dijous, 1 de novembre de 2012

De vegades, 
quan necessites algú i no trobes a ningú 
és una benedicció,
perquè no tens més ous que retrobar-te amb tu mateix.

22 comentaris:

XeXu ha dit...

Però fins que ho fas ho passes molt malament!

Goculta ha dit...

Si et retrobes, sempre tens algú,

Glo.Bos.blog ha dit...

L'ideal és no necessitar a ningú.
Peró amb mi hi pots contar.
Petons!

joan gasull ha dit...

ben mirat és prou cert el que dius

Laura T. Marcel ha dit...

I com que també és molt cert allò que diuen que les coses no passen perquè sí, doncs hem de pensar que quan ens veiem forçats a retrobar-nos a nosaltres mateixos és que bona falta ens feia, no creus?

Xicarandana ha dit...

... I te n'adones que no necessitaves tant com et pensaves, que tu mateixa ets prou forta, i que allò que et feia patir jo no és tan greu com et semblava. [això en el 95% dels casos, més manco...]

Xicarandana ha dit...

Volia dir "ja" i no "jo".

el paseante ha dit...

Jo, quan em veig reflectit en el mirall d'un aparador, dissimulo i canvio de vorera per no tenir que saludar-me. (Ho fem molta gent això, eh? No sóc tan raro.)

Ariadna ha dit...

La majoria de vegades no volem, i fugim de nosaltres mateixos ignorant que és el millor que ens pot passar.
I sí, la majoria de vegades fa mal. Si no ens dolgués, no n'aprendríem.
Ptns bonica.

pons007 ha dit...

val més sol que mal acompanyat...

Carme ha dit...

:) i a vegades això és el que ens fa tanta falta... oi?

Rafel ha dit...

Tant difícil i tan fàcil, tot comença en un mateix/a.

Au, amunt !!!

Gerònima ha dit...

Xexu, hi ha moments de tots colors i intento aprendre alguna cosa de tots ells.

Goculta, sí. Tens tota la raó. :)

Glòria, ets un solàs! moltes gràcies! patonassus!

Joan, una mica cert sí que deu ser. :)

Laura, sempre és bo retrobar-se de tant en tant. Sobretot per anar-se reconeixent! :)

Xicarandana! al final ens tornarem de ferro! ja ja ja! Una abraçada guapa!

Paseante, tu? raro? nooooooooooooo! :P

Ariadna, m'has recordat la frase: per lluir s'ha de patir! potser per aprendre també! patonets!

Pons! tota la raó del món!

Carme, suposo. Si més no, n'hem de treure el cantó bo. I la majoria de vegades, són les emocions que ho fan tot més gros del què és en realitat.

Rafel, som amos i mestresses per construir-nos tal i com volem ser. Aquests moments de SOLEDAT amb majúscules m'ajuden/m'obliguen a mirar-me amb una mirada més sincera. Però... Amunt amunt! "hi ha molt per fer i tot és possible!" :)

cantireta ha dit...

De vegades, però, també et cal comptar amb la teva ombra ;)

Petons, maca.

TORO SALVAJE ha dit...

Ben vist...

Ja fa uns dies que em passa quelcom semblant.

fra miquel ha dit...

Fins i tot tenint algú a qui acudir, necessites estones per estar amb tu mateixa.
B7s bonica

Gerònima ha dit...

Cantireta, quina sort tenir ombra!!! :)

Toro Salvaje, doncs espero que aprenguis i gaudeixis de la teva companyia. :)

Fra Miquel, i tant! millor suportar-nos a nosaltres mateixos abans que ens tingui que suportar un altre! ja ja ja! Besets!

Helena Bonals ha dit...

Això m'ha passat moltes vegades, més que no tocaria. Al capdavall tu has de ser amiga teva també, ningú et coneix tan bé.

Alyebard ha dit...

Aguantar-se un mateix és de les coses més difícils. No tens a qui tirar-li les culpes. ;)

Gerònima ha dit...

Helena, sí, millor ser amics d'un mateix.

Alyebard, doncs això és un problema tu! :)

RaT ha dit...

què maca ets i "cuanta" raó tens

Gerònima ha dit...

Tu sí que ets maca!!! carinyet!!!!