Anava justa de temps com sempre.
Amb presses.
Corria pels carrers, però això li agradava. Sempre li havia agradat córrer així que ho feia amb un somriure. Esbufegant, però amb un somriure.
No volia entrar. Tenia ganes de veure'l però no volia entrar. Cada dia el mateix sentiment.
S'hi anava acostant. L'angoixa creixia. La superava i tot en altura! sentia l'angoixa per tot el cos.
Va arribar davant la porta. I s'hi va aturar. Ja eren en punt però no aconseguia moure's. Se sentia completament paralitzada.
Ell estava d'esquena. Semblava tranquil.
Si entrés li sentiria la veu i no podria evitar intuir/descobrir/decidir/... el seu estat d'ànim.
Generalment s'entristia. Ella voldria veure'l radiant. Content. Feliç. Etc.
Ell tampoc volia que ella fes tot això. Ell volia ser invisible per ella.
Sabia que si entrava es repetiria la història de sempre. No sabia fer-ho diferent. Ho intentava! Però no ho aconseguia.
Amb tots aquests pensaments ni se'n va adonar que ell es girava i la veia. Es quedà mirant-la un nanosegon i després tornà a oferir-li l'esquena. Però al veure que la porta no s'obria, es tornà a girar estranyat. Va ser aleshores quan els dos es van quedar mirant, mirant de veritat.
L'única solució per deixar d'acumular frustració seria no entrar. Crec que això ho pensaven els dos.
Ell ni la necessitava ni l'estimava. De fet, n'estic segura que li feia bastanta nosa. Bastanta? Una nosa terrible!
La idea de no entrar cada vegada agafava més forma. Va fer una passa enrera. Dos passes més cap enrera i ja el veuria borrós. S'equivocava. No va caldre cap més passa. Ell va desaparèixer cap dins. I ella aleshores ho va veure claríssim.
9 comentaris:
http://www.youtube.com/watch?v=vtDlnQvGTBM&feature=related
Hi ha coses que no han de ser i per molt que hi posem empeny mai seran. Lliçó que he après a cops durant dos llargs anys.
que aunque pienso en abrazarte
que aunque pienso en ir contigo
el doctor me recomienda
que no me quite mi abrigo
que no esté ya más contigo
Renoi quina cançó. Molt adient la lletra. No la coneixia.
"Y yo no puedo negarme
pues el tipo soy yo mismo!
estudié mientras dormías
y aún repaso las lecciones
una a una, cada día"
Sí, és una lletra impresionant.
Patonassus! Vaig a llegir-te!
La Gerònima sempre ho veu tot borrós :)
Vols dir que encara no hi ha amor?
(no coneixia al noi del video)
Bajoqueta! Li haurem de comprar uns prismàtics! :)
Les portes que no s'obren i es tanquen en dues direccions, són un mur.
La visió d'un cometa, el pot enderrocar, però.
La setmana passada em va passar el mateix. Vaig anar al zoo amb els nebots i quan vaig arribar a la gàbia de la goril.la em va donar l'esquena (com sempre). Em sembla que és un amor impossible.
PD: Escrius de conya.
Ai Pilar! per aquí anem faltats de cometes em sembla! :)
Paseante! segur que n'hi havies fet alguna a la pobre goril·la! ja ja ja! :D
p.d. Gràcies! tu sí que escrius de conya!
Publica un comentari a l'entrada