dijous, 16 de juliol de 2015

Encara que mils encara

Va una mica beguda però tot i així li dóna a les tecles amb bastanta rapidesa i se sorprèn a si mateixa dels resultats. Sempre li ha agradat la mecanografia i la pàgina que va descobir a un blog que llegia i que enyora, sempre l'ha tingut present.

Ni se n'ha adonat que s'ha fet fosc de cop, deixant l'habitació gairebé a les fosques. No és que necessiti veure les tecles, però ara que n'és conscient del negre que la rodeja, l'inunda un sentiment de solitud.
Avui no ha sigut un dels seus millors dies, ha tingut molts sentiments que no li ha agradat, lligats a pensaments que no té molt clar si són seus o de gent propera que els hi ha tatuat a la ment amb els anys.
Ara somriu. Tatuat. Li encanten els tatuatges malgrat no se n'ha fet mai cap encara.
Torna a somriure. Encara.
Però torna al tema que la preocupa. Vol obrir la porta a tots aquells pensaments que no vol tenir, que sap que no són seus del tot, que li van entaforar un dia i que viuen dins la seva ment com okupes. Com fer-los fora? El primer és saber si ella pensa igual o si no. Si hi està d'acord o no.
Respira profundament. Sap qui vol ser a la vida, quina PERSONA vol ser. Però li costa ser-ho. Menys preocupada li agradaria. Menys nerviosa seria perfecte. Menys susceptible ja seria un gran premi.
Sa germana la definia al migdia com un cargolet. Que treu el cap però que si li toques les antenes es retira de seguida. No li ha agradat la comparació. Malgrat li ha semblat bastant encertada en segons quines ocasions. Ja té ous la cosa! Sa germana sempre la clava.





Saps? avui, amb el mòbil d'un altre a la mà anava a escriure que T'ENYORO. Aleshores he pensat que no era el meu mòbil i que pensaries que això t'ho deia el propietari del mòbil; i m'he posat a riure i li he explicat. Li han faltat cames per escriure-ho. Ja sabia més o menys que respondries. Tornaria a ser una frase d'aquelles en què ets víctima i em surt de dir "ai pobre!" Però ja no. Ja no vull més d'això. Enyoro el teu TU de fa anys. Enyoro el NOSALTRES de fa anys. Potser és això el que encara estimo, aquest TU i aquest NOSALTRES. Que ja no hi són. Però que van deixar petjada. Tranquil. Estic bé. Tot va bé. Només és que de vegades t'enyoro. Sobretot quan no et tinc. Com ara. Perquè quan et tinc, tinc massa feina a cabrejar-me amb tu. :) Però sempre t'estimo. Encara que no ho vulguis. Encara que no m'estimis. Encara que no ho entenguis. Encara que no t'agradi que t'ho digui. Encara que mils encara.



dimarts, 14 de juliol de 2015

-Jo no sóc de patons - li diu al acomiadar-se.
-Ja et vaig dir que no et tornaria a fer petons l'últim cop que ens vam acomiadar.
Ella no ho recorda pas això. Però no diu res.

S'hi sent a gust amb ell. Malgrat sap que amb ell, el seu cor no trota. Només hi ha amistat. Que ja és molt per ella.

L'endemà torna amb una amiga.
-Ho sap ell això? - li pregunta l'amiga quan estan les dues a soles - Que només sou amics?
-Suposo. Perquè creus que no ho sap?
-Per com us mireu. Jo et conec i sé que només és el teu amic, però... ell ho sap?


I ell torna, amb un granissat de llimona a la mà, que no s'acaba. Li passa convidant-la a acabar-se'l. Però després de la conversa ja no sap si ho vol fer. Ja no sap com els demés interpreten les seves accions i malgrat saber que ha de ser sempre ella mateixa, no vol acabar-se el granissat de la seva copa. El deixa. Expressament. El deixo tal com l'ha deixat ell.

Però més tard l'amiga li confessa que l'ha tirat a terra. I ella es pregunto si ha sigut una bona idea per la seva part.





dissabte, 11 de juliol de 2015




Et miro de reüll. A sorbets. Per no gastar-te. Concentrat en la teva feina, però no prou per no adonar-te de la meva mirada, em mires i amb els teus ulls riallers i innocents em preguntes de què ric. Com si hi hagués una única i simple raó.
Que potser sí:
FELICITAT.