diumenge, 14 de desembre de 2014

"Sea bajo la medicina convencional o bajo la alternativa, el mejor de los médicos o de los terapeutas no tiene nada que hacer con un ser humano que ha perdido la ilusión por la vida. El origen y motor del proceso de sanación parte de nosotros mismos.
Somos HUMANOS. Nacemos. Morimos. Y más...
Atravesamos diferentes fases. Crecemos. En el trascurso de nuestra vida apostamos y renunciamos. En la apuesta podemos vencer o perder, en la renuncia podemos torturarnos o liberarnos. Pero cada una de esas dos voluntades nos pertenece única y exclusivamente a nosotros.
Este libro habla del proceso de una firme decisión. Nunca hubiera podido llevarla a cabo bajo el manto humano y traicionero del miedo. Con el máximo respeto ante la fragilidad de mi estado, pero el miedo no lo quise cerca en ningún momento. Ni en mí, ni en los que deposité mi confiança. El miedo paraliza y derrocha nuestra energía. Independientemente de cuál sea el resultado final, de lo que nos anuncien los números, las estadísticas y los irreversibles, confiemos. En la sabiduría de nuestro latido y en la asombrosa capacidad de nuestra mente.

Si dentro de nuestro trauma o dificultad sentimos que tenemos ganas de intentarlo..., adelante con nuestro impulso. Para retirarnos siempre estamos a tiempo. Para apostar, no."


Pàgina 149-150.

dijous, 11 de desembre de 2014

Acabes enganxat al whatsaap quan es ben bé això el què no volies. Que tu no hi creies en aquestes coses. Que ets de cara a cara. Màxim de mails. Potser de xats. Però no de whatsapps. No. Perquè consideres que es diuen vajanades. Que creen una addicció falsa a una persona, perquè no quedes addicte a la persona, sinó a la immediatesa del KAS com sempre t'ha agradat definir a l'atenció de l'altre. Però no. Tu no volies això. Tu només li vas donar el teu número de telèfon per poder quedar en persona. Perquè seria més fàcil trobar un dia, un moment per compartir un cafè o un passeig, amb el número de l'altre a l'agenda.
I ara, després d'un mes ple d'hores de xerrera, (que sí, que et vas equivocar, que també es poden tenir converses interessants pel whats dels coions) t'adones que encara no heu quedat. I plas! bufetada. L'objectiu no era quedar??? Com a mínim, el teu, sí. I res millor que una absència radical (temporal??) de whats per reflexionar i considerar una micona les teves voluntats. Que s'ha acabat el bròquil!



dilluns, 24 de novembre de 2014





Saps amor?
A vegades conduir és com escriure a mà.
Lliscant lletres sobre la carretera.

Saps amor?
A vegades conduir és com resseguir el teu cos amb els ulls.
Comences i no vols parar.


Sempre m'han agradat les corbes.

dimecres, 29 d’octubre de 2014

dimarts, 7 d’octubre de 2014


Dreta, amb la mirada fixa i els llavis rectes, m'assalta la por d'estar davant una desconeguda. Per un moment no la reconec i així els hi dic: -Tinc la sensació d'haver-me perdut alguna cosa.

Cap de les dues ho nega.

Em poso a parlar amb els meus pensaments mentre elles parlen de les seves coses: Feia temps que no la veia.  Veritat, veritat. Però altres vegades n'ha fet el mateix. També és cert, sí. Desenganya't: ara és diferent. D'acord. Necessito tornar-me-la  a guanyar. Fer-la sentir a gust amb mi. Recuperar-la.

Al cap de poca estona, la cosa ja és diferent. Com si comencés a recordar qui coi sóc jo. I surt la nena manyaga de sempre, la que em vol ensenyar les coses que va descobrint i la que em demana si vol que també li faci unes arracades.

-No m'agrada que m'ensenyin. - diu ella amb un somriure espectacular. Parla de ser autodidacte, parla de no voler limitacions ni directrius, de la llibertat que dóna fer les coses per compte propi, sense cap tipus d'assessorament.

DEFINITIVAMENT: Té dues edats alhora: tant et pot mirar als ulls amb la seva cara seria i li posaries 14 anys, com posar-se a riure d'orella a orella i recuperar els 9 al moment.

I jo aprofito el moment, i com que no es queixa, me la menjo a patons al despedir-nos. Potser demà ja no es deixarà, però avui ja els hi enganxat tots a la galta perquè se'ls emporti amb ella. :)



dilluns, 29 de setembre de 2014

La vida de Marianne
De Marivaux.

"Soy mujer y cuento mi historia.
Entre los jóvenes de los que atraigo las miradas hay uno en particular que yo misma distinguí y sobre el que mis ojos cayeron más voluntariosos que sobre los otros. Me encantaba verlo sin ser consciente del placer que me producía, coqueteaba con otros y no lo hacía con el. Se me olvidaba gustarle, solo quería observarle.
Por lo visto cuando uno se enamora por primera vez comienza con esta inocencia. Puede que la dulzura de amar interrumpa el deseo de querer gustar.
Este joven en cambio me examinaba de manera muy diferente a los otros, de forma más modesta y sin embargo más atenta.
Sin embargo puedo asegurar que había algo más serio entre él y yo. Los demás aplaudían abiertamente mis encantos,  me parecía que a él no le eran indiferentes, al menos yo lo notaba algunas veces, pero tan confusamente que no podía decir lo que pensaba de él y menos, lo que pensaba él de mi.
Al final salimos de la iglesia y recuerdo que salí lentamente, que ralentizaba mis pasos, que me arrepentía de dejar ese lugar y que me iba con un corazón al que le faltaba algo y que no sabía lo que era. Creo que él tampoco lo sabía, puede que sea mucho decir porque al irme giré varias veces la cabeza  para ver una vez más al joven que dejaba atrás, pero no pensaba que me girara por él."


Encara no l'estic llegint, però tinc pensat fer-ho. Aquest tros l'he mecanografiat directament de la peli La vida de Adele. És un llibre que llegeix l'Adele a l'institut i que el comenten a classe. Em va cridar l'atenció de bon principi.
Tenia moltes ganes de veure aquesta pel·lícula i no m'ha decepcionat en absolut, tot el contrari. És una peli de 3 hores que no aconsegueix fer-se llarga. Que va narrant el dia a dia de l'Adele, des de l'adolescència fins a la maduresa de l'edat adulta i que aconsegueix que l'estimem i que l'entenguem. Bé, mireu-la i opineu si voleu.  



dimarts, 23 de setembre de 2014

NADER I SIMIN, UNA SEPARACIÓ


Simin vol marxar d'Iran.

-¿Por qué quiere divorciarse?
-No quiere venir conmigo.

Nader vol quedar-se per cuidar el seu pare malalt.

-Ni siquiera sabe que eres su hijo.
-Pero sé que es mi padre.


Ella no entén com ell es capaç de deixar-la anar sense resistència i això l'entristeix i ajuda a crear distància entre ells dos. I ell no entén com ella pot proposar el divorci sabent-li la raó que l'impedeix marxar d'Iran amb ella. Fins i tot el jutge els hi diu al principi que el que tenen és un "problemilla". Però les coses fàcilment es compliquen i aquesta vegada tampoc és l'excepció.

Diàlegs molt clars i directes com els que m'agraden.
Veritats que costen de sortir i que porten grans conseqüències.
Interpretacions genials dels actors, grans i petits.
Gran pel·lícula en tots els sentits.


Difícil és fer el primer pas, el segon ja és més fàcil i de seguida s'ha caminat una gran distància. Jo no crec que ella es volgués divorciar. Ella el que volia era marxar. Però el fet que sembli que a Nader no li importi que ella marxi, fa que ella cregui que potser no és tan mala idea el divorci, malgrat que en algun moment torna a casa amb les maletes al maleter del cotxe esperant que ell digui alguna cosa que ho canviï tot.


Si en teniu la oportunitat, no us la perdeu.


diumenge, 14 de setembre de 2014

-Com trona...
-M'encanta que troni.
-Sí oi? - sa mare li atropella les paraules amb un somriure. A les dues els hi agraden els llamps i els trons.
Es recolzen a la barana contemplant el cel.

La veïna de sota també surt al terrat.
-Està tronant molt.
-Sí. Però m'agrada.
-Espero que no troni al tros. (Sempre pensa en ella. :) )
És tempesta de pedra.
-Coi nena! - diuen mare i filla.
-Què??
-I com ho saps?
-Pel volum, el color, l'altura que tenen....


Em meravella la meva veïna... És la llesta de la seva família, no n'hi ha cap dubte.

"La cara de l'Anna deu ser un cromo. El Teo li acosta els ulls. Les pestanyes superiors són una pinzellada.
-Si no parles em costa més, t'aviso.
-Com?
El noi riu alçant la vista a un sostre imaginari. Arran de coll li gira un pam de trena, fina com un cordill.  Ella torna a no entendre res. Però com, de sord? Per què parla ... normal?
-Tu també ets sorda, oi?
Si li hagués preguntat si era idiota, hauria sigut una pregunta procedent. L'Anna s'espavila, és imperatiu un aterratge d'emergència:
-Perdona, no ho sabia.
-Òndia, em pensava que t'ho haurien dit."


L'altra de Marta Rojals. 
Pàg. 91

diumenge, 3 d’agost de 2014

Ella et truca a la porta i tu intentes desempellegar-te'n. Però et reconvenç del que ja t'havia convençut fa uns dies i acceptes. Tens una horeta per omplir-te de valor. Per repetir-te que pots sobradament i que no hi ha res a témer.
I així és com al cap d'una hora i mitja (   :)    ), sortiu. I tu condueixes. Ella et guia fins la platja. Sense accidents ni incidents. Amb les finestres baixades i el sol somrient-te a la cara.
La idea era caminar vora l'aigua. Teràpia pels peus. Els teus peus estan com uns gínjols trepitjant l'arena molla. I la teva ànima també.
Passegeu amunt i avall i el que et crida més l'atenció és un pare construint una fortificació. Amb els viatges aneu veient els progressos. Hi posa cura i entusiasme. Bonica combinació.
Ella et pregunta si has esmorzat i donada la resposta et convida a un gelat que acaba sent un entrepà de llonganissa boníssim. I poqueta estona més, torneu a casa.



i ahir... ahir va ser un vespre especial, m'agradaria saber si per tu també ho va ser.

dilluns, 16 de juny de 2014

Hi ha gent a qui no se li dóna bé la ortografia. Ella, es defensa. Hi ha gent a qui no se li dóna bé la matemàtica. Ella, també es defensa. Sempre hi quant no sigui càlcul mental. Ho necessita veure tot escrit. Com els desordres ordenats de les coses que l'envolten. Però això és una altra història. El que se li dóna francament malament és dormir. Aquesta pot haver sigut una gran sort o no!
Dormia i es despertava, donava voltes al llit, es tapava amb el llençol, es destapava, ara un peuet, ara la cuixa, ara es treia el jersei, ara se'l tornava a posar, ara de cap per amunt, ara de cap per avall, ... (sense exagerar, que no exagero, això durant hores. Esgotador).
Aquella nit però, no sap que va ser abans, si despertar-se o sentir la veu, el cas és que la va sentir. Una veu robòtica, que li anunciava un compte enrere. Es va fotre dreta d'un salt i va anar cap a la cuina d'on provenia la veu. Al lloc on hi havia d'haver el microones  hi havia una ¿bomba? amb un compte enrere que ja anava pels 37 segons i avall!
Gràcies a que té mal dormir, molt dormida no estava, és a dir, que no estava desperta al 100% però vora el 95.
El primer que va pensar va ser que si la bomba estava enxufada al lloc del microones potser baixant el diferencial de tota la casa.... Ho va provar corrent i va tornar a veure el rellotge. Encara anava. Merda.

Aleshores va pensar en posar la bomba dins el congelador i amb una cadena ... però clar, tampoc tenia cadenes ni candaus a casa.

El rellotge, encara no us ho he dit, era analògic, sí sí, un putu rellotge despertador. Va pensar que potser frenant les agulles... entén que no frenaria el temps, però la bomba....? la seva intel·ligència no arribava per tant, no sabia la resposta, però tampoc li quedava gaires segons. S'havia de decidir. Va agafar un bolígraf, celo i va frentar la segundera. Va agafar la bomba i la va posar a dins el congelador (està just al costat). I se'n va anar directe al llit, no pas perquè volgués morir al llit sinó perquè és el cantó més allunyat de la cuina.


I va creuar els dits.

dilluns, 9 de juny de 2014

Quan es va enamorar a l'institut no tenia cap dubte que el seu amor havia de ser correspost:
"-Déu no voldria que l'estimés tant si ell no m'estima de la mateixa manera".

Aquest pensament de la seva forma de sentir i de pensar evidentment no demostrava ni la premisa:
1.- Déu existeix

Ni demostrava la conclusió:
2- Ell m'estima.
.

No.

De fet, de la conclusió n'estic segura que és falsa. Li va dir ell mateix. :)

El què sí que demostra és la premisa següent:
3. Ella creu en l'existència de Déu.

Ella no pensava:
"- Déu no existeix perquè ell no m'estima..."
o altres que ara no se m'acudeixen...
no...

Ella pensava i sentia d'una determinada manera i això la definia, entre altres coses, com a persona única. Us explico tot això per vàries raons, una potser és que ella encara ara pensa una mica així (malgrat el cantó racional que també té, evidentment), l'altre és que una de les protas d'Anatomía de Grey li intentava explicar al seu marit que no la pot estimar "encara que cregui en Déu", sinó que la seva fe forma part de la seva essència. Suposo que per una persona que no creu és difícil d'entendre, però jo la vaig entendre de seguida. Entenia perquè per ella era tant important entendre com ell la veia i el què pensava de la seva fe.

No sé si he aconseguit explicar molt bé el què us volia explicar però si haguéssiu vist el capítol, amb la discussió de la parella i tot el què va portar... va ser molt gràfic.




diumenge, 1 de juny de 2014

Ahir va ser un dia important i emocionant.
Treballar fins passats dos quarts de nou per ell (sense que m'ho demanessis, només perquè em va donar la gana) i anar corrent a la sortida de la cursa, que començava a les 9. La nena m'havia de venir a buscar a la feina a dos quarts. A tres quarts menys 5 encara no havia arribat, vaig marxar, jo no tenia mòbil i ella no tenia rellotge (quin parell!!!). Ella em va trobar per la samarreta xillona (gràcies a la compi). Quina alegria al veure-la! pensava que seria impossible trobar-nos però no! amb ella tot és possible. 5 minuts per l'inici. Els peus matant-me de mal, malgrat les plantilles de muntanya russa que em fan sentir i caminar incòmode però que es veu que he de portar perquè suportant els llims evitaré caure a l'infern. D'acord. Res a dir. La cursa a punt de començar, tothom dret i jo a la gatzoneta (m'ajuda pels peus). I en punt: Començar a córrer. Amb tres samarretes perquè no les havia pogut deixar enlloc, amb la pistolera i una jaqueta a la cintura, amb aigua, les claus, el mòbil, diners...
Començar a córrer i deixar de pensar. Per fi. Només respirar i córrer. Que simple i que bé! Enyorava tant córrer. Feia més d'un any que no corria, la última vegada a la cursa de "El Corte Inglés" on em vaig tornar a lesionar els putus peuets.

Tenia tanta por de no ser capaç d'abandonar i necessitar-ho. Tenia tanta por d'acabar la cursa i avui no poder posar els peus a terra. Però no. No vaig parar. Malgrat el flat (els peus es van portar molt millor del què em pensava, gairebé m'atreviria a dir que em fan més mal de peu parada o caminant, que no pas corrent, ja té ous la cosa!)

I arribar! D'acord, només eren 5 km! però coions! no em tregueu mèrit! :) I després, de celebració! Tampoc necessito gaire per ser feliç. Pren-ne nota: Una cursa de 5km, un frankfurt, una estrella i 1/2 mojito. I ella. Per descomptat. Amb això ja sóc la persona més feliç del món. Oi tant! Oi tant!

De fet crec que la vida és el que aconseguim colar entre el moment de sortir de la feina i el moment de tornar a la feina. Doncs ahir li vaig colar un gol a la vida! Bravo! ja tocava!



Quin rotllo que us he fotut oi? :) Però ho havia de fer. De vegades escric de ment, o sigui, no escric però us explico coses mentre em dutxo, mentre camino, mentre faig els plats o faig el sopar. Després, quan estic davant de l'ordinador, ja no és el mateix, perquè si ho tornés a escriure, no seria capaç de transmetre la mateixa emoció que la primera vegada que us ho he explicat. O que m'ho he explicat a mi mateixa. Però avui és diferent.


Gràcies. A ella per obligar-me a apuntar-m'hi.
Als que estaven allà i em van animar.
I a vosaltres que heu llegit els meus pensaments fets lletres.
Moltes gràcies! i Bon diumenge!

diumenge, 11 de maig de 2014

Construeixo tants castells a l'aire, que a vegades ja no sé què és cert i què no.
Potser visc la mentida dels meus somnis.
:)

I t'asseguro que això és el més coherent que he dit en molt temps.




Tu sol per atendre a la clientela i netejar les taules quan es buidaven. Tu sol corrent, servint gelats, granissats, cobrant, indicant, ... Tu. Que gran! T'he mirat un munt de vegades. No m'hagués costat gens posar-me al teu costat i ajudar-te. Malgrat el cansament. Malgrat el tard que era. Malgrat que no hi havia motiu per fer-ho.
Ho hagués fet encantada. Et veia concentrat, anant de cul, intentant fer-ho tot bé. I sol. Com podien deixar-te sol tanta estona?

Si m'haguessis dit "O t'apartes o m'ajudes!" ja m'hagués posat el davantal sense pensar-ho. :) I feliç.



"
-Mirava les fotos i em deprimia. No havia aconseguit tirar-ne cap en què tots els treballadors miressin a l'objectiu. Amb tres dies!!! Allò era un desastre.

-I què va fer?

-Triar-ne una. No hi havia més temps. N'havia de triar una. Sí o sí.

-Però a la foto que es va publicar només la mira un dels homes. Segur que hi havia alguna altra foto que com a mínim la miressin dos, no?

- ...

-....

-Sí.

L'entrevistadora es va moure incòmoda a la cadira redreçant-se el vestit.

-Ens pot explicar perquè va triar aquesta foto i no cap altra?

-Sí que puc. Però no vull. Pensava que el tema de l'entrevista era la fotografia i no la fotògrafa. Em sap greu, ara veig que ha sigut un error venir.

-No s'aixequi dona, segui, no pretenia incomodar-la, només... no es tregui el micròfon encara....

Però s'aixecà. Deixà el micròfon que li havien deixat damunt la cadira. I se n'anà.


"
"
-Perquè mai em vas demanar per sortir?
-No sé... Tu eres divertida, simpàtica, alegre, feliç. I jo ... jo no.
Ella va somriure, amb els ulls tristos.
-I no se't va acudir que només era així quan estava amb tu?

"
Expliques que li expliqueu que l'arbre de Nadal brota i que brota xocolatines i ell ho aprèn.
Expliques que ell us diu que se'n va al lavabo i que "a veure si quan torno ha brotat l'arbre".
Jo em pregunto si és innocència total o picardia.
El mateix em passa amb tu.
El mateix.


1)

Ell li volia fer dos pEtons protocolaris.
Fer-ho ràpid i marxar.
Ella ni ganes de tot això. O pAtons o res.

Doncs res.



2)

Ell li volia fer dos pEtons protocolaris.
Fer-ho ràpid i marxar.
Ella ni ganes de tot això. Va fer un salt i el va rodejar amb les cames, quedant ben penjada de la seva cintura.
Tanta pressa tanta pressa!


:)

dijous, 1 de maig de 2014

NOCTURN DE SANT FELIP NERI

"... només li va exigir un sol compromís per abandonar les feines més feixugues de la casa: aprendre català. N'hi ensenyava la senyora gran i n'hi ensenyaven, també, d'amagat, a la parròquia de Sant Just i Pastor, ben a prop de casa, a l'altre costat de la plaça de Sant Jaume. Allà, tots els dilluns, dimecres i divendres, a l'empara de la rectoria i d'un suposat grup catòlic que per descomptat no existia, dos escriptors els ensenyaven la llengua, i allà va ser on va conèixer n'Enric. De nou els ambients de les velles rectories, dels espais que servien perquè algú es pogués reunir i fer front al règim franquista, cadascú a la seva manera, així com es podia, esperant l'hora de les llibertats i de les decepcions, el moment en que la transició demostraria fins a quin punt la covardia s'havia ensenyorit del país i de les ànimes."
Pàg. 18

"La senyora jove també va resultar ser una dona excepcional, d'una bondat infinita, que tractava el servei sempre amb indulgència perquè havia après que escoltar i raonar és molt millor que manar, i s'aconsegueixen molts millors resultats anihilant resistències que no pas imposant ordres i disciplines."
Pàg 20 i 21.

"Demà penjarà l'anunci a la porta de la llibreria i tu, quan tornis del mercat carregat com una bèstia el veuràs. I no esperaràs a deixar les coses a casa i tornar a baixar les escales gastades de tantes passes i de tantes frustracions, de tants somnis i de tantes penalitats, dos-cents anys de persones pujant i baixant, vivint en aquella escala, en aquesta Barcelona tan estranya, esquerpa i sol·lícita a la vegada. No esperaràs res de tot això perquè saps que els impulsos s'han de seguir quan se senten."
Pàg. 24.

dimecres, 30 d’abril de 2014

Volia escriure't una nota. Dient-te: "t'enyoro". Al final  amb les presses no m'he decidit i ara caic en què al no decidir-me, tampoc s'ha fet. De fet, ja ho saps, no feia cap falta que t'ho digués. Com també sé que tu no m'enyores en absolut perquè sinó, avui, m'haguessis vist,  m'haguessis parlat, malgrat tooooooooot.


Però malgrat toooooooooooot, t'enyoro.


TORNA COLLONS!

dimarts, 29 d’abril de 2014

El primer dia de les nostres vides

" I massa vegades ens n'anàvem a dormir sense entendre'ns, procurant no traspassar la línia invisible que ens separava sota els llençols. Repartir en lloc de compartir. Aquesta actitud, la seva, la meva, va marcar la diferència."


"Teníem una conversa pendent, una situació destapada per resoldre. Però tots dos evitàvem recordar-ho, parlar-ne de nou. Com qui ignora la roba estesa sota la pluja i el vent. Convivíem en un mutisme gairebé perenne, cobrint de tant en tant els mínims més absurds, topant-nos en una casa que semblava buida, fins i tot amb nosaltres a dins."

Pàg. 124-125.


"I en veu baixa, com dient-s'ho a si mateixa, va recitar una frase que jo també coneixia. Una frase que, amb el temps, ha tingut més sentit del que imaginava.
-Deixa anar el que estimes; si al final torna, és que així havia de ser, si no... és que no et pertanyia des del principi."

Pàg. 147.

diumenge, 13 d’abril de 2014



Joc de Sant Jordi de Tumateix Llibres:




La Rosa havia estat assassinada jugant a la gallina cega. 

Els seus companys de joc li havien saltat a sobre com una granota i li havien deixat el cocodril que portava tatuat al pit com un colador.

Mai sabrem si la Rosa va endevinar algun nom.





Animeu-vos i participeu!! Instruccions aquí.

dimecres, 26 de març de 2014

L'home gran de mirada cansada se la mirava amb sorpresa.
-Potser ja estic prou bé, no?
Ella, continuava donant-li a la plumilla i a la cera blanca.
-Paciència, una mica més no et farà mal i baixa la seia! que em despistes!. - Ho va dir amb veu baixeta, perquè no ho pogués sentir ningú més i així, no aixecar sospites.

Quan va quedar bastant satisfeta se n'apartà una mica. La visió a mig metre sempre era molt enrriquidora i li permetia una valoració més global. Així va ser com se n'adonà que la mirada de l'ancià estava ancorada en la punta del seu nas.

-Ai és veritat! - cridà sense voler-  M'he descuidat el brillo de nas!

-Doncs ho fas i ja està dona! - li digué la professora de dibuix.

-Ara, ara.... - somrigué.

Després d'arreglar el nas, l'ancià ja no semblava borni. I potser, fins i tot, m'atreviria a dir que feia cara de complagut.

Feina feta. A per un altre!

dimecres, 5 de març de 2014

Li explico l'escena. Li explico que alguna cosa no quadrava. Que me'n vaig adonar. Ella em diu que no tothom és capaç d'adonar-se d'aquestes coses. Jo no ho entenc. Em sembla impossible que els demés no se n'adonin dels petits detalls significatius. Penso que sí que reben la mateixa informació que jo, però que potser no li donen una resposta. De fet, jo tampoc la vaig donar en el moment oportú, que era en el mateix moment en què estava passant l'acció. Ma germana em diu "amb més franquesa, s'havia d'aclarir l'error allà mateix",  quan l'escolto sempre sento que té raó (havia escrit "veig", "sempre veig que té raó", però no és "veig", és "sento" en el meu cas), quan li explico les angúnies, els malsentesos, hi posa llum. Clar! ho havia de dir llavors! A veure si la pròxima vegada ho faig millor.

Desgranar. Aclarir. Solucionar-ho al moment.  Aprendre a fer-ho senzill.



dimarts, 11 de febrer de 2014

Conec els meus vicis. Les meves addiccions. Les meves obsessions. Algunes les porto millor que d'altres.
Conec la sensació de pensar "ara no en tinc la necessitat... només em ve de gust" però acabar fent-ho igual i aleshores sents el vertigen i te n'adones que tot torna a començar. No parlo de drogues. Que ningú es preocupi. :)
Per això, quan sé que malgrat no tenir-ne molta necessitat (he escrit molta????), em ve de gust, ... em freno. No vull tornar a l'espiral, no vull tornar al lloc fosc que després costa Déu i ajuda sortir-ne. I ara, encara que sàpiga exactament què et vull dir i que sàpiga que ho puc dir, no ho faig. Però ara mateix, t'asseguro que et preguntaria com pot ser que t'agradi tant aquesta cançó si mai dels mais parles d'amor.

Clar està, que NO t'ho preguntaré.


diumenge, 12 de gener de 2014

Hi havia una vegada una nena que jugava en una plaça. Més que jugar, passava la tarda, menjant pipes i estant bé amb la seva colla. Aquell dia va aparèixer una bici a tota pastilla. La conduïa una cabellera rossa i llisa a altura d'orella. Ella només va veure això: velocitat, energia i cabells rossos. Va resultar que la personeta va baixar de la bici perquè coneixia la gent amb qui la nena estava i això va fer que la nena s'hi fixés més. Ulls clars, somriure ampla. Això, i tot el d'abans.
Encara ara, després de molts i molts anys, la nena recorda el primer pensament que va tenir, que de fet va ser una decisió: "si és un tio me'l lligo i si és una tia la faré la meva millor amiga". Així de clar.

És fort, la nena no tenia clar si la personeta era un nen o una nena, però sabia que volia que formés part de la seva vida.





Al final no és important tenir les coses clares, sinó tenir clares les coses importants.