dimarts, 8 de desembre del 2015

No sé què penses que penso de tu. Però segur que s'allunya molt de la meva realitat.
No sé què pensaves que pensava de nosaltres. Però segur que s'allunyava molt de la meva realitat.

Malgrat tot. Et seguiré estimant a la meva manera. Potser d'una manera diferent a la manera en què t'estimava abans, però jo mai deixo d'estimar. I de vegades prefereixo pensar que mai vas pensar en nosaltres com a alguna cosa, que pensar que hi vas pensar i no ho vam deixar néixer. I quan llegeixo algun poeta amb els ànims per terra sempre desitjo que no siguis tu. Que malgrats tots els malgrats trobis la manera per somriure des del cor com a mínim un cop al dia. I que mai deixis de pensar que pots anar a millor i que per molt fotut que sigui un dia no pensis que així serà cada dia.

I també vull que sàpigues, que encara que els dos sabem que quasi sempre sembla que la comunicació entre nosaltres és impossible, això, no resta cap valor al valor que jo et veig i molt menys, a l'amor que et tinc.

dimecres, 16 de setembre del 2015

Hi havia una vegada, una princesa que es deia Purandot. Era una princesa a qui el seu pare volia casar i ella no volia. No volia un home al seu costat. Volia ser totalment lliure. El seu pare, en contra de la seva voluntat va decidir que aquell seria l'any del seu casament i va fer anunciar per totes les contrades que es rebria a palau a candidats. Primer ella va plorar. De fet, bastant. Però tampoc era de les que ploren eternament i va decidir prendre accions. Va anar a veure la bruixa que vivia al bosc i li va demanar un favor, que transformés la seva flor en una flor carnívora, de les que mosseguen i arrenquen en un obrir i tancar d'ulls. La bruixa primer hi va estar totalment en contra, no només perquè pensava en el dany aliè, sinó també perquè sabia que tard o d'hora la princesa se'n penediria.  Però tant i tant, Purandot va insistir, que va haver de fer l'encanteri.

Us podeu imaginar que Purandot, sincera i transparent com era, va fer un altre manifest en pergamí explicant els canvis en la seva anatomia i intentant persuadir a tots els possibles candidats d'una decisió que podrien acabar lamentant profundament en viva carn.

Cert és que el Rei s'enfadà molt amb ella. Però, no tenint cap altra filla, la va haver de perdonar, cal dir, molt al seu pesar.

La princesa i ell es reuniren a negociar i decidiren que informarien personalment a tots aquells agosarats que vinguessin a palau a presentar sol·licitud de matrimoni i que als que encara tot sabent fil per randa la realitat de les circumstàncies volguessin provar sort passant una nit amb la princesa, li passarien.

dimarts, 15 de setembre del 2015


-Què has dit? Bon cap de setmana? Si estem a dilluns!!!
-No no! que vaaaa! Bona setmana! Sencera! Tota! De dilluns a diumenge! Avui he decidit tirar la casa per la finestra! - va etzibar-li amb una riallada ampla i sorollosa. 

Que bonic és treballar quan et permets ser tu mateix.



dijous, 16 de juliol del 2015

Encara que mils encara

Va una mica beguda però tot i així li dóna a les tecles amb bastanta rapidesa i se sorprèn a si mateixa dels resultats. Sempre li ha agradat la mecanografia i la pàgina que va descobir a un blog que llegia i que enyora, sempre l'ha tingut present.

Ni se n'ha adonat que s'ha fet fosc de cop, deixant l'habitació gairebé a les fosques. No és que necessiti veure les tecles, però ara que n'és conscient del negre que la rodeja, l'inunda un sentiment de solitud.
Avui no ha sigut un dels seus millors dies, ha tingut molts sentiments que no li ha agradat, lligats a pensaments que no té molt clar si són seus o de gent propera que els hi ha tatuat a la ment amb els anys.
Ara somriu. Tatuat. Li encanten els tatuatges malgrat no se n'ha fet mai cap encara.
Torna a somriure. Encara.
Però torna al tema que la preocupa. Vol obrir la porta a tots aquells pensaments que no vol tenir, que sap que no són seus del tot, que li van entaforar un dia i que viuen dins la seva ment com okupes. Com fer-los fora? El primer és saber si ella pensa igual o si no. Si hi està d'acord o no.
Respira profundament. Sap qui vol ser a la vida, quina PERSONA vol ser. Però li costa ser-ho. Menys preocupada li agradaria. Menys nerviosa seria perfecte. Menys susceptible ja seria un gran premi.
Sa germana la definia al migdia com un cargolet. Que treu el cap però que si li toques les antenes es retira de seguida. No li ha agradat la comparació. Malgrat li ha semblat bastant encertada en segons quines ocasions. Ja té ous la cosa! Sa germana sempre la clava.





Saps? avui, amb el mòbil d'un altre a la mà anava a escriure que T'ENYORO. Aleshores he pensat que no era el meu mòbil i que pensaries que això t'ho deia el propietari del mòbil; i m'he posat a riure i li he explicat. Li han faltat cames per escriure-ho. Ja sabia més o menys que respondries. Tornaria a ser una frase d'aquelles en què ets víctima i em surt de dir "ai pobre!" Però ja no. Ja no vull més d'això. Enyoro el teu TU de fa anys. Enyoro el NOSALTRES de fa anys. Potser és això el que encara estimo, aquest TU i aquest NOSALTRES. Que ja no hi són. Però que van deixar petjada. Tranquil. Estic bé. Tot va bé. Només és que de vegades t'enyoro. Sobretot quan no et tinc. Com ara. Perquè quan et tinc, tinc massa feina a cabrejar-me amb tu. :) Però sempre t'estimo. Encara que no ho vulguis. Encara que no m'estimis. Encara que no ho entenguis. Encara que no t'agradi que t'ho digui. Encara que mils encara.



dimarts, 14 de juliol del 2015

-Jo no sóc de patons - li diu al acomiadar-se.
-Ja et vaig dir que no et tornaria a fer petons l'últim cop que ens vam acomiadar.
Ella no ho recorda pas això. Però no diu res.

S'hi sent a gust amb ell. Malgrat sap que amb ell, el seu cor no trota. Només hi ha amistat. Que ja és molt per ella.

L'endemà torna amb una amiga.
-Ho sap ell això? - li pregunta l'amiga quan estan les dues a soles - Que només sou amics?
-Suposo. Perquè creus que no ho sap?
-Per com us mireu. Jo et conec i sé que només és el teu amic, però... ell ho sap?


I ell torna, amb un granissat de llimona a la mà, que no s'acaba. Li passa convidant-la a acabar-se'l. Però després de la conversa ja no sap si ho vol fer. Ja no sap com els demés interpreten les seves accions i malgrat saber que ha de ser sempre ella mateixa, no vol acabar-se el granissat de la seva copa. El deixa. Expressament. El deixo tal com l'ha deixat ell.

Però més tard l'amiga li confessa que l'ha tirat a terra. I ella es pregunto si ha sigut una bona idea per la seva part.





dissabte, 11 de juliol del 2015




Et miro de reüll. A sorbets. Per no gastar-te. Concentrat en la teva feina, però no prou per no adonar-te de la meva mirada, em mires i amb els teus ulls riallers i innocents em preguntes de què ric. Com si hi hagués una única i simple raó.
Que potser sí:
FELICITAT.


diumenge, 15 de febrer del 2015

El venedor de fruita

Ell treballava en una fruiteria. De sol a sol. Alt, fornit, de cabell negre com el carbó i pell de xocolata amb llet. Ulls espectaculars, de grans, d'expressius. Somriure ample, com els que m'agraden.
Ella hi passava per davant quatre vegades al dia. Dues d'elles corrents, una, a pas ràpid, una altra, amb molta calma.

Sa germana va ser qui li va fer entrar. Potser per ella mai hi hagués entrat. Quina estretor de ment. Però hi va entrar un dia. I es van conèixer. Ell i ella. I alguna cosa va néixer. No parlo d'amor ni molt menys. Connexió.  Van parlar, van creuar mirades, van fer vincle.

Des de llavors, des d'aquelles quatre frases de verdures i d'euros, hi va anar entrant més o menys dia sí dia no. Ja havien creat el costum de veure's. Potser fins i tot les quatre frases es van duplicar. Res complicat, tot molt natural. Algun convit a cafè que va quedar en un no de bones a primeres. Alguna visita a la feina d'ella, però sense contacte, de lluny.

Un dia, ella no el va veure. I l'endemà, tampoc, i així, durant molts dies. Sempre hi havia el tomb de cap però no apareixia la imatge. Potser va passar més d'un mes. De vegades és difícil tenir precisió en un temps tant relatiu.

Un dia, ella el va tornar a veure a la fruiteria. I hi va entrar. Però ell estava distant. Diferent. L'endemà, també hi va entrar, però pitjor, més distant, fins i tot malhumorat. I ella hi va deixar d'anar.
Potser alguna cosa entremig va passar, és difícil saber-ho tot, potser algun comentari desafortunat d'algun client de la cua que creu que pot opinar sobre el que creu que veu entre una clienta i un dependent. Potser. O potser no hi va tenir res a veure; però tot acaba influint, si ho deixem fer, i ella va decidir que hi havia més fruiteries al poble.

De tant en tant, se saludaven, però amb serietat, sense la corba als llavis ni la mirada alegre,  i després ni això.
I va passar el temps, mesos i mesos. Mesos i mesos d'absència.

Fins ahir. Ella va passar com sempre per la fruiteria i hi va entrar. Potser va sentir que ja era hora, potser va sentir que la cosa aniria diferent. Potser ja estava cansada d'una relació encallada (sempre intenta desencallar relacions per si es morís d'imprevist, sempre ha tingut por de deixar temes pendents, coses no dites, relacions espatllades) i de l'angúnia que fa quan saps que hi ha coses a mitges. Ell estava  de bon humor, molt content de veure-la, va ser amable com als inicis i li va preguntar si l'havia enyorat i tot. "Una mica" va dir ella "i tu?" "también. Te veia correr. Siempre corres - i ho acompanya del gest amb els braços- y yo pensaba pobre chica claro que esta tan delgada!". Em va preguntar per la vida, em va somriure amb el somriure regal (el que surt del cor). Res, quatre paraules de cordialitat i d'euros, però el nus va desaparèixer. Es va restablir la calma. Ja es podia tornar a entrar a comprar mongeta tendra amb un somriure ampla a la cara i una motxilla  menys a l'esquena.


:)

dijous, 15 de gener del 2015

Segur que no llegiràs això. Que ni te'n deus recordar que existeix aquest blog. Però malgrat tot aquí ho vull deixar escrit.
Surto de la feina i et llegeixo al mòbil. Se m'escapa una rialla i et truco el primer. "Vinga va! quedem avui" em dic a mi i a tu. Tu pots i jo puc. Per a què posposar? I 15 minuts més tard m'alegro de veure't. M'alegro de recordar-me que existeixes. M'alegro d'haver-te conegut als 16 anys. M'alegro de què ni el temps ni la distància, ni les opinions dels demés, hagi fet desaparèixer l'abraçada al veure'ns.

Ella em diu, viu el moment, aprofita les oportunitats. Sigues conscient "del moment" en tot moment. No sempre és fàcil practicar-ho. Però amb tu ahir ho va ser. Vaig gaudir tant! i quan em vas dir que em portaves a casa en moto, ni ho vaig dubtar. El no, no era una opció.

Jo crec que a la vida hi ha persones que marquen. Que apareixen per algun motiu i fan que siguis diferent al que series si no les haguessis conegut. Potser i fins i tot, acaben condicionant a la gent que coneixeràs. Vull dir que gent amb qui mai t'hi hauries fixat, t'hi acabes fixant gràcies a haver-los conegut. Tu a mi m'has marcat d'una manera increïble. Amb tu puc parlar de tot, fins i tot de nosaltres. Però no només m'has marcat pel que tenim sinó també pel simple fet de la persona que ets i has sigut sempre. Per la franquesa i senzillesa que caracteritza a la teva ànima.

També penso, divergint de quan era adolescent, que l'amor no és el mitjà per aconseguir altres coses sinó que la raó d'estimar és l'amor en si mateix. Estimar-te ja és el tot, és el principi i el final. No espero res. Sentir que ets el meu amic ja m'omple del tot.

Gràcies per voler formar part de la meva vida.