dimecres, 24 d’octubre del 2012

Esmorzar a l'herba, per Relats conjunts




Havia organitzat un esmorzar pic-nic. Per fer alguna cosa diferent. Per sociabilitzar-se. De fet els hi va deixar ben clar a tots els invitats: "no heu de portar res. Jo ho poso tot. Veniu i prou. Amb un somriure si pot ser". Ella volia una cosa senzilla, però la cosa es va anar fent gran mentre s'apropava el dia i encara no sap com, sent ella la organitzadora, es va veure "obligada" a arreglar-se molt més del que tenia previst, i pitjor encara, molt més del què la seva comoditat hagués elegit. Doncs allà la tenim, asseguda sobre unes estovalles de fil que no havien vist la llum des de feia segles, relíquies de família. "Que collons! A ventilar andròmies!" s'havia dit a sí mateixa feia uns dies.

Creia que sols vindrien els quatre de sempre, però la veu havia corregut de forma escandalosa i va començar a aparèixer gent que no havia vist en sa vida. De cop, se sentí totalment estranya. Atrapada en una roba que l'asfixiava. Presonera d'un lligat de cabell que li començava a molestar. Incòmoda. Tensa. Sentia les pulsacions a mil. S'estava asfixiant. Com ningú se n'adonava?
Prou! es va dir. Es va aixecar, va agafar l'ampolla de Kina que la feia sentir bé i va dirigir-se cap al bosc.
Sentí algú que parlava d'ella a l'esquena. Ni s'aturà, ni contestà. Caminà i caminà. Es deslligà la goma de cabell deixant voleiar la seva cabellera per on li sortís dels coions! es descordà el vestit fins més avall del decent. Es tragué els botins i els mitjons, i llaços i cintes. I quan arribà al riu, sentí la necessitat imperiosa de ficar-s'hi.
Ai las! si algú la veiés. Que carai! "A la merda!" com va dir el Fernando Fernán Gómez.
I s'hi tirà de pet.
Ni l'importà que estés glaçada.
Ni l'importà els sorollets que s'escoltaven si paraves atenció.
Pau.
I es posà a fer el mort dins l'aigua. Amb els ulls tancats. Olorant, respirant i somrient. Un raig de llum li acariciava les galtes. Que bé que s'està quan s'està bé!
No entenia com li costava tant sociabilitzar-se. Però quan necessitava escapar no ho podia evitar. L'interruptor fa clic i només visualitza la fugida. La soledat. La desitja. Li sap greu. Però no ho pot evitar.

Podríem acabar el relat dient que per allà també hi havia un altre invitat, que havia fugit de la gentada també buscant soledat però que no li importà l'arribada d'una noia que es despullava tot caminant i que es tirà al riu amb "panyos menores". Que li parlà fluixet per no espantar-la i que li oferí les seves pròpies pastes que havia agafat abans de deixar el grup.
Podríem acabar-lo així.
Però també podríem no fer-ho.

No tots els finals han d'acabar amb algú que salva a un altre.
I aquell dia no tocava. S'havia de salvar ella mateixa.
Tocava relaxar-se i després tornar. Una mica xopa, amb el cabell recollit diferent per qui s'hi fixés. Amb algun botó descordat que no tocava, i més feliç. Que això és el que importa.

14 comentaris:

rits ha dit...

Tb m'agrada molt més el segon. Certament, els moments de pau son els que ens salven, i nosaltres mateixos som els que ens salvem de la voràgine del dia.

Bon relat!

Carme Rosanas ha dit...

A mi també m'ha agradat més el segon, sobretot perquè realment mai ningú no et salva.... (al menys del tot)

Garbí24 ha dit...

per fugir del que és més típic jo també em decanto per el segon.....encara que el primer no hagués estat malament.

montse ha dit...

Molt bo, un relat que desborda imaginació.

Sergi ha dit...

Caram tu, el pic-nic no havia resultat com ella esperava, però en contra del que va pensar, va resultar ser molt millor! Per quan organitza el següent sarau?

Glo.Bos.blog ha dit...

Ho em de tenir clar. No val esperar herois, ni qui ens tregui les castanyes del foc. Hem de aprendre a valdre'ns i a salvar-nos nosaltres mateixos.
Molt bé, Gerònima!

esborrall ha dit...

Sempre hi ha un dia en què es decideix no fugir.

cantireta ha dit...

Hi ha botons de l'escot que salven vides avorrides. Fins i tot herois molt ensopits ;)
M'agrada molt, maca!! Un petonàs!

Anònim ha dit...

Oh! sublim aquesta rebel·lia de la protagonista. Jo crec, que el senyor que troba al riu és com una benedicció caiguda del cel, després de suportar tant encotillament. M'hauria agradat més el primer final, però és clar és que sóc una mica romanticona.

M'ha encantat la forma com és escrit, desimbolta i contundent alhora!

Laura T. Marcel ha dit...

Aquest teu relat necessitava un altre quadre, el primer també, però un segon per el meollo de la qüestió, que ben bé hauria pogut ser una noieta fent el mort en un racó de riu...
M'ha agradat molt el teu relat.

Nitamiu ha dit...

Em quedo amb el segon, i el més feliç!!

m'agraden els finals feliços què hi farem!!

Elfreelang ha dit...

Boníssim!

Rafel ha dit...

Molt bo el pas del bany de multituds al bany refrescant en solitari.

Peix ha dit...

M'ha agradat molt!