dissabte, 13 d’agost de 2011

La va trucar per telèfon. A la sisena va contestar. Res, el just per dir-li un "no em truquis més" i penjar.
Va sentir l'intèrfon. Quan es va cansar de l'insistència el va despenjar de la paret deixant-lo a la seva sort de caiguda lliure.
-Gerònima! - sentí que la cridava des del carrer.
Va tancar la finestra amb ràbia per aconseguir el so sec desitjat, esperant que hagués sigut audible a 3 pisos cap a sota, just a nivell de carrer.
Quan ja no el sentí, plorà i s'adormí.

S'adormí molt. I somià molt.

La despertà el soroll del timbre de la porta. Sentí la veu de la seva germana i s'aixecà per obrir-la.
No era ella. Era ell. Bé, segur que havia sentit la seva veu però ara només hi era ell.
Intentà tancar la porta però no pogué. Es girà i se n'anà al llit deixant-lo allà palplantat.


Ell entrà a l'habitació. Ella estava estirada d'esquena a la porta.
-M'ignoraràs?
Silenci.
-No em penso moure d'aquí fins que no parlem.
Silenci..
-T'ho prometo. No em  mouré.

Silenci.

Més silenci.

Molt més silenci.

I s'assegué al terra. I esperà. I esperà. I s'adormí. I ella es llevà i es rigué del poc aguant d'ell, i menjà una mica i tornar al llit. I ell es despertà mentre ella dormia i no la volgué despertà i també inspeccionà la nevera i després tornà a seure al mateix lloc on estava assegut. I així van estar 3 dies sencers. Sense coincidir. Sense voler coincidir. Sense voler abandonar. Donant-se temps i espai.
Al quart dia, ell es llevà amb una manta a sobre; i ella, amb un cafè amb llet a la tauleta de nit.

2 comentaris:

el paseante ha dit...

Un post molt xulo. Primer l'he llegit amb els llavis seriosos. Després he somrigut.

Gerònima ha dit...

L'he fet acabar bé! :P