divendres, 28 de setembre del 2012

De vegades una simple frase ho canvia tot.
Crea l'abisme i t'hi empenta al fons.
I sents que caus.
I vols agafar-te a les parets, però rellisques.
No ho fas expressament. No pots evitar-ho.
Vas creant pensament per frenar la caiguda. "Si no puc pujar, com a mínim he d'evitar caure més avall".
Però ara mateix no saps ni tant sols si ho aconsegueixes.

Només saps que sents pànic. Espès. Fosc. (Perquè tots els pànics són especialment foscos). I difícil de definir. 

El que tens clar és que saps d'on véns i saps per on no vols tornar a passar.

9 comentaris:

Ariadna ha dit...

Tens clares dues coses (d'on vens i per on no vols anar) i, tot i així, de vegades no sembla ser suficient. La sensació de caure és terrible. Però passa. Tot passa. Després què hi ha? No m'ho preguntis.

Ps. Doncs potser sí que sóc un robot. Ja porto tres intents i no l'encerto!

El porquet ha dit...

Doncs si saps d'on vens i, sobretot, on no vols anar ja tens molt camí fet (no sempre és fàcil definir això). Agafa't a aquestes dues branques salvadores i des d'aquí, poc a poc, torna teixir el camí que, com tots, tindrà els seus clarobscurs.

Carme Rosanas ha dit...

Ui, preciosa!

T'envio una abraçadeta dolça i consoladora.

I si tens clares aquests dues coses que ens dius, ja és molt!

Per altre part ... m'has fet pensar en Machado.

Decididament sóc un robot!!!

"Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en el mar"

Garbí24 ha dit...

quan les coses van malament.....només poden millorar. I així ho faran

Glo.Bos.blog ha dit...

Si saps el que no vols ja tens molt guanyat.
És fàcil donar consells, i no tant posar-los en pràctica, però estic convençuda de que amb una actitud positiva tot millorarà.
Una abraçada molt forta!

Illa incognita ha dit...

I si no pots evitar el fet de tornar-ho a passar, segur que en surts més aviat: ja coneixes el camí de sortida...

Una abraçada i sort!

esborrall ha dit...

Si a més a més del que poses en negreta, saps qui ets, ja tens mols esgraons pujats.
Personalment, no rebutjo mai cap corda ni cap crossa que m'ajudin.
Com diem a Vilafranca, amunt, amunt!!!
Una abraçada ben forta!

Laura T. Marcel ha dit...

Diuen que l'important no és caure, sinó poder-se aixecar. Així que ves amb genolleres i si caus ja no fara tanta pupa. Perquè per molt clar que tinguis d'on vens i on no vols tornar a passar, recorda també que l'home ensopega més d'un cop amb la mateixa pedra (i la dona també). Però sempre hi ha una flama que fa marxar la foscor. Petonets.

núria ha dit...

aix.Sort que tens clar per on no vols tornar a passar. Abraçades