dimarts, 15 de novembre de 2016

Vaig descobrir aquesta cançó a l'estiu. A la terrassa del restaurant. Era última hora i hi havia una taula amb 4 bascos. Més grans que jo. Parlaven fort i reien molt. Però no m'importava. Em van caure bé de seguida. Un d'ells no cridava l'atenció, no parlava alt ni gesticulava, ni res d'això, però va venir a la barra i uauuuu!!! quins ulls, dels que fan por de tan bonics perquè t'hi perdries dins. Em conec. No sé si mirava a totes les dones com em mirava a mi però em feia posar molt nerviosa. El que parlava més alt ens va demanar que poséssim aquesta cançó. Em va encantar de seguida. Ens demanava que li poséssim sense parar. I jo encantada de la vida. La jefa no tant i com que ja era l'hora de plegar i no feien intenció de moure's vam començar a recollir cadires i taules. El dels ullassos em va venir a ajudar de seguida i jo ja em vaig posar nerviosa. El tenia massa a prop. I una cosa és que m'agradés mirar-lo, però l'altre que deixés que ell em mirés a mi. Jo també en sé de posar distància i puc ser molt contundent a vegades. Li vaig deixar ben clar amb la veu, les paraules i el to que no volia que m'ajudés i ell es va apartar. Al cap d'una estona em va dir adéu des de lluny i amb timidesa. Amb els dies vaig oblidar aquells ulls però només ha calgut tornar a escoltar la cançó per tornar-los a veure. Segurament si tornés a viure la mateixa situació actuaria exactament igual, però reconec que va ser la por, la por a un desconegut i la por a mi mateixa el que em va fer ser tan brusca.

dilluns, 17 d’octubre de 2016

Ara estic contenta. Estic contenta perquè acabo d'acabar la lectura d'un llibre que m'ha encantat. M'ha enganxat un munt i ho enyorava. Enyorava la sensació de no voler-lo deixar per res. D'emportar-te'l agafat de la mà per tot arreu. Perquè saps que si tens un segon, en llegiràs un fragment. Ja no recordava aquesta sensació, de petita llegia moltíssim, però hi va haver un dia que la màgia va desaparèixer, ja no m'enganxava a enlloc. I avui, (crec que el llibre el vaig començar abans-d'ahir) de seguida al sentir-la, al ser conscient que estava enganxadíssima, he pensat que deu ser la mateixa sensació que tenen els peques quan estan jugant amb jocs d'ordinador, o plays o coses per l'estil. I també he pensat que aquests jocs estan creats expressament per atrapar-te, per enganxar-te; i que un llibre pugui tenir el mateix efecte, trobo que és espectacular.

diumenge, 9 d’octubre de 2016

Avui em venia de gust explicar-vos que aquest matí he agafat la bici (la meva no, que no en tinc, la d'un altre) i sortir a donar una volta amb ella. Això també podria semblar super normal, gens digne de ser explicat, un fet vulgar, comú, però RES MÉS LLUNY!! Perquè era la primera vegada que agafava una bici en ciutat i que agafava una bici en l'edat adulta, doncs... podria contar les vegades amb les dues mans. I primer m'ha passat com amb el cotxe (he tingut que superar una fòbia per conduir, dic fòbia, perquè no li puc dir trauma, sembla que si utilitzes la paraula trauma ha d'haver-hi un fet traumàtic darrera, un accident o jo que sé, però no, en el meu cas tenia pànic de conduir sense ser-ne molt conscient del motiu; ara ja no és pànic, és por i prou, o potser respecte a aquestes altures i depenent del dia) m'he decidit quan encara portava el pijama, després de dutxar-me ja no ho tenia tant clar, al cap d'una estona m'he tornat a envalentir, i quan ja era al garatge davant la bici m'ha tornat a venir la cagarel·la. Tot i així, he baixat el seient tant com he pogut i he començat a fer voltes en cercle al voltant del meu cotxe. I quan ja estava a punt de tornar a pujar a casa perquè no ho veia gens clar (la ment fa en mi meravelles; i sí, és ironia), la Gerònima valenta ha dit a la Gerònima poruga "-D'acord! d'acord!! doncs la trauràs a passejar! agafada pel manillar, tu caminaràs al seu costat, això sí que ho pots fer oi?" I sí, ha resultat que s'han posat d'acord i a l'instant la respiració se m'ha tornat a calmar. I he fet això, però a la mínima que ho he vist clar he pujat sobre la bici i ha sigut increïble! potser és cert que molts moments anava sobre la vorera, que ja sé que no s'hi pot anar, però anava molt a poquet a poquet i, a més a més, quan no ho veia clar feia un saltiró i tornava a anar a peu al seu costat i després de l'obstacle que m'havia fet baixar de la bici altre cop amunt. I així, malgrat que he triat un dia ennuvolat, grisot i una mica plujós ha sigut un diumenge lluminós! :)
p.d. Escrivint em dóno compte de com parlo de malament: no dic cagarel·la sinó cagalera, que es veu que és incorrecte. I tampoc dic seient sinó sillint que tampoc és correcte. I a casa meva també diem envalentonar, que curiosament tampoc ho he trobat al diccionari. Mil milions de llamps i trons!!! :D

divendres, 7 d’octubre de 2016

I al final avui hem penjat la cortina al menjador, o les cortines millor dit, perquè en vam comprar 3. Pot semblar una cosa insignificant però a casa meva no n'hi ha hagut mai de cortina al menjador i fa una bona pila d'anys que hi visc. Jo crec que tot es basava en una falta d'imaginació: no aconseguia trobar la cortina dins el meu cervell que conjuntés amb mi i amb el menjador. No concebia cortina. I com que no era essencial, no n'hi vaig posar. Tampoc és que en aproximadament 10 anys no ho intentés més cops o que algun dia no acabés fullejant catàlegs o anant a veure botigues en busca d'una cortina perfecta per casa, però no la vaig trobar. I com que no compro a desgrat, no en vaig comprar cap. I ara mateix, no sé com va anar la cosa, no sé com va ser que sortíssim a la caça de la cortina, però ho vam fer amb il·lusió i amb decisió i la vaig trobar de seguida, em va agradar, tenia tot el que ahir jo volia (blanca, no molt gruixuda, de tacte suau, amb forats a la part de dalt com les de la dutxa) i va ser facilíssim. Avui ha vingut el meu pare a ajudar-nos a col·locar el pal i els agafadors, a fer els forats i tota la pesca, i ara, penjades, fan un goig espaterrant. La casa sembla més Casa. "Hogar" que es diria en castellà. I no entenc com he tardat tant en posar-la. Potser és que tot té un moment a la vida. I aquesta reflexió em fa sentir bé.

dimecres, 5 d’octubre de 2016

Té calor i es treu el jersei costosament. Ahir la van convidar a una classe de bodynoséquè i avui està baldada. A qui se li acut si no és carn de gimnàs començar amb una classe frenètica de peses??? Doncs a ella! que sempre es deixa convèncer perquè en realitat l'objctiu no és el gimnàs, ni fer musculitus (que també en vol fer una micona) sinó passar una estona amb ella. I li diu que sí i avui li fa mal tot. I tot és tot eh!! Respira profundament. Pensaments positius: "això d'avui passarà en uns dies", es diu. I s'autoabraça (per autoamor i per fer-se cruixir l'esquena, que li convé). L'episodi illenc es va acabar. Valoració positiva. Va aconseguir donar la volta a la situació (s'olora que potser també amb ajuda externa, però una cosa no treu l'altre i encara que pensi que potser algú va parlar-li a la jefa bé d'ella el treball que ella va fer per ben resoldre la situació no té preu) i n'està molt satisfeta de tot plegat. Que el que no et mata et fa més fort homes i dones! i potser és veritat i tot! :)

dimarts, 5 de juliol de 2016

La rentadora l'acompanya. L'spotify també una mica. El vent li dóna treva a la calor.
Quan van començar a parlar de la feina li va deixar anar que a ella tot li costava molt d'aconseguir, la dona li va respondre que igual que a tothom i aquí va quedar tot. Ara, recordant la conversa, torna a posar en dubte que a tothom li costi tant. No és que estigui malament del tot, però tampoc està sent fàcil. Continua pensant que l'experiència li anirà bé. Que creixerà com a persona i que es farà més forta. Més forta. Això segur. Porta gairebé un mes aquí i li sembla molt més. L'illa és bonica, és molt verge i acollidora alhora. No és res en concret el problema. És el conjunt. L'estar lluny d'ell, sobretot, el què li costa. Però va ser decisió seva i pensa treure'n el màxim partit a l'aventura. Ella creu que amb els anys ha perdut en simpatia, que li costa connectar amb la gent. Que la gent no la veu com ella és en realitat, que ha oblidat saber mostrar-se. Que la seva susceptibilitat li fa treure les punxes abans d'hora i aleshores la gent creu que és més dura del que és. La gent es queda amb les punxes de la closca i s'oblida de descobrir la dolçor del fruit que de fet ja no és tant dolç com de petita. :) I aleshores la tracten durament. Però també pensa que fa bé en defensar-se quan creu que no li parlen amb respecte. Que si no es defensa ella no la defensarà ningú. Però quan la fredor arriba a límits quasi insuportables se'n penedeix d'haver-se defensat, se'n penedeix de no haver sigut més llesta. Se'n penedeix de no haver utilitzat estratègia com molta gent fa. Se'n penedeix de ser ella. Perquè l'únic que vol és que l'estimin, la valorin i encaixar allà on estigui. Sigui on sigui.

dimecres, 20 d’abril de 2016

Hi havia una vegada, un poble anomenat Montblanc, que tenia un castell on hi vivia un rei amb la seva filla, la princesa Anna. La gent d'aquell poble sempre havia viscut molt alegre i feliç però des de feia una temporada tot havia canviat. Estaven molt preocupats, sabeu perquè? doncs perquè a les afores, dins una cova, s'hi havia instal·lat un drac molt gran i ferotge, i per alimentar-lo i mantenir-lo tip, la gent del poble li donava el seu bestiar: xais, cabres, ovelles, vaques, conills, etc. barrejats amb tomàquets, patates, cols, etc. Tots els animals que criaven i totes les verdures que cultivaven. Però sabeu que passava ara? doncs que s'estaven acabant els animals! ja no quedava cap animal ni cap verdura per alimentar el drac i no sabien que fer. El savi del poble, va tenir una idea!
-Escriurem tots els noms de la gent del poble en un paperet i el posarem en una olla i cada dia, traurem un nom de l'olla i el nom que surti, sigui qui sigui, haurà d'anar a la cova a ser menjat pel drac.
I així ho van fer. Van escriure tots els noms.
-David de casa la Ramoneta. -el savi va escriure el nom en un trosset de paper i el va tirar dins l'olla
-Montserrat de la Bisbal
-Antònia Català
-Manelet
-etc.
I així van anar escrivint tots els noms de tota la gent que vivia a Montblanc.
I l'endemà mateix, ja van començar a treure noms de l'olla.
-Miguelet!
-Nooooooo!!! El Miguelet nooooo!!!! pobre Miguelettttt!!! - va dir una dona mentre plorava.
I així cada dia, treien un nom de l'olla i aquest o aquesta se'n anava del poble en direcció a la cova.

Un dia, va sortir el nom de la princesa.
-Ooooohh!!! La princesa noooooo!!!! Ella tan guapaaaaaaa!!!
Però la princesa va dir:
-Sí, sí, no visc jo també al mateix poble que els altres? Doncs també és el meu deure.

La princesa va acomiadarr-se de tothom i abans de marxar en direcció a la cova, va anar a buscar un rusc d'abelles que hi havia al poble. Amb l'ajuda d'un carretó va fer tot el camí fins la cova i es va presentar al drac.
-Bones! avui li porto jo el sopar dins aquesta caixa. És que ell no volia venir. En Ramon és baixet però molt fort i atlètic. Jo de vostè me'l cruspiria dins de la cova i amb la porta ben tancada. Em fa por que es vulgui escapar i deixar-lo sense sopar. Bé, jo ja me'n vaig.
El drac, que ja tenia la boca aigua amb tanta xerrameca, va córrer amb el rusc sota el braç dins la cova. Va tancar l'entrada amb una pedra grossa i va obrir la caixa. Conten, els habitants del poble, que aquella nit sentiren el drac cridar i plorar de dolor i que mai més el tornaren a veure ni sentir.

La princesa, va tornar al poble sense ni un estrip al vestit i després de fer una festa i celebrar que aquella mala temporada ja s'havia acabat, va decidir agafar un cavall i anar en busca de més dracs i més aventures, per ajudar a la gent dels altres pobles amb dracs a recuperar la pau i tranquil·litat.

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, que aquest conte ja s'ha fos!
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, que aquest conte ja s'ha acabat.