dijous, 26 d’abril de 2012


"A mi tant se me'n fot que hi hagi més d'un món al món i que cadascú s'hagi de quedar al seu. No vull que el meu món sigui un subconjunt A que no presenti cap intersecció amb d'altres (B, C, D), no vull que el meu món sigui un solitari diagrama de Venn dibuixat a la pissarra, un conjunt buit." 
Pàg. 63.

"Som capaços d'enviar avions supersònics i coets a l'espai, som capaços d'identificar un criminal a partir d'un cabell o d'una partícula minúscula de pell, de crear un tomàquet que dura tres setmanes a la nevera sense arrugar-se gens i de guardar milions de dades en un xip microscòpic. Som capaços de deixar morir gent al carrer."

Pàg. 68

"Quan al vespre el pare arriba a casa l'assalto amb preguntes a les quals no sempre sap com respondre, aleshores busca als llibres o a Internet, mai no abandona, fins i tot quan està molt i molt cansat. L'altre dia li vaig preguntar què volia dir "tel·lúric", de seguida vaig veure que més aviat tenia ganes d'obrir la tele i mirar una bona sèrie amb polis moderns que es passen el dia resolent enigmes i empaitant criminals, però que tenen maldecaps com tothom, i històries d'amor, també; amb tot això no va impedir que anés als llibres per donar-me una definició exacta."

 Pàg. 80.




No i jo
Delphine de Vigan
Sempre li passava. No podia parlar d'ell sense que les llàgrimes li vinguessin als ulls. De vegades també li passava quan escoltava que algú altre s'hi referia. No ho podia evitar. El seu home li deia que això li agradava d'ella. I ella no sabia què dir, li agradava ser mestressa de si mateixa i en aquest cas no s'hi sentia perquè no ho podia controlar, era igual si estava sola o acompanyada, a casa o a fora, en petit comitè o amb molta més gent. Si pensava en ell, li pujaven les llàgrimes sense aturador. No eren llàgrimes de temporal, era més aviat pluja fina. Bé, deixem-ho en un entremig. .
Ara el detonant havia sigut el balancí. Ella s'hagués assegut a l'arbre del davant a llegir, no hagués triat el balancí. Com ell. Que el veia assegut a l'herba, o estirat sobre una manta sobre la mateixa. Herba del tot no, fulles de pi per ser més exactes. És evocar la imatge i sentir l'aigua als ulls.
O sigui que res. Fora el balancí. On millor que sobre un llit de pinassa per llegir o per mirar el cel?
On millor avi?

divendres, 20 d’abril de 2012

Al veure com C. havia fugit per la tangent del quadre no en va tenir cap dubte, 
l'havia pintat amb ànsies de llibertat.

diumenge, 15 d’abril de 2012

"El fet d'explicar l'absència de quantitat mitjançant un nombre no és una evidència en si. Ho vaig llegir a l'enciclopèdia de ciències que tinc. L'absència d'un objecte o d'un subjecte s'explica millor amb la frase "No n'hi ha" (o "ja no n'hi ha"). Els nombres es converteixen en una abstracció i el zero no expressa ni l'absència ni la tristesa.
Vaig aixecar el cap i em vaig adonar que el Lucas em mirava, perquè escric amb la mà esquerra amb el puny girat i això sempre sorprèn tothom, tanta complicació per agafar el bolígraf. Em mirava mentre pensava com podia ser que una cosa tan petita hagués pogut arribar fins allí. El professor Marin va passar llista i després va començar la seva primera classe. En aquell silenci atent, vaig pensar que el Lucas Muller era del tipus de persona a qui la vida no fa por. Continuava amb l'esquena enganxada al respatller i no prenia apunts.


Ara ja em sé tots els noms, els cognoms i conec els costums de la classe, les afinitats i les rivalitats, el riure de la Léa Germain i els xiuxiueigs de l'Axelle, les cames interminables del Lucas que sobresurten entremig de les files, l'estoig brillant de la Lucielle, la llarga trena de la Corinne, les ulleres del Gauthier. A la foto que ens van fer al cap de no gaire de començar el curs, jo sóc davant, allà on posen els més petits. Per damunt meu, ben amunt, el Lucas està dret, enfurrunyat. Si admetem que per dos punts passa una única recta, un dia la traçaré, d'ell cap a mi i de mi cap a ell. "


NO I JO. DE DELHINE DE VIGAN. Pàgines 19 i 20.


Aquesta és una de les joies que va tornar a casa amb mi ahir a la nit. Bé, vull dir avui de matinada. No. Clar que no és el més important. Evidentment. Ho sé. Però era un llibre que buscava des de fa molt i molt temps. Fins i tot un dia vaig entrar a una llibreria per comprar-lo però en aquell moment, no el tenien. I ahir, em va caure a les mans. Caure tampoc és la paraula més justa. Però sí que és veritat que me'l vaig trobar a les mans.
Ara cada vegada que l'agafi i el toqui, pensaré amb tots vosaltres. :)
Tenia moltíssimes ganes de parlar amb molts. Tenia una llista mental de tots els noms que volia saludar i comentar i xerrar i ...
Quanta gent amb qui em vaig perdre de parlar! Això és el què més greu em sap de la vetllada. No haver tingut temps per tothom. Això i perdre'm el conte, les lectures, els discursos, etc. etc. etc. Quan curta se'm fa fer la nit!
I van haver retrobaments esperats. I també descobriments. I moments d'aquells que sé que no oblidaré.
Moltíssimes gràcies a tothom. Em feia una mica de cangeli arribar tant i tant tard. Però de seguida la gent maca em va venir a donar la benvinguda i a fer-me sentir que aquell també era el meu lloc.
Que macos que sou tots!
Un plaer enorme haver-vos conegut!

dimecres, 4 d’abril de 2012

VA DE RIURE!

Gent maca, he tingut una idea! Crec en el poder del riure per sentir-se bé, no conec gaire el tema de la risoteràpia, però com tot en aquesta vida és posar-s'hi. La idea que he tingut és la següent: dedicar un dia a la setmana a promoure el riure (o somriure) a la gent. Evidentment ho intento sempre, però m'he proposat decidir un dia per fer-ho de forma més conscient. El que us proposo és que vosaltres feu el mateix i m'expliqueu si us ha resultat l'intent i com ho heu aconseguit. Seria xuli entre tots veure què és el què més ens treu la rialla.
Us poso un exemple perquè veieu a què em refereixo, avui pujant unes escales mecàniques al meu costat hi havien dos crios que pujaven les de baixada, per mi això té molt mèrit! sempre que no obstaculitzin la baixada a algú altre (que no ha sigut el cas, ningú baixava per les escales en aquell moment) i els he animat a aconseguir-ho i els he felicitat. M'han regalat una riallada immensa (que macos que són els nanos!)
Ho intentem? Jo sí! us animeu a ajudar-me? Vinga va! 
Proveu-ho i expliqueu-m'ho!

Demanar és gratis! (i riure també!)

:)