dilluns, 13 d’agost de 2012

Ara puc netejar perquè ja no sento l'angoixa constant adherida a la pell i a l'ànima.

Ara puc netejar perquè només queda la tristesa i estic aprenent a trampejar-la.

Ara puc sóc més activa i independent a casa perquè entre tu i jo em solucionat el tema que em tenia paralitzada com una estàtua de cera inútil.

Miro la casa i em sento orgullosa. No només perquè es viu millor entre netedat sinó perquè significa que estic millor per dins.
Soluciono els problemes que em van sortint al dia i dia i em sento orgullosa. No només perquè torno a ser menys depenent sinó perquè li dono la benvinguda amb patons i abraçades a l'energia perduda i tan necessària per viure.

PERÒ NO PUC CONSENTIR QUE EM DIGUIS QUE ESTIC MILLOR SENSE TU.
AIXÒ NO M'HO TORNIS A DIR MÉS SI US PLAU.
PERQUÈ TOT EL QUÈ HE AGUANTAT I SUPORTAT DURANT TANTS MESOS, EL SEGÜENT SEMPRE PITJOR QUE L'ANTERIOR, NOMÉS HO HE FET PERQUÈ NOSALTRES, COM A UNITAT SIMPLE INDISSOLUBLE, ÉREM LA MEVA PRIORITAT.
VOLIA QUE TROBÉSSIM UNA SOLUCIÓ. NO HA ESTAT POSSIBLE. NO PASSA RES. ENTENC QUE NO ÉS CULPA DE CAP DELS DOS. PERÒ NO EM TORNIS A DIR QUE SENSE TU ESTIC MILLOR. PERQUÈ TREUS EL VALOR A TOT EL MEU ESFORÇ. I AIXÒ NO HO PUC CONSENTIR. NO EM PENEDEIXO DE RES. O SIGUI QUE TORNARIA A FER EL MATEIX QUE HE FET.

ARA MATEIX NO TINC RES MÉS A DIR.

I no estic enfadada, és simplement que no vull sentir aquesta frase.