dimarts, 15 de novembre de 2016

Vaig descobrir aquesta cançó a l'estiu. A la terrassa del restaurant. Era última hora i hi havia una taula amb 4 bascos. Més grans que jo. Parlaven fort i reien molt. Però no m'importava. Em van caure bé de seguida. Un d'ells no cridava l'atenció, no parlava alt ni gesticulava, ni res d'això, però va venir a la barra i uauuuu!!! quins ulls, dels que fan por de tan bonics perquè t'hi perdries dins. Em conec. No sé si mirava a totes les dones com em mirava a mi però em feia posar molt nerviosa. El que parlava més alt ens va demanar que poséssim aquesta cançó. Em va encantar de seguida. Ens demanava que li poséssim sense parar. I jo encantada de la vida. La jefa no tant i com que ja era l'hora de plegar i no feien intenció de moure's vam començar a recollir cadires i taules. El dels ullassos em va venir a ajudar de seguida i jo ja em vaig posar nerviosa. El tenia massa a prop. I una cosa és que m'agradés mirar-lo, però l'altre que deixés que ell em mirés a mi. Jo també en sé de posar distància i puc ser molt contundent a vegades. Li vaig deixar ben clar amb la veu, les paraules i el to que no volia que m'ajudés i ell es va apartar. Al cap d'una estona em va dir adéu des de lluny i amb timidesa. Amb els dies vaig oblidar aquells ulls però només ha calgut tornar a escoltar la cançó per tornar-los a veure. Segurament si tornés a viure la mateixa situació actuaria exactament igual, però reconec que va ser la por, la por a un desconegut i la por a mi mateixa el que em va fer ser tan brusca.

11 comentaris:

joan gasull ha dit...

Actuem com som i com ens surt de dins, això és el nostre caràcter i el que ens defineix com a persona. Si la cosa hagués anat per altres interessos no haguessis estat tant brusca, segur. El nostre cervell va sempre dues passes per endavant.

Carme Rosanas ha dit...

"La por guarda la vinya" sempre em deia la mare. Hi ha pors que bloquegen i n'hi ha que protegeixen...
En aquest cas, suposo que més aviat et protegia... però no se sap mai.
M'agrada molt com expliques les històries...

XeXu ha dit...

I ara ho recordes com un bon moment. D'aquells que t'esveren i t'alegren un dia. De vegades no cal anar més enllà, encara que potser ens agradaria, però el joc, i l'instant, valen molt la pena viure'ls. De fet, són les coses que ens demostren que estem vius.

pons007 ha dit...

Els que tenim els ulls macos som els més perillosos, vas fer bé

Pons ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Peix ha dit...

"Segurament si tornés a viure la mateixa situació actuaria exactament igual"

Jo em penedeixo molts cops de no ser més agosarat i penso sempre que la propera vegada ho seré, o seguiré el joc, o el que sigui. Evidentment actuo igual cada vegada, tímid i molt prudent. Crec que agafaré aquesta frase que has dit i me l'interioritzaré i així deixaré de fer hipòtesis absurdes. Gràcies!

I, per cert, m'ha agradat la cançó :)

cantireta ha dit...

A tots els que t'han comentat dic que tenen raó. Potser el cervell intuïa el perill... llunyà però massa real per a defugir-lo.

La cançó és molt bonica!

M'agrada com escrius... jo encara no sé lligar les emocions tal com ho fas. Me perdo entre les metàfores, jo.

Un petó, preciosa.

Laura T. Marcel ha dit...

Ho expliques tan bé que gairebé fas sentir el que et passava a tu mateixa. O potser ens que ens fas reviure vells moments que nosaltres també hem viscut...
No devia haver de ser...tot i que hi ha ulls que no s'obliden!

Glo.Bos.blog ha dit...

Ui, aquests ullets, quin perill! Veig que tens el cap molt ben moblat, Gerònima, no es prudent embogir pels ulls encisadors d'un desconegut.

xavier pujol ha dit...

Potser algun dia torna el dels ulls, i encara que no vulguis, tot va diferent.

TORO SALVAJE ha dit...

La maleïda por ens ha fet perdre tantes coses....

Quina pena.

Bones festes.