dimarts, 29 d’abril de 2014

El primer dia de les nostres vides

" I massa vegades ens n'anàvem a dormir sense entendre'ns, procurant no traspassar la línia invisible que ens separava sota els llençols. Repartir en lloc de compartir. Aquesta actitud, la seva, la meva, va marcar la diferència."


"Teníem una conversa pendent, una situació destapada per resoldre. Però tots dos evitàvem recordar-ho, parlar-ne de nou. Com qui ignora la roba estesa sota la pluja i el vent. Convivíem en un mutisme gairebé perenne, cobrint de tant en tant els mínims més absurds, topant-nos en una casa que semblava buida, fins i tot amb nosaltres a dins."

Pàg. 124-125.


"I en veu baixa, com dient-s'ho a si mateixa, va recitar una frase que jo també coneixia. Una frase que, amb el temps, ha tingut més sentit del que imaginava.
-Deixa anar el que estimes; si al final torna, és que així havia de ser, si no... és que no et pertanyia des del principi."

Pàg. 147.

2 comentaris:

Carme ha dit...

Aquest paràgraf del final m'agrada molt...

(els altres també, però són més tristos)

Sílvia ha dit...

Té bona pinta... Me l'apunto, gràcies!