dijous, 26 d’abril de 2012

Sempre li passava. No podia parlar d'ell sense que les llàgrimes li vinguessin als ulls. De vegades també li passava quan escoltava que algú altre s'hi referia. No ho podia evitar. El seu home li deia que això li agradava d'ella. I ella no sabia què dir, li agradava ser mestressa de si mateixa i en aquest cas no s'hi sentia perquè no ho podia controlar, era igual si estava sola o acompanyada, a casa o a fora, en petit comitè o amb molta més gent. Si pensava en ell, li pujaven les llàgrimes sense aturador. No eren llàgrimes de temporal, era més aviat pluja fina. Bé, deixem-ho en un entremig. .
Ara el detonant havia sigut el balancí. Ella s'hagués assegut a l'arbre del davant a llegir, no hagués triat el balancí. Com ell. Que el veia assegut a l'herba, o estirat sobre una manta sobre la mateixa. Herba del tot no, fulles de pi per ser més exactes. És evocar la imatge i sentir l'aigua als ulls.
O sigui que res. Fora el balancí. On millor que sobre un llit de pinassa per llegir o per mirar el cel?
On millor avi?