La taula parada, el llit desfet i plats per rentar a l'aigüera.
Però ja no m'inquieta.
Tant; diria.
Pensava anar a dormir, però us llegeixo i em vénen ganes d'escriure.
De res en particular de fet, però tampoc de res en general. Escriuria sobre petits moments, polsim d'estels, que encara que ara mateix crec que potser els recordaré tota la vida, no voldria pas que se m'oblidessin. Malgrat tot, decideixo no compartir-los, però sí que els repasso amb la ment i el cor i em treuen un somriure.
Moments així m'ajuden. Avui en parlava amb un desconegut. Els deso en lloc segur i quan els necessito agafo un trosset de bon record i aleshores sento la onada, i somric, i el dolent s'esborra. I si no s'esborra, es difumina, que també està bé. Prou bé.