Et dibuixo sense roba.
Al natural.
Amb llapis i goma i amor.
Amb la il·lusió d'immortalitzar-te.
Amb les ganes d'apamar-me de les teves corbes,
dels teus gestos,
de no parar mai de descobrir-te.

           FOTO EXTRETA DE GOOGLE
(ja m'agradaria a mi saber dibuixar així!!)

 

El sol li feia brillar els cabells castanys. Des d'aquella prespectiva em va semblar que tenia el cap molt gros. Vaig riure per sota el nas mentre li anava tirant fulletes a la caballera. Ell s'estava menjant una poma amb tota la calma del món, completament aliè a la pluja de fulles que li decorava la melena.

-Pèètal!!! - em cridà entre mossegada i mossegada.
-Què?
-Baixa de l'arbre i fes-me un pató!
-Els patons no es demanen! ES ROBEN!!!
-Vés que vinc!!
I amb quatre salts ja el tenia dalt de l'arbre posant a prova el meu equilibri.

     FOTO EXTRETA DE GOOGLE

De vegades els somnis poden servir per veure més punts de vista a part del nostre.

...

"

-Hauràs d'espavilar Gerònima!
-Espavilar???? Jo ja hi vaig néixer espavilada!- et contesto cabrejada.
I de forma completament inusual i calmada em començes a explicar que has decidit anar-te'n a viure amb la teva xicota i que quan ja tens gairebé totes les teves coses al nou pis, ella et salta:
-T'importaria que abans d'anar a viure amb tu m'instal·li allà davant una temporada? - i com que això t'ho diu just en un moment que estàveu al vostre futur pis, et senyala el pis del davant del carrer.

"

Una paranoia total de somni, però la cosa no acaba aquí....

...


"
Tu li dius que "cap problema dona!!!" mentre a mi em dius que m'he d'espavilar perquè necessites buscar una nova feina que et paguin més per poder mantenir el pis que havíeu de pagar a mitges i que ara íntegrament et toca pagar a tu.

"
....


Jo començo a pensar que aquesta dona és mèdium o alguna cosa així, però això ho penso ara, desperta, sense raó. Imaginant-me-la asseguda amb les cames creuades i amb vestimenta estranya al menjador del davant del vostre/teu menjador, fent-te hola amb la mà de finestra a finestra. (Quina paranoia!)

En el somni, jo aprofitava que tu estaves telefonant un pèl allunyat de mi per preguntar-li a una noia que t'acompanyava (sense saber quin coi de relació teniu i si et coneix molt o no) si estàveu bé (em refereixo a tu i la teva xicota), si éreu feliços, si ella era bona persona, etc. I el què ara també em sembla força inquietant és que quan li vaig preguntar si era bona persona em contestés: "hi ha confiança!"
Què cony vol dir això?

En fi. Només és un somni. Segurament ni te l'explicaré. Segurament no s'ajusta a la realitat en res. Segurament només és una conseqüència a les ganes de trobar respostes.
Però mai somio. I si  ho faig, no me'n recordo.
I necessito saber que estàs bé. I si no ho estàs, també ho necessito saber.

Fred gelat a l'ànima.

Soledat.

Incomprensió.

Incomunicació.

No puc deixar de recordar una frase d'una cançó:

"Ella m'odia, el camí serà molt llarg".

LA VIDA DE LOS PECES

És fantàstica.

En tots els aspectes.

 

 

 

 

Per com es miren, ja es veu que s'estimen amb bogeria.

Per com es parlen, ja es veu que s'estimen amb bogeria.

 

 

Tota la peli passa en una estoneta.

En una festa. En una casa.

Durant tota la peli es busquen.

La necessitat l'un de l'altre traspassa la pantalla.

Moltes coses a aclarar, a dir, a fer saber.

El dubte de si encara hi són a temps.

La il·lusió de ser-hi a temps.

Estar a punt de deixar "alguna cosa" per res.

O per tot.

Estar-hi tan a punt que ho toquen amb els dits.

Sentir la necessitat inevitable de provar-ho, i... sentir el vertígen. 

 

 

"No es que esté mal, no es que no quiera lo que tengo. Es solo que no puedo evitarlo"

 

 

Potser, sinó li hagués deixat la mà...  o potser és que "alguna cosa" en realitat és "molta cosa" en aquest món de Déu on tot costa tant d'aconseguir.

 

 

"-Me podrás perdonar?

-Si no te puedo perdonar, es que no te merezco."

88 minutos.

Li havia demant que l'acompanyés, però l'havia enganyat en el més important.
I ara ja era massa tard.
Quan se'n va adonar que al tren quedaven sols i que a l'estació i als carrers, tampoc hi havia ningú més, va entendre que ja no tenia sentit explicar-li la veritat.
El mal era inevitable. 
I es va posar a plorar amb contingut plor.

El soroll dels seus desafortunats talons amagaren la seva desesperació al seu company. 

Surto de la feina petadíssima; cos, ment i ànima en concordància: TOT està PEL TERRA.
Et truco al mòbil:
-Ei! m'han deixat plantada, em passes a buscar?
-10 minuts i ens trobem al garatge.
-Ok.
Només pujar al cotxe ja et poso al dia de la situació:
-NO queden cerveses a casa. Anem al supermercat?

Malgrat que no beus cervesa i l'establiment és a punt de tancar em fas feliç i hi fem cap. Se m'acut una idea! Busco glaçons, tòniques, llimones i ginebra (i per descomptat les meves cervesetes màgiques que converteixen un dia de pena en un gran dia).

-Carinyo, si em fas el sopar... aquesta nit tornaré a ser la teva barwoman preferida! :)

I ale! A LES PENES.... PUNYALADES!

Com un llampec

Es va aixecar del sofà com un llampec i es va posar a donar voltes sobre sí mateixa com una boja. "-Què sóc???"
Els seus pares se la miraven i flipaven. "-Una baldufa?"
"-Noooo! Una pizza al microones!" - i es petà de riure sola, com si li acabessin d'explicar el millor acudit de l'any.

I és que així era ella. No necessitava gran cosa per divertir-se ni ser feliç.