dissabte, 19 de novembre de 2011

Tardor. Per Relats Conjunts.




-Avi, com era de petita?
-De petita?
-Sí. No guardo gaires records de quan era petita. Com era?
-Feliç! Eres una nena molt feliç!
-Tots els nens són feliços!  Vull saber més coses. Explica'm detalls.
-Mira, recordo una vegada, eres xiqueta xiqueta, no aixecaves quatre pams de terra i venires cap a mi amb el teu somriure de "en porto alguna de cap". Ni així em vaig espantar! mira que et dic! Vas dir-me que havies tingut una idea genial, que volies "fer-me la pell fina" per treure'm les arrugues, i portant una bossa plena de fruites i verdures me les vas col·locar per tot el cap. Jo et deixava fer perquè et veia tan contenta col·locant-ho tot amb aquella cura que... no vaig gosar dir-te res. Al cap d'una estona em vas preguntar tota preocupada "avi? que has menjat molt per dinar? perquè t'estàs engreixant de cop!" I és que com que sóc al·lèrgic a vàries fruites, m'estava inflant a marxes forçades.
-Cony! i què va passar?
-Que et vaig fer avisar a ta mare! que vols que passés!
-Aiiiii aviii!!!

I se li tirà al coll per abraçar-lo.

12 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Un relat diferent a tots els que he anat llegint, n'has tret un relat tendre, tendre i ben travat! felicitats!

garbi24 ha dit...

La paciència dels avis es infinita.....molt maco

rosana ha dit...

Bonic relat, un abraç

Rafel ha dit...

Pobre avi, amb la paciència que tenia, però no va comptar amb l'al·lèrgia. Semblaria la Carmen Miranda en avi.

Pilar ha dit...

Molt imaginatiu i ple de tendresa. Felicitas!

Jpmerch ha dit...

Quin perill tenen els nets.

montse ha dit...

Felicitats, un relat molt dolç ple de tendresa.

Carme ha dit...

Molt bonic, Gerònima! Molt tendre!

Marta ha dit...

Dolç, un relat molt dolç, m'has fet pensar quan erem petits i anàvem a casa els avis, eren tan tolerants, a casa els avis podíem fer les mil i una.

XeXu ha dit...

Si el que no es fa per un nét... quina paciència els avis. Bona estrena a Relats Conjunts, una proposta molt imaginativa.

el paseante ha dit...

Segur que no hi ha res d'autobiogràfic en aquest relat? :-) En qualsevol cas, és molt bonic.

Peix ha dit...

Que bonic, m'agrada!

Crec que acabo de llegir-me tot el teu bloc a més a més...