HAS D'AGAFAR SEMPRE EL CAMÍ MÉS DUR I DIFÍCIL,
NOMÉS AQUEST ÉS EL CAMÍ PUR I VERITABLE.
No sap ni quan, ni com, ni perquè, va aprendre aquesta lliçó. Però ara, n'està absolutament convençuda que és errònia. Que li fa dedicar esforços absurds en lluites absurdes per raons absurdes; i que li fa veure la vida menys bonica (qui li veuria si tot és tan difícil i costa tan d'aconseguir?). El problema, segons ella, és que fins i tot havent detectat el problema (que ja és un gran què!) li costa agafar les dreceres. A vegades, encara ara menysprea el nou aprenentatge adquirit i s'enorgulleix dels camins costosos defensant-ne el resultat final que l'acompanya: "Segur que si ho hagués fet de l'altra manera no m'hagués sortit tan bé". S'autoenganya.
Però en dies com ahir, que sense voler acaba comparant el resultat del camí llarg amb el del camí curt, pla i bonic, es repeteix per dins que tenen molta raó aquells que diuen que ens compliquem la vida nosaltres mateixos.
Qui em va parir!! (perdó mama!) Fins i tot m'atreviria dir en veu baixeta, tossint una miqueta perquè no se senti el què dic, que em va agradar més el resultat del camí fàcil que el del camí turbulent (el què vaig escollir en plenes facultats mentals, per voluntat pròpia i sent plenament coneixedora dels meus actes, bla bla bla)!!!.
I no puc res més que repetir! COIONS!! n'acabaré aprenent?????
11 comentaris:
Fluir com l'aigua, que sempre agafa el camí que li és més natural: la baixada. :)
Jo no crec pas que els camins més difícils siguin millors.
Entre altes coses, perquè fàcil o difícil és molt relatiu. Per a mi un camí pot ser fàcil i per a tu difícil i ben bé a l'inrevés també...
No, no n'acabarem d'aprendre mai del tot... però millorem, segur!!!
Una abraçadeta que flueixi fàcilment,
Gràcies preciosa! no deixaré de practicar!
Jo també sóc massa austera, recta i repel·lent a voltes. Però és que només així he arribat a trobar bo i fàcil alhora el que faig. Una mica s'ha de patir a la vida, per no pensar que tot és regalat, perquè tingui sentit el que fem!
No, no n'aprendràs mai, som humans i ens han parit així. Tu mateix et dius no vagis per qui que te la fotràs i acabes anant-hi de cap.
Per cert...no sé que vol dir coions....;)
En realitat crec que vivim en continu aprenentatge, i anem tirant a raó de les experiències que anem vivint I, sovint, a pas molt lent, n'anem aprenent d'elles i anem evitant algun esvoranc.
Però, com que afotunadament som humanes i humans, personetes amb cor, sentiments i emocions, fem patinades. I les patinades ens tornen a ensenyar.
I anar fent.
Una abraçada, bonica!
La vida ja és prou dura perquè encara ens busquem més complicacions de les necessàries. Però cada persona té una manera de fer les coses, i a força de errors s'aprèn molt.
I no sempre el camí fàcil i el difícil van a parar al mateix lloc...
Es va aprenent a base de moltes coses. També a base de patacades. I si ens equivoquem, rectificar és de savis. Però una de les coses que també s'aprenen és a simplificar, a agafar el cami fàcil que no té perquè ser el pitjor.
Ànims, que res ens ha de fer perdre el somriure!
Mira que si et llegeix la Merkel... Ara me l'he imaginat a ella en plan llebrer i a tu amagada al cau amb orelles de conill :-)
Tots acabem aprenent.
Encara que massa tard.
Petons.
Jo també crec que moltes vegades ens compliquem la vida. Normalment el més senzill és sempre el millor. El que passa és que ens han ensenyat a que cal patir per merèixer alguna cosa. Besets.
Carme, les baixades m'agraden, em fan anar més ràpid i a més a més hi ha l'afegitó de les vistes! :) gràcies guapa!
Helena, és clar, és clar, el què fem ha de tenir sentit. Això sempre.
Joan, tens raó, de vegades costa molt tirar per on no et surt de dins de tirar. :)
Fanalet! de patinada, aixecada i remuntada! i ale! a seguir! Una abraçada per tu també!
Glòria, també és veritat, no sempre els camins porten al mateix lloc, però triar el més llarg i difícil sempre, tampoc crec que sigui el millor.
Laura, SIMPLIFICAR! m'agrada com sona! practicaré! :)
Paseante! ui quina por! quines coses d'imaginar tu! :P
Toro, és cert? tots? així encara hi ha esperança! :) Patons!
Rosana, penso igual, hauríem de desaprendre que cal patir per merèixer. Besazos!
Publica un comentari a l'entrada