dimecres, 26 de març de 2014

L'home gran de mirada cansada se la mirava amb sorpresa.
-Potser ja estic prou bé, no?
Ella, continuava donant-li a la plumilla i a la cera blanca.
-Paciència, una mica més no et farà mal i baixa la seia! que em despistes!. - Ho va dir amb veu baixeta, perquè no ho pogués sentir ningú més i així, no aixecar sospites.

Quan va quedar bastant satisfeta se n'apartà una mica. La visió a mig metre sempre era molt enrriquidora i li permetia una valoració més global. Així va ser com se n'adonà que la mirada de l'ancià estava ancorada en la punta del seu nas.

-Ai és veritat! - cridà sense voler-  M'he descuidat el brillo de nas!

-Doncs ho fas i ja està dona! - li digué la professora de dibuix.

-Ara, ara.... - somrigué.

Després d'arreglar el nas, l'ancià ja no semblava borni. I potser, fins i tot, m'atreviria a dir que feia cara de complagut.

Feina feta. A per un altre!

6 comentaris:

Carme ha dit...

:) he, he, he...que divertit.

Sílvia ha dit...

Oh, jo vull veure el dibuix! Per cert, el de la dona de l'altre post és fet teu? M'agrada molt la seva expressió.

joan gasull ha dit...

Perfeccionisme.....mai n'hi ha prou

Glo.Bos.blog ha dit...

Quina complicitat amb el "model"
A veure si ens l'ensenyes!

Rafel ha dit...

És el que tenen els concursos de pintura ràpida. Costa mantenir la tensió de qui posa i qui pinta.

el paseante ha dit...

Hauràs de posar una paradeta de caricaturista a la Rambla :-) Jo vindria.