divendres, 28 d’octubre de 2011

Li allargo la mà i ella no la vol agafar. Potser perquè es pensa que ho faig per ella, quan en realitat ho feia per mi. Perquè necessitava que me l'agafés.

Aquestes dues setmanes han sigut horribles però gràcies a Déu he hagut de treballar una barbaritat i així he mantingut la ment ocupada i poc disponible per la desesperació. Per sort, tot ha acabat bé. "Sempre t'equivoques quan es tracta d'assumptes de malalties" m'ha dit el meu home.

Vaig anar al metge per un petit bultet. Vaig tardar 2 mesos i una mica més a anar-hi. Tinc pànic a anar al metge. La metgessa no li va donar importància: "gangli inflamat, ja marxarà" però em va voler fer un anàlisis de sang quan va veure els resultats de l'últim, res que m'espantés, les tiroides boges. Els resultats van sortir prou bons, "per ara no t'has de medicar, però seria bo anar-ho controlant". Vaig marxar súper contenta. Al mateix dia ho vam anar a celebrar.

Al cap d'uns dies vaig començar a rebre trucades al mòbil d'un número llarguíssim. No les vaig agafar. Van arribar fins a set.
Tres o quatre dies després, vaig despenjar un mòbil desconegut: "Sóc la doctora, t'he estat trucant des del telèfon de l'ambulatori però no el deuries agafar per estrany. Ara et truco des del meu mòbil. He estat parlant del cas del teu gangli amb un company i s'hauria de fer un altre extracció de sang per mirar malalties de transmissió sexual. Només per quedar més tranquils. Ho hem de fer."

Jo no sé com us quedaríeu vosaltres però jo em vaig quedar de pasta de moniato. Literalment. Era incapaç d'aixecar-me del sofà.

Comences a donar voltes a la situació. Et pregunta si la persona que em va acompanyar a la primera visita era la meva parella estable. "Sí, sí, estabilíssima". Comences a fer memòria dels mesos treballats al laboratori. Sí, sí. Allà vaig treballar amb de tot! Començo a fer memòria de la clientela del bar. Tanta malasort hauria pogut tenir?? Em recordo a mi mateixa que em diuen GAFE.

Li dic a tot que sí. Sí a fer-me les proves. Sí a fer-les aviat. Sí a què l'imprès de l'extracció me la dónin a la centraleta. Sí a tot. I comença la por. I comença l'espera. I comença el pànic.

Li explico al meu home només arribar a casa. "T'he de dir una cosa i no sé com dir-te-la".
I ell, com sempre, manté la calma. "No passarà res". "Ja ho fa bé la doctora de voler-se'n assegurar".

Decideixo deixar-li de fer patonets fins a saber els resultats. Sempre tinc els llavis tallats. Una tonteria després de set anys junts? Potser. Però la idea de poder-li encomanar alguna tenint maneres d'evitar-ho passa per sobre de tot. Vaig estar a punt de deixar els raspalls de dents en pots separats.

Al final ha resultat que l'únic que tinc és Toxoplasmosis. No he de fer ni tractament. Ho vam anar a celebrar el mateix dimecres.

Però tot això no ho explico per posar-vos al dia de la meva vida. El què ara em fa donar voltes al cap és saber si he fet bé mantenint al marge la meva família. Als meus pares, als meus germans. Clar que sí hagués tingut alguna malaltia els hi hagués hagut d'explicar però mentre no tenia els resultats, calia preocupar-los?

No explicant els problemes t'aïlles. Ho sé. Et distancies dels teus. Però també els hi estalvies patiment "innecessari". Però també sé que compartint es guanya. I ara em pregunto. Quin ha sigut el balanç? Hi he sortit GUANYANT o PERDENT callant? I dubto sobre la resposta.





En fi. Una altra de passada.

2 comentaris:

el paseante ha dit...

Jo no hauria explicat res, francament. Sempre he pensat que amb un que pateixi ja n'hi ha prou. I m'alegra moltíssim que tot hagi estat un malson, falsa GAFE :-) Un petonet, malgrat els llavis tallats.

Gerònima ha dit...

Gràcies Paseante. Així vaig fer bé.
Falsa GAFE! M'AGRADA!!!!!

:)