dimecres, 28 de març de 2012


No es el mismo 

de Miguel Hernández


El mundo es como aparece
ante mis cinco sentidos,
y ante los tuyos que son
las orillas de los míos.

El mundo de los demás,
no es el nuestro: no es el mismo.
Lecho del agua que soy,
tú, los dos, somos el río
donde cuando más profundo
se ve más despacio y límpido.

Imágenes de la vida:
a la vez las recibimos,
nos reciben entregadas
más unidamente a un ritmo.

Pero las cosas se forman
con nuestros propios delirios.
El aire tiene el tamaño
del corazón que respiro
y el sol es como la luz
con el que yo le desafío.

Ciegos para los demás
oscuros siempre remisos,
miramos siempre hacia adentro,
vemos desde lo más íntimo.

Trabajo y amor me cuesta
Conmigo así, ver contigo:
aparecer, como el agua
con la arena, siempre unidos.

Nadie me verá del todo
ni es nadie como lo miro.
Somos algo más que vemos,
algo menos que inquirimos.

Algún suceso de todos
pasa desapercibido.
Nadie nos ha visto. A nadie
ciegos de ver, hemos visto.

18 comentaris:

Gerònima ha dit...

Que fort! tornant'-me'l a llegir, crec que hi ha un error. Al vespre li demano el llibre a ma germana i reviso el poema.
Algú sap de quina paraula estic parlant?
:)
(ara és quan està perfecte i us faig buscar errors que no existeixen, però crec que sí...)

joan gasull ha dit...

jo l'he llegit de cap a peus i no l'hi he trobat res....però com que alguna paraula es prou enrrabassada potser si, hi ha error.
Jo t'ho perdono per si es dóna el cas

Carme ha dit...

A mi m'ha sonat estrany:

"y el sol es como la luz
con el que yo le desafío."

con la que yo le desafío... potser?

I jo també t'ho perdono, a canvi que tu també m'ho perdonis si he dit alguna bestiesa... no tinc aquest poema per a podar-ho buscar.

Gerònima ha dit...

Joan, Carme: Ja ja ja! per ser realment sincera, l'error que jo creia, no existia, però la frase que ha dit la Carme que li sonava malament ho ha encertat de ple! Al llibre que tinc a les mans (Miguel Hernández Poesía. Editores mexicanos unidos) hi diu:
"Y el sol es como la luz
con que yo le desafío"

Sense cap article al davant!

Gràcies per dir la vostra gent maca! :)

Carme ha dit...

Gràcies per la solució,
gent preciosa!

Gerònima ha dit...

:)

Glo.bos.blog ha dit...

Ara, amb el poema correcte, ja puc dir que és preciós.
Docs PRECIÓS! :D

Gerònima ha dit...

Ja ja ja! gràcies Glòria! gràcies a tu, que ens vas fer memòria, m'he animat a enganxar-lo aquí!
És maco, maco!!

el paseante ha dit...

Els poetes es moren, com tothom. Però sempre hi ha algú que torna a obrir un dels seus llibres una eternitat després. És estrany, oi?

lanuor ha dit...

És un poema preciós, com tots els de Miguel Hernández. Gràcies per compartir-lo!

Xicarandana ha dit...

M'ha encantat. Gràcies per compartir-lo!

Gerònima ha dit...

Paseante, més que estrany, ho trobo extremadament bonic. I no només tornar a obrir un llibre, m'agrada la perdurabilitat de moltes coses, un llibre, un quadre, un armari, una taula, un tamboret, ...
No cal ser poeta per deixar empremta.
Patonets!

Gràcies a tu Lanour, per passar per aquí i llegir-lo.

Xicarandana, celebro que t'agradi!

Ana Muela Sopeña ha dit...

Un poema muy bueno de Miguel Hernández.

Abrazos
Ana

Gerònima ha dit...

Gracias Ana!

montse ha dit...

M'ha agradat.

Gerònima ha dit...

M'alegro Montse!

fanal blau ha dit...

Potser t'agradi escoltar-la...

http://www.goear.com/listen/985b40f/05-el-mundo-de-los-demaiexcls-joan-manuel-serrat

Bon vespre! :)

Gerònima ha dit...

Fanal Blau! moltes gràcies!
I tant que m'ha agradat!