Hi ha una frase que m'encanta que diu més o menys: "S'ha de sembrar per després poder recollir". 


La Bajoqueta i el Veí de Dalt en són un clar i bon exemple. Sempre he pensat que "Del dit al fet" n'hi ha un bon tros, i ... ells ho han fet!


En un cert moment es van proposar passar les històries de la catosfera en paper i s'ho han currat. Això és geni i figura! Segur que a aquestes alçades tothom sap de quins projectes estic parlant, però bé s'ho val tornar-ho a sentir, no?

365 contes. Un any de contes és un llibre coral d'històries bàsicament per adults però bastant plural, nascut a partir del blog 365 contes ideat per la Bajoqueta, on cada dia durant un any es va publicar un conte, sense pausa, obert a tothom que es volgués animar a participar-hi. 

     

   Per adquirir el llibre

  Vídeo promocional

 Un any de contes

365 contes

Històries veïnals és una selecció del conjunt d'històries recopilades en un total de deu edicions de les Històries veïnals: relats per adults, escrits principalment a quatre mans i de forma encadenada per blocaires (i alguns no blocaires) que no es coneixen entre ells ni han pactat prèviament l'argument.  L'instigador d'aquesta creació literària és el Veí de Dalt.

       Per recolzar el llibre 

                                                    (tenim 34 dies per arribar als 2000 euros). 

                                     Gent maca!!! Fem-ho possible!!!

 Històries veïnals

            Històries veïnals

Ella ho explicava perfectament. Em sap greu. Sento els canvis d'humor. Sento no fer-me entendre. Sento moltes coses. L'altre dia ho pensava, és com  si jo fos una empresa d'aquestes de coses importants i tu algú que posseeix la targeta per entrar a totes les àrees. Potser no te n'adones, però sense voler trepitges les zones restringides. No sents les alarmes sonant de "avís, ha entrat en una zona restringida"? i les de "perill, perill, aturi's!!! no camini més que aquí segur que no hi hauria de ser!"?
Sé que no és culpa teva, ni vas comprar la targeta ni potser saps que la portes a sobre, potser és un putu error informàtic que se t'obrin les portes al teu pas però és així. Per això de vegades et demano que no parlem. No és que estigui enfadada, no és que tu facis res malament, és que no sé com t'ho fas però travesses la meva bombolleta, la que em protegeix de tot. La que no hauria de traspassar ningú que no m'estimés moltíssim, i tu la travesses. La travesses sense entendre com n'és d'especial això per mi. I jo tampoc entenc com és que tens la puta targeteta per entrar tant endins.

"Del que no es parla, no existeix."  

"El que s'esborra, no ha existit."

:)

No. Les coses existeixen, encara que no es parlin en veu alta. T'ho asseguro. En dono fe.

I les coses no es poden esborrar. Bé, si que es poden, però no és la manera al meu entendre.

No pretenc alliçonar ningú. Jo ja en tinc prou amb totes les meves limitacions que em limiten diàriament. I la meva opinió només és això, una opinió més, ni millor ni pitjor que les demés.

T'aniré llegint, perquè el que vaig llegir em va agradar. Bé, excepte quan vaig llegir l'últim! ja ja ja!

Però, si tot el demés és teu, em va agradar. 

I com que la vida és això, coses que t'agraden i coses que no, però penso que sempre ens hem de quedar amb les coses bones, em quedo amb tu, per anar-te llegint i descobrint. 

Però com que no seria jo si no digués el què penso del tot, ho deixaré anar de la millor forma que ara mateix sóc capaç, citant el prota d'una gran peli "No triïs el camí fàcil nena, generalment se surt perdent".

Malgrat tot,

Ens llegim. Sigues benvinguda com espero jo també ser-ho. 

11è E.

Amb la música que sortia del portàtil a tot volum no el va sentir acostar-se-li per darrera. Ell, com que ho va notar i no la volia espantar per onzemilena vegada, es posà a tossir per fer-li notar la presència.

Igualment, no se'n sortí. I ella feu un bot fins el trespol i més amunt i tot si hagués pogut.

-Un dia em mataràs de l'ensurt!

I ell s'encongí d'espatlles, fent posat d'entremaliat i una mica divertit.

-Què estàs sola? - li preguntà.

-Doncs sí. Per una estona.

-Ah. I ja has sopat?

-No. És que no tinc gana. Vaja, com sempre.

-Avui no toca truita?

-No tinc ous. Però tinc llom, pa i vi.

Silenci.

De cop, a ella se li il·luminà la mirada, havia caçat una idea al vol.

-Vols fer un pícnic d'hivern?

-I això que és?

-La veritat és que m'ho acabo d'inventar, però ara mateix t'ho explico: Faig dos entrepans de llom amb formatge, embolico l'ampolla de vi com a les pelis (la veritat és que utilitzaré la bossa que em donen a la llibreria, però val igual) i ens anem a passejar pels carrers.

-Però no fa molt fred per tu?

-Per això és un pícnic d'hivern!!! - li digué amb un somriure d'orella a orella.

-El que vós vulgui princesa. Però ... I què farem si algú em veu?

-No pateixis pas! amb el meu anorac, gorro, bufanda i guants seràs igualet a qualsevol!!!

:)

Avui ha sigut un bon dia. No sé si tu ho veus també així. Però jo sí. 

M'ha agradat. M'has agradat. 

Bé, gairebé en tots els moments... :)

Hem fet un bon equip no?

M'encanta escriure "em" amb "h". Li canvia tot el significat!

Et regalo un personatge 2.

El Ricderiure ens proposa que ens regalem personatges i que coi!!!! SOM-HI TOTS!!!!

D' "El Mejicano" del Ricderiure a "El Mag"



Com que tampoc tenia cap pressa sinó tot el contrari m'he quedat una bona estona escoltant-lo i fumant tranquil·lament. La tarda ha passat volant i la foscor de la nit ens ha atrapat per sorpresa. Quan l'he vist que es posava a recollir m'hi he atansat per saludar-lo i felicitar-lo per tant de talent.
-Si encara en vol una miqueta més em pot acompanyar al Cafè Blau, tocaré unes 4 o 5 cançons, i si vol sopar alguna cosa, allà fan els entrepans de llom amb foie gras més bons que mai hagi tastat.
He acceptat la seva invitació encantat i ens hem encaminat al Cafè Blau. Només arribar ens han demanat silenci doncs encara estava actuant El Mag: ulls ametllats, mirada enigmàtica i profunda, cabell engominat marcant punxes en direcció al cel, samarreta amb coll de punxa de color negre, camisa negra descordada i ampla, pantalons cenyits i estripats, molt estrets, i el toc de color: m'he quedat amb el dubte de si portava mitges vermelles sota els pantalons o senzillament era un tros de mitja cosit sota el descosit del genoll.
Just quan anàvem cap a una tauleta a seure, ell demanava un voluntari entre el públic, i el focus m'ha encegat de mala manera, per desgràcia meva he aixecat el braç per fer-me ombra i evitar-me així entrebancar-me o xocar amb algú o algun objecte, però ell ha interpretat que m'oferia a pujar a l'escenari i aquí és quan ha començat l'embolic en què he acabat immiscit. .

M'encanta quan em dono de morros amb bons moments: Xats amb la Mònica o amb la Maria que em treuen la rialla; trobades d'escala amb la meva veïna preciosa i el seu company de pis de quatre potes; vídeos genials fets d'amor, il·lusió i esforç; visites inesperades a la feina només per venir-me a veure; sopars informals acompanyats de bon vi i conversa; que el banquer em vegi ballant mentre m'espero que m'actualitzi la llibreta i  em busqui el títol de la cançó que sona amb una aplicació del seu mòbil; entrar a una enoteca a comprar una ampolla i sortir-ne amb dues i un somriure d'orella a orella; ser tractada per una desconeguda no solament com una persona sinó com una amiga. 

Hi ha moments que no tenen preu. I tots els que em deixo. I tots els què em guardo per mi. Ja ja ja! 

Gràcies a tots!

p.d. Per cert, la cançó que sonava al banc era de Los Limones. Gran grup.

BON DISSABTE GENT MACA!!!