Avui la meva iaia m'ha regalat aquest poema de la Pilar Cabot. L'ha llegit i ha pensat amb mi, m'ha dit. M'agrada el poema. I el volia compartir amb vosaltres.

DÉU N'HI DO...

Déu n'hi do, la lluita per surar

entre mirades circumspectes,

gestos paternalistes,

consells que no calcen el número,

etcètera, etcètera, etcètera.

Com si no fos prou

la feina estricta de viure,

d'estar bé amb tu mateix;

com si no fos prou

guanyar-se el pa de cada dia sense fotre ningú

i tenir, encara,

la bona fe d'escriure versos.

PILAR CABOT

(qui diu escriure versos, diu fer fotos, o fer dibuixos o escriure contes, o un llarg etcètera.)

Et veig. T'abraço i et beso. Potser és una mala idea però per mi és com robar temps al temps.
T'agafo de la mà perquè caminar al teu costat i agafar-te-la és tot u. Et demano si et molesta i em dius que no.
Somric.
Ens trobem amb uns amics i em dius baixet "ho saben". Ens deixem de les mans. Ben bé no sé perquè. Potser perquè hi han coses difícils d'explicar. I tampoc cal donar explicacions.
De seguida me n'adono per les respostes que estan sorpresos de veure'ns, d'haver-nos vist agafats i de què anem a sopar junts.
Als tres segons després de dir-los adéu ens tornem a agafar. Les nostres mans s'acoplen perfectament. Així ho crec. Així ho sento.
Parlem. T'explico coses amb la mateixa naturalitat de sempre. Em continues ajudant amb tot. T'explico que encara no he tret el teu raspall de dents del pot. Que no ho he fet perquè estic acostumadíssima a veure els dos junts i crec que encara serà pitjor si el trec i només en veig un. Em dius que tiri el teu a la bassa i que en compri un de nou. M'agrada la idea. Et faré cas. Crec que serà bo.
I així amb tot. M'escoltes i m'ajudes. Em fas somriure. Ens posem al dia. Ens en enfotem de mig món i enviem a pastar fang a mig altre. Estem a gust. :)

Allarguem la nit tant com podem, primer gelat i després whisky. Trenquem amb la tradició i t'acompanyo a casa jo a tu. Ho agraeixo.
Arribo a casa menys trista que l'última vegada. Però amb poques ganes de dormir. Malgrat tot escriure em fa plorar una mica.
Recordo al migdia, quan ma mare m'ha dit "que vagi bé el sopar aquesta nit" i jo l'hi he contestat: "quedo amb ell, és impossible que no vagi bé."

:)

Entro al facebook i algú em fa pensar amb les relacions tòxiques. D'acord. N'hi ha de tòxiques. Però també n'hi  ha de guaridores, gràcies a Déu. Com la nostra.
I en faig un nou propòsit per la meva nova vida. Ara ja en tinc dos:

· Ser feliç i fer feliç als demés sent jo mateixa.

· Arreglar les relacions tòxiques i mantenir les guaridores. :)

Tot és proposar-s'ho.

Tu em dius que et provi que Déu existeix.
I sé que les raons que em serveixen a mi no et serveixen a tu.
És una qüestió de fe.
Com l'amor.
És això només.
Jo crec.
I ho sento.
Sento que existeix.
Que s'obren finestres quan es tanquen portes.
Algú les obra.
Diga-li ... jo li dic Déu.
Quan després d'anys de no veure'l, l'A em truca dient que està per aquí i que em vol veure.
Quan la G després de 7 o 8 anys em truca per saber de mi sense cap tipus de motiu.
Quan ell me'l creuo pel carrer just en el moment que el necessitava.
Quan la D després de moltíssims anys i molts embolics em veu pel facebook i em diu que està per aquí i que em vol tornar a veure.
Quan ella, bé, això ja és un altre tema.

Coïncidències per tu. Sí.
Un cop de ma per mi. :) També.

I quedo amb la D, i està com sempre. I li retrec coses. I em demana disculpes. I em dóna explicacions. I recordem coses. I parlem. I recordo tot el què hem viscut. Molt. A la meva primera borratxera ella hi era. La primera vegada que em vaig enamorar, ella hi era. La primera vegada que vaig ser súper feliç ella hi era. Quan em vaig descobrir, ella hi era. Les bogeries que vam fer durant molts anys. Els marrons que vam passar juntes. Molts. I va marxar de la meva vida com el fum. I ara diu que vol tornar a tenir contacte. I jo dic a tot que sí. Amb els meus dubtes. Però dic que sí. Com negar-me si encara sento que forma part de mi?

Badum badam badum badam 

bau bau bau bau bau yeaaaaaaahhhhh!!!

Que no decaigui l'ànim, es diu.

Estic bé, es diu.

I es llegeix els mails de la seva nena com un mantra.

Quina sort tenir-la!

Quina tresor més ben trobat!

I pensa,

I somriu,

I escolta música,

I neteja,

I se n'enfot una mica de tot i de tothom i fins i tot, i sobretot, d'ella mateixa.

I nota que els peus li ballen,

I somriu,

I nota que es comença a aixecar del sofà, 

Que comença a gravitar per l'aire del menjador

I mou els peuets,

I es posa a ballar a 20 cm sobre el sofà al ritme de: 

badum badam badum badam bau bau bau bau bau yeah!!!

i com diu el guapo de la peli:

"que dimonis! la vida segueix! 

Potser no hi haurà matrimoni, 

potser no hi haurà sexe, 

però per Déu... segur que hi haurà ball!"

FELICITATS!

Doncs avui toca post!

Perquè les coses bones s'han de compartir!
Perquè fins i tot els hi he dit amb uns complets desconeguts: "Avui, escriuré sobre vosaltres!"
Perquè gairebé mai (i gairebé mai significa MAI!!!) trobo 3 trucades al mòbil i de 3 persones diferents!!!!
Perquè avui surto de festa! i com a mínim! hi haurà una abraçada enormeeeeeeeee!
I perquè avui estic contenta! i que cooi!! en vull treure el màxim partit!



p.d. Per cert! se m'oblidava!! els motiu de parlar dels desconeguts era que m'han explicat, que ells, el val del Carrefour per una barra de pa gratuïta, la dónen a un captaire que viu al seu carrer. I ho he trobat genial!

Que tingueu una feliç vesprada!!!

Anna i el rei

"La mayoría no ve el mundo como es, lo ve como son ellos."




 "     -Por qué intervino?
       -Mi conciencia me lo exigía. "


"-Solo intentaba iniciar conversación de forma polémica como a usted tanto le gusta."


"Una de las maneras de conseguir lo imposible es cambiar el clima."


"No sé todo lo que usted es. Pero sé lo que no es. I no es lo que ellos dicen."


"Cuando una mujer que tiene mucho que decir no habla, su silencio es atronador."


"Quiero que viva con su humillación. Es suficiente castigo".




I n'hi han moltes més!
Quina gran peli Déu meu!