cambrera que li preparessin el que havia demanat per emportar. Va sortir disparat del restaurant perquè tenia por de no trobar-lo i quan per fi el va veure encara treballant se li va plantar al davant. L'Spider-man va quedar astorat. -Té! això és per tu! Segur que avui t'ho has guanyat molt més que jo. -No necessito res de tu. -Va! deixa-ho estar! estem al mateix vaixell! i si no ho vols acceptar de mi, accepta-ho en nom de l'art. Està calent encara i té una pinta d'ous. Li va deixar la bossa al terra. També és cert que li va costar una mica deixar-la perquè no sabia molt bé si acabaria a la basura o bé l'acabaria acceptant i menjant-se-la. Quan ja s'havia allunyat uns metres va sentir que el cridaven. -Ei! Pallasso! Pallassooooo!! Es va girar una mica confós. -Si t'esperes ... que desi les coses ... et convido a casa i ens ho cruspim els dos. Tinc unes llaunes de cervesa per amanir-ho també. No són gaire bones però sempre baixen millor que l'aigua. El nostre pallasso va somriure, va moure el cap i se li va tornar a acostar.

dimarts, 15 de novembre de 2016

Vaig descobrir aquesta cançó a l'estiu. A la terrassa del restaurant. Era última hora i hi havia una taula amb 4 bascos. Més grans que jo. Parlaven fort i reien molt. Però no m'importava. Em van caure bé de seguida. Un d'ells no cridava l'atenció, no parlava alt ni gesticulava, ni res d'això, però va venir a la barra i uauuuu!!! quins ulls, dels que fan por de tan bonics perquè t'hi perdries dins. Em conec. No sé si mirava a totes les dones com em mirava a mi però em feia posar molt nerviosa. El que parlava més alt ens va demanar que poséssim aquesta cançó. Em va encantar de seguida. Ens demanava que li poséssim sense parar. I jo encantada de la vida. La jefa no tant i com que ja era l'hora de plegar i no feien intenció de moure's vam començar a recollir cadires i taules. El dels ullassos em va venir a ajudar de seguida i jo ja em vaig posar nerviosa. El tenia massa a prop. I una cosa és que m'agradés mirar-lo, però l'altre que deixés que ell em mirés a mi. Jo també en sé de posar distància i puc ser molt contundent a vegades. Li vaig deixar ben clar amb la veu, les paraules i el to que no volia que m'ajudés i ell es va apartar. Al cap d'una estona em va dir adéu des de lluny i amb timidesa. Amb els dies vaig oblidar aquells ulls però només ha calgut tornar a escoltar la cançó per tornar-los a veure. Segurament si tornés a viure la mateixa situació actuaria exactament igual, però reconec que va ser la por, la por a un desconegut i la por a mi mateixa el que em va fer ser tan brusca.

dilluns, 17 d’octubre de 2016

Ara estic contenta. Estic contenta perquè acabo d'acabar la lectura d'un llibre que m'ha encantat. M'ha enganxat un munt i ho enyorava. Enyorava la sensació de no voler-lo deixar per res. D'emportar-te'l agafat de la mà per tot arreu. Perquè saps que si tens un segon, en llegiràs un fragment. Ja no recordava aquesta sensació, de petita llegia moltíssim, però hi va haver un dia que la màgia va desaparèixer, ja no m'enganxava a enlloc. I avui, (crec que el llibre el vaig començar abans-d'ahir) de seguida al sentir-la, al ser conscient que estava enganxadíssima, he pensat que deu ser la mateixa sensació que tenen els peques quan estan jugant amb jocs d'ordinador, o plays o coses per l'estil. I també he pensat que aquests jocs estan creats expressament per atrapar-te, per enganxar-te; i que un llibre pugui tenir el mateix efecte, trobo que és espectacular.

diumenge, 9 d’octubre de 2016

Avui em venia de gust explicar-vos que aquest matí he agafat la bici (la meva no, que no en tinc, la d'un altre) i sortir a donar una volta amb ella. Això també podria semblar super normal, gens digne de ser explicat, un fet vulgar, comú, però RES MÉS LLUNY!! Perquè era la primera vegada que agafava una bici en ciutat i que agafava una bici en l'edat adulta, doncs... podria contar les vegades amb les dues mans. I primer m'ha passat com amb el cotxe (he tingut que superar una fòbia per conduir, dic fòbia, perquè no li puc dir trauma, sembla que si utilitzes la paraula trauma ha d'haver-hi un fet traumàtic darrera, un accident o jo que sé, però no, en el meu cas tenia pànic de conduir sense ser-ne molt conscient del motiu; ara ja no és pànic, és por i prou, o potser respecte a aquestes altures i depenent del dia) m'he decidit quan encara portava el pijama, després de dutxar-me ja no ho tenia tant clar, al cap d'una estona m'he tornat a envalentir, i quan ja era al garatge davant la bici m'ha tornat a venir la cagarel·la. Tot i així, he baixat el seient tant com he pogut i he començat a fer voltes en cercle al voltant del meu cotxe. I quan ja estava a punt de tornar a pujar a casa perquè no ho veia gens clar (la ment fa en mi meravelles; i sí, és ironia), la Gerònima valenta ha dit a la Gerònima poruga "-D'acord! d'acord!! doncs la trauràs a passejar! agafada pel manillar, tu caminaràs al seu costat, això sí que ho pots fer oi?" I sí, ha resultat que s'han posat d'acord i a l'instant la respiració se m'ha tornat a calmar. I he fet això, però a la mínima que ho he vist clar he pujat sobre la bici i ha sigut increïble! potser és cert que molts moments anava sobre la vorera, que ja sé que no s'hi pot anar, però anava molt a poquet a poquet i, a més a més, quan no ho veia clar feia un saltiró i tornava a anar a peu al seu costat i després de l'obstacle que m'havia fet baixar de la bici altre cop amunt. I així, malgrat que he triat un dia ennuvolat, grisot i una mica plujós ha sigut un diumenge lluminós! :)
p.d. Escrivint em dóno compte de com parlo de malament: no dic cagarel·la sinó cagalera, que es veu que és incorrecte. I tampoc dic seient sinó sillint que tampoc és correcte. I a casa meva també diem envalentonar, que curiosament tampoc ho he trobat al diccionari. Mil milions de llamps i trons!!! :D

divendres, 7 d’octubre de 2016

I al final avui hem penjat la cortina al menjador, o les cortines millor dit, perquè en vam comprar 3. Pot semblar una cosa insignificant però a casa meva no n'hi ha hagut mai de cortina al menjador i fa una bona pila d'anys que hi visc. Jo crec que tot es basava en una falta d'imaginació: no aconseguia trobar la cortina dins el meu cervell que conjuntés amb mi i amb el menjador. No concebia cortina. I com que no era essencial, no n'hi vaig posar. Tampoc és que en aproximadament 10 anys no ho intentés més cops o que algun dia no acabés fullejant catàlegs o anant a veure botigues en busca d'una cortina perfecta per casa, però no la vaig trobar. I com que no compro a desgrat, no en vaig comprar cap. I ara mateix, no sé com va anar la cosa, no sé com va ser que sortíssim a la caça de la cortina, però ho vam fer amb il·lusió i amb decisió i la vaig trobar de seguida, em va agradar, tenia tot el que ahir jo volia (blanca, no molt gruixuda, de tacte suau, amb forats a la part de dalt com les de la dutxa) i va ser facilíssim. Avui ha vingut el meu pare a ajudar-nos a col·locar el pal i els agafadors, a fer els forats i tota la pesca, i ara, penjades, fan un goig espaterrant. La casa sembla més Casa. "Hogar" que es diria en castellà. I no entenc com he tardat tant en posar-la. Potser és que tot té un moment a la vida. I aquesta reflexió em fa sentir bé.

dimecres, 5 d’octubre de 2016

Té calor i es treu el jersei costosament. Ahir la van convidar a una classe de bodynoséquè i avui està baldada. A qui se li acut si no és carn de gimnàs començar amb una classe frenètica de peses??? Doncs a ella! que sempre es deixa convèncer perquè en realitat l'objctiu no és el gimnàs, ni fer musculitus (que també en vol fer una micona) sinó passar una estona amb ella. I li diu que sí i avui li fa mal tot. I tot és tot eh!! Respira profundament. Pensaments positius: "això d'avui passarà en uns dies", es diu. I s'autoabraça (per autoamor i per fer-se cruixir l'esquena, que li convé). L'episodi illenc es va acabar. Valoració positiva. Va aconseguir donar la volta a la situació (s'olora que potser també amb ajuda externa, però una cosa no treu l'altre i encara que pensi que potser algú va parlar-li a la jefa bé d'ella el treball que ella va fer per ben resoldre la situació no té preu) i n'està molt satisfeta de tot plegat. Que el que no et mata et fa més fort homes i dones! i potser és veritat i tot! :)

dimarts, 5 de juliol de 2016

La rentadora l'acompanya. L'spotify també una mica. El vent li dóna treva a la calor.
Quan van començar a parlar de la feina li va deixar anar que a ella tot li costava molt d'aconseguir, la dona li va respondre que igual que a tothom i aquí va quedar tot. Ara, recordant la conversa, torna a posar en dubte que a tothom li costi tant. No és que estigui malament del tot, però tampoc està sent fàcil. Continua pensant que l'experiència li anirà bé. Que creixerà com a persona i que es farà més forta. Més forta. Això segur. Porta gairebé un mes aquí i li sembla molt més. L'illa és bonica, és molt verge i acollidora alhora. No és res en concret el problema. És el conjunt. L'estar lluny d'ell, sobretot, el què li costa. Però va ser decisió seva i pensa treure'n el màxim partit a l'aventura. Ella creu que amb els anys ha perdut en simpatia, que li costa connectar amb la gent. Que la gent no la veu com ella és en realitat, que ha oblidat saber mostrar-se. Que la seva susceptibilitat li fa treure les punxes abans d'hora i aleshores la gent creu que és més dura del que és. La gent es queda amb les punxes de la closca i s'oblida de descobrir la dolçor del fruit que de fet ja no és tant dolç com de petita. :) I aleshores la tracten durament. Però també pensa que fa bé en defensar-se quan creu que no li parlen amb respecte. Que si no es defensa ella no la defensarà ningú. Però quan la fredor arriba a límits quasi insuportables se'n penedeix d'haver-se defensat, se'n penedeix de no haver sigut més llesta. Se'n penedeix de no haver utilitzat estratègia com molta gent fa. Se'n penedeix de ser ella. Perquè l'únic que vol és que l'estimin, la valorin i encaixar allà on estigui. Sigui on sigui.