dilluns, 7 d’octubre del 2013

Estava asseguda al sofà quan va sentir el timbre de la porta.
-Digui?
-Paula?
-No, sóc la Gerònima, la seva germana.
-Mira, sóc la veïna de davant, hi ha un gat miolant aquí al carrer. Deu haver caigut d'alguna casa i estic preguntant pels veïns que tenen gats, com que sé que la Paula en té un, em volia assegurar que no fos el seu.
-Doncs si vols ara baixo i el miro.

Abans de baixar a l'entrada, va passar per casa la Paula per assegurar-se que hi hagués la seva gateta.
-Tupi?
La Tupi aparegué de seguida. Somrigué i tornar a tancar la porta amb doble clau.


-Hola, no és el gat de la Paula, acabo de veure la Tupi.
-Mira, si vols te l'ensenyo el gat, està aquí mateix, deu haver caigut i no vol ni menjar ni beure. -La dona que tenia al davant no l'havia vista mai. Era una dona de la seva estatura més o menys i feia cara de bona persona. -Porta tota la nit miolant. Li he posat una mica de menjar però ni el toca. És manso!!! pobra bèstia!
Maco, maco -diu mentre amanyaga al gatet passant les mans entre els barrots que ens separen d'ell. - Mira que manso! es deixa tocar! -Bonic! pobret! et fa mal oi?

-Hauríem de trucar a la protectora, si vol puc buscar el telèfon.

En aquell moment van veure una parella de l'altre cantó de l'acera que les estava mirant des del balcó.

-Sabeu de qui és?
-No.
-És que des d'anit que miola. I em fa una penaaaaa!!
-També l'hem sentit.
Era evident que no volien intervenir més enllà de mirar-se l'escena des del balcó.

Ella també es va acomiadar de la veïna preocupada. Tot va quedar molt a l'aire. Sí que li havia fet pena el gat però ni era seu, ni era el de la seva germana, ni tenia temps per dedicar-li, ...

A casa, un altre cop al sofà, va trucar a la Paula per explicar-li. Sabia que la Paula sabria com actuar.

-Gerònima, fes alguna cosa!!! jo no puc, no estic ni al poble. Ho has de fer tu! Agafa el gat i porta'l al veterinari. - La Paula és d'aquelles persones que posen les piles a qualsevol.
-Paula, però si a mi em fan mania els gats!
-Doncs supera-ho!!!!
-Tinc que fer el dinar encara, he de menjar i anar a treballar.
-Gerònima, perquè em truques? Actúa! Agafa el transportin del meu pis i ajuda el gat.

Plantejat així era inacceptable girar l'esquena a la bèstia. Ignorar el patiment d'un ésser viu no era una opció. No sé  que més es van dir però tot va quedar altre cop a l'aire. Va recordar la peli de Lo imposible, quan el nen no vol buscar d'on surten uns plors que se senten i la mare li diu una cosa similar a aquesta: "buscarem qui està plorant encara que sigui la última cosa que fem en aquesta vida" .

Des del menjador no sentia els miols. Però segur que existien. Va anar a l'habitació més propera a la posició del gat. Per la finestra va veure que la veïna se'l mirava. Ara estaven les dues mirant-se, una davant de l'altre. Ulls contra ulls.
-He trucat a la Paula, diu que em deixa el transportin per poder agafar el gat.
-Jo també en tinc de transportin, però... i aleshores què?
-Doncs el portem al veterinari.
-Valdrà diners.
-Doncs ho paguem a mitges.
-Sí?
-Sí. Agafo el transportin de la Paula?
-No, ja agafo el meu.
-Ok, som-hi.
En aquest moment ja se'n va adonar, que sense la Paula, aquell gat hagués estat perdut. Va sentir molt orgull de germana. I esperança.

5 minuts després ja estaven les dues dones davant el gat. El van fer entrar dins el transportin. No va costar gaire, el pobre gat estava esgotat, espantat i adolorit. La veïna anava fent indicacions: "va coix el pobre, veus com camina, està partit!!!" "té sang al nas i a la boca, ho veus??"
Ella no veia res, però creia la veïna i es feia una idea de la salut de l'animal. Més o menys. De fet creia que estava millor del què l'altra deia.

-El portem al veterinari ara?
-Estarà tancat. Ho sé per la meva gateta. Li portaré a les 5. No et preocupis.
-Ok.

Li va demanar el telèfon per poder-la mantenir al corrent de la situació i arreglar el tema de la despesa del veterinari. Intercanvi de telèfons i algun comentari més sobre el què haurien de pagar i l'esperança de poder-lo salvar.



Va trucar a la Paula per explicar-li la situació.
La Paula també es va posar contenta pel gat i li va demanar el telèfon de la veïna, doncs també volia estar al corrent.

Al vespre la va pujar a veure. Males notícies. No s'hi havia pogut fer res. Com a mínim li van estalviar el patiment.
L'endemà al migdia va trucar per telèfon a la veïna per passar comptes. Plorava desconsoladament, com si tingués una esponja humida al clatell.
A ella no li va caure ni una llàgrima. Que no significa que no li sabés greu. Ja s'imaginava a la Tupi i al gatet jugant junts pel pis de la Paula. Però això ja no podrà ser.





13 comentaris:

rosana ha dit...

Almenys van fer tot el possible per salvar-lo. Bonica història. Un beet.

artur ha dit...

Qui fa el que pot , no està obligat a més....
Mala sort, aquest cop! Tendra història, Gerónima , salutacions !

Garbí24 ha dit...

s'ha fet el que s'ha pogut, almenys han estret llaços amb el veïnat.
Bon relat

rits ha dit...

ostres, quin greu. Entenc el desconsol, després d'haver-se esforçat, d'haver superat la racança,... xò és el que s'havia de fer. I tant que s'ha d'actuar!

Relatus ha dit...

Ostres, espero que no sigui una història real

Carme Rosanas ha dit...

Una història molt tendra, encara que que final sigui trist...

Anònim ha dit...

que et costava canviar el final i convertir-lo en una història feliç? hagués sigut mentida, però hagués sigut macu, no ens haguessim adonat!

Gerònima ha dit...

Gràcies Rosana, hagués sigut més bonica si s'hagués pogut salvar. :(
Besets!

Artur, sempre es pot fer més. Això és el que em pesa. Salut!

Joan, sí, com a mínim ara conec la veïna de davant! :)

Rits, gràcies.

Loreto, sí que ho és. :(

Carme, gràcies. :)

Ja ho sé Pons, ho vaig estar pensant i tot, de fet, quan vaig decidir explicar la història era abans de saber el final, i com que creia que se'n sortiria, la història dins el meu cap era divertida, però un cop vaig saber-ho tot, ja no hi va haver manera.
:(

Glo.Bos.blog ha dit...

Em sap greu que no acabés amb un final feliç. Però és una història molt tendra, Gerònima.

Illa incognita ha dit...

Ai, Gerònima, quina pena. Em sap greu.

Gerònima ha dit...

Gràcies Glòria!

Xica, a mi també. :(

Clidice ha dit...

M'agrada veure la diferència d'actitud entre les distintes personatges al davant del mateix fet. I m'agrada veure que no hi ha capteniment moral envers aquesta diferència.

Una abraçada

Gerònima ha dit...

:)

Una abraçada Clidice!