Ahir va ser un dia important i emocionant.
Treballar fins passats dos quarts de nou per ell (sense que m'ho demanessis, només perquè em va donar la gana) i anar corrent a la sortida de la cursa, que començava a les 9. La nena m'havia de venir a buscar a la feina a dos quarts. A tres quarts menys 5 encara no havia arribat, vaig marxar, jo no tenia mòbil i ella no tenia rellotge (quin parell!!!). Ella em va trobar per la samarreta xillona (gràcies a la compi). Quina alegria al veure-la! pensava que seria impossible trobar-nos però no! amb ella tot és possible. 5 minuts per l'inici. Els peus matant-me de mal, malgrat les plantilles de muntanya russa que em fan sentir i caminar incòmode però que es veu que he de portar perquè suportant els llims evitaré caure a l'infern. D'acord. Res a dir. La cursa a punt de començar, tothom dret i jo a la gatzoneta (m'ajuda pels peus). I en punt: Començar a córrer. Amb tres samarretes perquè no les havia pogut deixar enlloc, amb la pistolera i una jaqueta a la cintura, amb aigua, les claus, el mòbil, diners...
Començar a córrer i deixar de pensar. Per fi. Només respirar i córrer. Que simple i que bé! Enyorava tant córrer. Feia més d'un any que no corria, la última vegada a la cursa de "El Corte Inglés" on em vaig tornar a lesionar els
putus peuets.
Tenia tanta por de no ser capaç d'abandonar i necessitar-ho. Tenia tanta por d'acabar la cursa i avui no poder posar els peus a terra. Però no. No vaig parar. Malgrat el flat (els peus es van portar molt millor del què em pensava, gairebé m'atreviria a dir que em fan més mal de peu parada o caminant, que no pas corrent, ja té ous la cosa!)
I arribar! D'acord, només eren 5 km! però coions! no em tregueu mèrit! :) I després, de celebració! Tampoc necessito gaire per ser feliç.
Pren-ne nota: Una cursa de 5km, un frankfurt, una estrella i 1/2 mojito. I ella. Per descomptat. Amb això ja sóc la persona més feliç del món. Oi tant! Oi tant!
De fet crec que la vida és el que aconseguim colar entre el moment de sortir de la feina i el moment de tornar a la feina. Doncs ahir li vaig colar un gol a la vida! Bravo! ja tocava!
Quin rotllo que us he fotut oi? :) Però ho havia de fer. De vegades escric de ment, o sigui, no escric però us explico coses mentre em dutxo, mentre camino, mentre faig els plats o faig el sopar. Després, quan estic davant de l'ordinador, ja no és el mateix, perquè si ho tornés a escriure, no seria capaç de transmetre la mateixa emoció que la primera vegada que us ho he explicat. O que m'ho he explicat a mi mateixa. Però avui és diferent.
Gràcies. A ella per obligar-me a apuntar-m'hi.
Als que estaven allà i em van animar.
I a vosaltres que heu llegit els meus pensaments fets lletres.
Moltes gràcies! i Bon diumenge!