dimarts, 5 de juliol de 2016

La rentadora l'acompanya. L'spotify també una mica. El vent li dóna treva a la calor.
Quan van començar a parlar de la feina li va deixar anar que a ella tot li costava molt d'aconseguir, la dona li va respondre que igual que a tothom i aquí va quedar tot. Ara, recordant la conversa, torna a posar en dubte que a tothom li costi tant. No és que estigui malament del tot, però tampoc està sent fàcil. Continua pensant que l'experiència li anirà bé. Que creixerà com a persona i que es farà més forta. Més forta. Això segur. Porta gairebé un mes aquí i li sembla molt més. L'illa és bonica, és molt verge i acollidora alhora. No és res en concret el problema. És el conjunt. L'estar lluny d'ell, sobretot, el què li costa. Però va ser decisió seva i pensa treure'n el màxim partit a l'aventura. Ella creu que amb els anys ha perdut en simpatia, que li costa connectar amb la gent. Que la gent no la veu com ella és en realitat, que ha oblidat saber mostrar-se. Que la seva susceptibilitat li fa treure les punxes abans d'hora i aleshores la gent creu que és més dura del que és. La gent es queda amb les punxes de la closca i s'oblida de descobrir la dolçor del fruit que de fet ja no és tant dolç com de petita. :) I aleshores la tracten durament. Però també pensa que fa bé en defensar-se quan creu que no li parlen amb respecte. Que si no es defensa ella no la defensarà ningú. Però quan la fredor arriba a límits quasi insuportables se'n penedeix d'haver-se defensat, se'n penedeix de no haver sigut més llesta. Se'n penedeix de no haver utilitzat estratègia com molta gent fa. Se'n penedeix de ser ella. Perquè l'únic que vol és que l'estimin, la valorin i encaixar allà on estigui. Sigui on sigui.

10 comentaris:

Peix ha dit...

Primer de tot, tant de temps en silenci es començava a fer insuportable. Gràcies per haver-lo trencat. Des del 20 d'abril! Mans el cap, cara d'espant Mon dieu!

Trobo que penedir-se d'un mateix és molt fort. Sé que a vegades passa, però igualment és greu. I si la gent no la veu com és ella no serà perquè s'està amagant? No sé de què, potser d'ella mateixa? Tampoc em sembla bé que es penedeixi per defensar en el que ella creu. Fes el favor de dir-li que deixi de penedir-se i es deixi estimar. Sempre hi ha algú que vol estimar.

Hi ha una part però que no puc entendre i crec que és la simplicitat que ve donada pel meu gènere (i segur que alguna cosa més). Què és l'estratègia? Funciona?

Diria més coses que aquest text dóna per fer més d'un anàlisi a cada frase i potser en algun m'acostaria, des de molt lluny, al sentit que tu li vulguis donar.

:)

M. Roser ha dit...

És normal no veure la gent com és en realitat, perquè sovint ens posem una careta, potser per evitar que ens facin mal...I és clar els altres no poden copsar l'essència de la persona amagada dins la closca, com un cargol en època de sequera!
Ella se sent maltractada, però fa bé de defensar-se; no hem de trepitjar ningú, però tampoc hem de deixar que ens trepitgin. Penso que és molt bonic ser un mateix, però entenc això de les estratègies que s'utilitzen quan volem que la gent ens estimi i sembla que no ens accepten com som...Una pena!
Bon vespre.

rits ha dit...

Més habitual del que ens pensem. Tots volem ser estimats. Però sovint costa estimar, saber-ho demostrar. I es clar, els cabdells es van fent més grans, les cuirasses més dures.....

Carme Rosanas ha dit...

Penedir-se de ser ella? això no ho hauríem de fer mai...

Ella és tan valuosa com ho és cada persona única... i perquè finalment tots volem que ens estimin, que ens valorin, tots...

Glo.Bos.blog ha dit...

Penso que ens hem de mostrar tal com som i que ens hem de fer respectar. Però és possible que a la gent no li agradi la nostra manera de ser; les relacions humanes són difícils i la convivència molt més. A vegades hem de cedir, i mirar de adaptar-nos perquè l'entorn no ens sigui tan hostil, sense renunciar a la nostra essència.

Elfreelang ha dit...

em penso que penedir-se de ser com ets no hauria de succeir però encara ho pots canviar ja que és com et comportes ara si ens penedim de ser qui som ai rai ....ens qüestionem aleshores la pròpia existència.....mai ens hauríem de trair per que ens estimin ...primer ens hem d'estimar i molt a nosaltres mateixes sinó no ens estimarà ningú´ni podrem, ni sabrem estimar algú altre

joan gasull ha dit...

el que cal és deixar anar els frens, obrir-se i ser tal com un és o es sent. només aleshores podem adonar-nos que algú ens estima sense límits

Laura T. Marcel ha dit...

A vegades sembla que la vida ens endureix. Procura ser tu i tenir paciència amb els qui no t'entenen. Si treiem les punxes i algú fuig a la primera vol dir que vol un camí potser massa fàcil. A vegades també està bé que la gent s'ho curri i que es treballin el poder superar la primera barrera, oi? Però no deixis de ser autèntica en el fons, qui t'hagi de descobrir ho farà.

Roselles ha dit...

Crec que descrius molt bé com tothom algun cop a la vida se n'ha penedit de ser com és, i les conseqüències que li ha portat. Però no crec que fer un titànic esforç per voler ser acceptat per tothom comporti la felicitat a un mateix.

Gerònima ha dit...

Bones Peix! El text va d'una feina de temporada, d'unes expectatives que deuria tenir la jefa i de com les circumstàncies poden fer que l'equilibri intern es trenqui. L'estratègia? l'estratègia és dir sempre que sí als jefes i no donar la opinió, només obeir. Funciona. Ho he estat practicant i la cosa ha millorat moooooltíssim.
Gràcies per trobar a faltar les meves publicacions. :) M'has fet feliç!

M. Roser, m'agrada que m'entenguis, però t'asseguro que cada vegada que em defensava la cosa era pitjor. Crec que ara ja hem donat la volta a la truita. Això espero.

Rits, el que més em molestava no era sentir el buit, sinó la diferència entre el tracte que em regalava a mi i el que regalava als altres. El meu dubte és si ella n'era conscient o no. Prefereixo pensar que no i que no se'n adonava de com em feia sentir. Tot curteix.

Gràcies Carme, ho sé, però quan et fan sentir marginat, t'ho qüestiones tot, fins i tot si el problema és el meu caràcter. Que jo ja m'agrado eh! i sé que no sóc seca ni borde, però no vull semblar-ho! ja ja ja!

Globus, això és el que he fet, adaptar-me al màxim. Jo crec que ella va pensar que l'havia cagat contractant-me i etc etc etc. Ara, potser ja no ho pensa i el seu caràcter ha millorat. No sé, no li he tret el tema ni li vull treure. Tupido velo i "a otra cosa mariposa!"

Elfree, tens tota la raó. Sempre intento millorar com a persona i també practico per estimar-me més i millor cada dia. :)

Joan! que bonic això que has dit!

Gràcies Laura, jo m'hi considero molt d'autèntica, sobretot perquè són molt transparent i això m'agrada. Sense artificis ni enganys ni càlculs ni ... Però la boca més calladeta potser sí que m'anirà bé tenir-la, com a mínim als currus!

Ho sé Roselles, però jo l'únic que volia era no tenir les llàgrimes als ulls cada dos per tres. Volia que la cosa funcionés. I si l'entorn no pot canviar s'ha de canviar un, perquè el que s'ha de fer sempre és estar bé.