dissabte, 5 de novembre de 2011

Estava asseguda a la cadira, mirant endavant. Concentrada, no el va sentir acostar-se. Per tant, tampoc sap quanta estona feia que estava allà, al seu costat.
De cop el veié, i després de l'ensurt per la sorpresa, li somrigué. Aleshores s'adonà que li oferia la mà, oberta. Ella li donà sense saber que en faria. Donar per donar. Sense esperar-ne res.

Ell, al agafar-li la mà féu un pas enrere, obligant-la a aixecar-se de la cadira i acostant-la al seu cos. Calent i acollidor.

I es posà a ballar, lentament, amb moviments gairebé imperceptibles, mentre li xiuxiuejava a l'orella "que lindo que es soñar y no te questa nada más que tiempo! no és aquesta la cançó que cantaves?"

2 comentaris:

el paseante ha dit...

Després dels teus darrers relats de por, m'esperava que continuaries en aquella línia. Pensava, mentre et llegia: "Veuràs ara quina sangada". I no, el final és tendre. T'he dit mai que escrius molt bonic?

Gerònima ha dit...

Sempre em fas somriure Paseante!