D'acord, hi ha molta tragèdia. D'acord, hi ha molt patiment i molta solitut. I desolació, potser, i fins i tot. Però hi ha moltes escenes tendres provocades per aquests personatges tendres. A la vida va com va i ens toca jugar amb les cartes que ens van sortint. Sí, s'ha d'intentar treure'n el màxim partit a les bones i tenir paciència quan et surten les dolentes i esperança en què després tornaran a venir les bones. Com una caixa de galetes com diu la Midori. :)
Tothom té problemes, al llibre i a la vida real. Hi ha gent que se n'ensurt i gent que no, que queda aclaparat pels problemes i no troba la llum. Aquesta llum que ens fa molta falta a tots. Però fins i tot a les fosques sempre hem de continuar caminant. Jo ho crec. Fermament.
Us deixo un últim fragment.
"Llavors vaig mirar d'imaginar-me com m'hauria sentit jo si la Midori hagués canviat de casa sense avisar-me i no m'hagués dit res en tres setmanes. M'hauria ofès, i molt. No sortíem, però en certa manera ens coneixíem més que una parella. Quan me'n vaig adonar em va saber molt greu. Encara que hagués estat sense voler, em va semblar terrible fer mal a algú que m'importava." Pàg. 360.
I fins aquí Tòquio blues.
8 comentaris:
Crec que m'agradaria aquest llibre (tard o d'hora el llegiré). I tens raó que hem de continuar caminant endavant, malgrat hi hagi èpoques que toca la capa de galetes poc saboroses de la caixa.
Coincideixo amb tu en això que dius que hi havien trossos més dificils d'empassar però qeu de totes maneres no acabaves de deixar el llibre.
En global puc dir que em va agradar el llibre, en tinc un bon record.
Ptnsssssssss
L'he provat a llegir mil cops i mai arribo a veure res que em faci enganxar-m'hi i això que Murakami m'encanta... i este llibre és com la història a l'institut, que era un ós! jajaja.
M'alegro que tu si li hagis vist el que :)
365 contes
Terra de llibres
Sí Paseante. Quan vulguis te'l deixo! :)
M'alegro Ariadna!! Ara he començat La dama de blanc, a veure si t'animes!! Patonassus!
Bajoqueta!! ja he començat el teu! :) però l'estic llegint en castellà perquè a la biblio no el tenien en català! :(
És un bon llibre, diguéssim que és el patró de llibre de Murakami. El que en dius és el que pots trobar en altres, tragèdies, soledat, sentiments profunds però inexplicables. No sabem ben bé per què, però a molts ens atrapa aquest home.
Inexplicables? Jo trobo que els explica bastant bé. Però suposo que com tot les interpretacions són múltiples: hi va haver una frase que se'm va quedar molt i quan li vaig comentar a ma germana ella no l'entenia com jo.
"Vaja, demà torna a ser diumenge, vaig pensar. Era com si fos diumenge cada quatre dies. I només en faltaven dos perquè fes vint anys. Em vaig estirar al llit i mentre mirava el calendari de la paret em va envair una gran tristesa" (pàg. 326). I és que ell, els diumenges no es donava corda.
:)
M'alegro que t'agradi Murakami... i és que si t'atrapa, t'atrapa...
I aquesta citació que has posat, és genial, és allò de "De teves a meves" però ell al menys després se n'adona... i m'agrada. Que les persones puguin veure les coses des dels dos punts de vista.
Carme, la veritat és que el prota m'ha caigut molt i molt bé.
:)
Patonàs guapa!
Publica un comentari a l'entrada