dimecres, 25 de gener de 2012

Ja he acabat el llibre. La veritat és que hi han hagut alguns trossos que se m'han fet llargs pel mig, però després m'he tornat a enganxar i l'he acabat d'una tirada (més o menys :) ).  Sí, definitivament m'ha agradat. M'han agradat els personatges principals i això ja m'acostuma a fer decantar la balança a favor del llibre.
D'acord, hi ha molta tragèdia. D'acord, hi ha molt patiment i molta solitut. I desolació, potser, i fins i tot. Però hi ha moltes escenes tendres provocades per aquests personatges tendres. A la vida va com va i ens toca jugar amb les cartes que ens van sortint. Sí, s'ha d'intentar treure'n el màxim partit a les bones i tenir paciència quan et surten les dolentes i esperança en què després tornaran a venir les bones. Com una caixa de galetes com diu la Midori. :)
Tothom té problemes, al llibre i a la vida real. Hi ha gent que se n'ensurt i gent que no, que queda aclaparat pels problemes i no troba la llum. Aquesta llum que ens fa molta falta a tots. Però fins i tot a les fosques sempre hem de continuar caminant. Jo ho crec. Fermament.

Us deixo un últim fragment.

"Llavors vaig mirar d'imaginar-me com m'hauria sentit jo si la Midori hagués canviat de casa sense avisar-me i no m'hagués dit res en tres setmanes. M'hauria ofès, i molt. No sortíem, però en certa manera ens coneixíem més que una parella. Quan me'n vaig adonar em va saber molt greu. Encara que hagués estat sense voler, em va semblar terrible fer mal a algú que m'importava." Pàg. 360.


I fins aquí Tòquio blues.

8 comentaris:

el paseante ha dit...

Crec que m'agradaria aquest llibre (tard o d'hora el llegiré). I tens raó que hem de continuar caminant endavant, malgrat hi hagi èpoques que toca la capa de galetes poc saboroses de la caixa.

Ariadna ha dit...

Coincideixo amb tu en això que dius que hi havien trossos més dificils d'empassar però qeu de totes maneres no acabaves de deixar el llibre.
En global puc dir que em va agradar el llibre, en tinc un bon record.
Ptnsssssssss

bajoqueta ha dit...

L'he provat a llegir mil cops i mai arribo a veure res que em faci enganxar-m'hi i això que Murakami m'encanta... i este llibre és com la història a l'institut, que era un ós! jajaja.

M'alegro que tu si li hagis vist el que :)


365 contes
Terra de llibres

Gerònima ha dit...

Sí Paseante. Quan vulguis te'l deixo! :)

M'alegro Ariadna!! Ara he començat La dama de blanc, a veure si t'animes!! Patonassus!

Bajoqueta!! ja he començat el teu! :) però l'estic llegint en castellà perquè a la biblio no el tenien en català! :(

XeXu ha dit...

És un bon llibre, diguéssim que és el patró de llibre de Murakami. El que en dius és el que pots trobar en altres, tragèdies, soledat, sentiments profunds però inexplicables. No sabem ben bé per què, però a molts ens atrapa aquest home.

Gerònima ha dit...

Inexplicables? Jo trobo que els explica bastant bé. Però suposo que com tot les interpretacions són múltiples: hi va haver una frase que se'm va quedar molt i quan li vaig comentar a ma germana ella no l'entenia com jo.
"Vaja, demà torna a ser diumenge, vaig pensar. Era com si fos diumenge cada quatre dies. I només en faltaven dos perquè fes vint anys. Em vaig estirar al llit i mentre mirava el calendari de la paret em va envair una gran tristesa" (pàg. 326). I és que ell, els diumenges no es donava corda.
:)

Carme ha dit...

M'alegro que t'agradi Murakami... i és que si t'atrapa, t'atrapa...

I aquesta citació que has posat, és genial, és allò de "De teves a meves" però ell al menys després se n'adona... i m'agrada. Que les persones puguin veure les coses des dels dos punts de vista.

Gerònima ha dit...

Carme, la veritat és que el prota m'ha caigut molt i molt bé.
:)
Patonàs guapa!