dimarts, 17 de gener de 2012

Chop Suey per Relats Conjunts



No volia posar les mans sobre la taula perquè no s'adonés que estava tremolant. Però igualment ho va notar. També era cert que estava completament gelada, tot el meu cos ho demostrava.
-Vols que et deixi la bufanda?
-No, no, gràcies. Estic bé. Segueix.
-Però si estàs tremolant dona! Posa't la jaqueta si no vols la bufanda.
-Que no, que estic bé. Segueix - ja havia començat a sanglotar i amb el dors de la mà m'eixugava les llàgrimes.

L'Anna va callar. No volia continuar parlant. No d'aquella manera.
-Tinc una idea, i si anem a fer una volta? - va proposar.
-No, jo en tinc una altra. Me'n vaig cap a casa. Però la pròxima vegada que vulguis que parlem d'una cosa similar, no em citis en un cafè abarrotat de gent, si us plau.
-Estàs bé?
-No. Sí. No. Ja parlarem.

I em vaig aixecar i vaig marxar. Però no vaig anar cap a casa. Allà no m'esperava ningú i caminar sempre m'ajudava a pensar. Vaig triar un passeig ben llarg, per poder caminar en línia recta i no haver d'estar pensant cap on tirar contínuament. Recordava una conversa que havíem tingut ja feia molts anys. Recordava haver-li dit: "Ei! Som tu i jo. Que no podem superar tu i jo?" I ara, em sorprenia de la seguretat que sentia quan li vaig dir aquestes paraules. Aquesta vegada ja no n'estava tan segura d'allò.

16 comentaris:

Alyebard ha dit...

Molt bonic, però :0

XeXu ha dit...

Suposo que tot té un límit, podem estar com carn i ungla amb algú, superar un munt d'entrebancs, però si es passa un llindar, potser no hi ha camí de tornada. El teu relat acaba amb un principi. El principi del que passarà a partir d'ara entre elles. Bona proposta.

Barbollaire ha dit...

preciós...

però segur, segur que ho podran superar, no...
sinó com han arribat fins aquí després de tants anys...?

fanal blau ha dit...

Bon relat!
És dur sentir-se així, però potser se'n pot parlar de nou!

kweilan ha dit...

Bon relat!

Gerònima ha dit...

Comentari de la Carme:

Molt ben explicat, però te raó l'Alyebard, oooooh!

Que trist em sembla, haver de replantejar-se unes paraules com aquestes... tristíssim.

Sempre s'hauria de poder parlar, i plorar si cal, i tornar a parlar fins que s'ha resolt qualsevol plorera. Clar que potser podria ser un trencament de totes, totes... aleshores potser la plorera és més complicada de resoldre...

Carme ha dit...

Ara, amb aquest format si que em reconeix el perfil, Gerònima.

Gràcies per portar el meu comentari fins aquí!

Com que ja hi és, no el repeteixo.

montse ha dit...

Felicitats, m'agrada aquest relat obert.

Yáiza ha dit...

De vegades sembla increïble com poden arribar a canviar les coses amb el temps. I com alguns s'adapten als canvis, i d'altres no.

Bon relat, breu i concís!

I molt de gust, per cert! ;)

bajoqueta ha dit...

Espero que la gran frase servís per què més avant el passeig no l'hagués de fer ella sola.

lolita lagarto ha dit...

les coses poden canviar, però quan el sentiment ha estat prou fort com per dir: què no podem superar?, som tu i jo.. a mi em sembla.. que hi haurà algun moment en què es superarà, encara que el moment no sigui ARA.
Bon relat!!

el paseante ha dit...

Veig que aquella llarga passejada va servir, al menys, perquè ella es repensés el tema de la finestra emergent. Gràcies per facilitar-nos els comentaris :-)

Elfreelang ha dit...

M'agrada el teu relat...m'ha agradat com l'has escrit...en clau sentimental de punts suspensius...crec que ho arreglaran!

Jpmerch ha dit...

M'ha agradat com ens mostres l'estat anímic d'aquesta dona.

El veí de dalt ha dit...

Gerònima,

necessito el teu email Ja! Si no, no et puc enviar una cosa...

elveidedalt@gmail.com

Peix ha dit...

M'agrada! Bon relat!