dilluns, 21 de maig de 2012

Forgotten sunglasses






Formaven part de l'uniforme de treball, no hi  havia opció de no portar-les: Se les havia de posar.
Eren negres i  bastant fosques.  A ella no li agradaven gens ni mica però com moltes altres coses: "qui paga mana". No eren unes ulleres qualsevulles i per tant, a més a més d'odiar-les les havia de tractar amb cura. Donaven una imatge en blanc i negre i en quadrícula. Els gerents de l'empresa apostaven per aquest nou mètode en pro d'aconseguir que els treballadors es distraguessin menys i fossin més efectius, més productius. Per ells, els colors no eren res més que una distracció no només innecessària sinó també contraproduent per l'economia de l'empresa. De la quadrícula no n'acabava ben bé d'entendre els avantatges però treure-la tampoc era negociable. "A moviments més precisos" crec que deien que portava veure el món quadriculat. "Minimitzar el temps i l'energia inefectiva invertida en moviments maldestres i erronis".
Als primers mesos se li feia bastant pesat, restava el temps fins l'hora de plegar per poder treure-se-les, recuperant així la seva vida multicolor.
Després d'un any, ja s'hi començava a sentir còmode. Fins i tot alguns dies les portava posades fora les hores de treball. Ella també volia aconseguir més efectivitat en el seu temps lliure.
No va ser fins als quatre o cinc anys treballant a l'empresa quan se'n va començar a donar que la seva alegria particular i innata anava més cap a caiguda que un paracaigudista sense paracaigudes. Tot era tan gris i quadriculat que no acabava trobant el perquè de tot plegat, si és que alguna vegada n'hi havia hagut.
Així que decidí, de forma absolutament resolutiva i en defensa a la seva alegria perduda, boicotejar l'empresa posant-se unes ulleres normals, semblants exteriorment, però normals. :)
Amb poc més de sis mesos va recuperar el seu tarannà habitual. Treballava interpretant el paper de persona amb visió grisa i quadriculada i no se li donava gens malament. El seu canvi de caràcter, però, no passà desapercebut per ningú i contínuament se sentia vigilada i observada. Començava a témer a ser descoberta en qualsevol instant. Al no haver-hi precedents, no sabia què serien capaços de fer-li si la descobrissin, però  estava disposada a acceptar-ne les conseqüèncieses. Es deia a si mateixa que sigués el què sigués, la seva vida multicolor bé s'ho valia.
Tot va ocórrer el dia 7 de juliol del 2010. L'havia vingut a veure una amiga i es deixà anar en la conversa de la forma més innocent i irresponsable possible. Mai oblidarà la gran frase que atragué a totes les mirades:
"-Que guapa que estàs! el color rosa sempre t'afavoreix!". A l'instant de deixar anar la frase, notà com la gola i l'estómac se li tancaven a la vegada. No hi havia marxa enrere ni dubtes a resoldre: direcció ho havia sentit tot.

És evident que no li deixaren endur les súper ulleres, de fet no les hagués volgut ni regalades. Malgrat això, no pogué evitar, al veure's sense feina, d'anar a passejar per la platja i deixar abandonades les seves súper ulleres de mentida. No volia més ulleres. Volia veure el món a la seva manera. 


14 comentaris:

Cris (V/N) ha dit...

Voler és poder, no? I m'encanta el 7 de juliol, algún dia t'explicaré per què :)
Bona història Gerònima! Et deixo un petó ben gran, muacssssss!

Glo.bos.blog ha dit...

Molt bon relat, Gerònima!
Confio que no s'inventen mai unes ulleres com aquestes, és horrorós.

Rafel ha dit...

Un inici inquietant per a un final lliure. El món s'ha de veure a la manera com ho veuen els nostres ulls i no amb filtres.

montse ha dit...

Bon relat, amb un inici gris i un brillant toc de color final.

Elfreelang ha dit...

Un gran relat...m'ha recordat 1984 de Georges Orwell pel fet d'imposar una única visió del món! per sort al final se n'ha sortit sense feina però mirant el món multicolor!

Carme ha dit...

Un gran relat... molt bo, gerònima! M'ha encantat... sens e feina però amb els colors retrobats! :) potser trobarà una feina menys represiva...

El veí de dalt ha dit...

M'encanta el relat.
M'encanta el quadre.
M'encantes tu.

Ferran ha dit...

Molt bo el relat, molt ben conduit, ens has dut a la platja sense adonar-nos-en. Felicitats per una història genial.

khalina ha dit...

A mi també m'ha encantat el teu relat Gerònima. A part és molt real. Intenten posar-nos les ulleres de veure gris i quadriculat en molts llocs, ens oculten la diversitat, la veritat...Per sort hi ha hagut un final feliç. Perd la feina, però guanya la seva pr``opia vida

el paseante ha dit...

M'has convençut. Acabo de llençar les meves ulleres de sol Ray-Ban Aviator-Plata pel balcó. 170 euros a la brossa. Ara no em fa res perquè vaig molt torrat per la victòria del Barça a la copa del caçador d'elefants, però demà me'n recordaré de tu. Algú sap on viu la Gerònima?

Grocdefoc ha dit...

M'ha agradat el teu relat, per la metàfora aconseguida: Ulleres igual a sistemes repressius, tot i ser subtils, que ens tenen ben enxampats, fins que per sort alguns se n'adonen i alhora: el triomf de la llibertat! M.Pilar Martínez Herrero

Carme ha dit...

Ens has tancat els comentaris del darrer post? :)

Bé, és igual, m'agrada com ho expliques... ;) bona setmana amb les teves fotos dels ulls!

Carles Valls ha dit...

¿T'agradaria publicar gratis un llibre de tapa dura?
Sóc Carles Valls de Printcolor i ara fem una promoció a bloggers. ¿T'interessaria?
cvallsca@gmail.com

pratinsky ha dit...

Hola LLiT (Gerònima), necessito el teu correu per passar-te les HV.
prat.jordi@gmail.com (pratinsky)
Ciao