dimecres, 9 de gener del 2013

Volies quedar ahir, però no va poder ser. Quedem avui i me n'adono que per aquelles coses de la vida, Avui era el Dia. Tornem a ser Tu i Jo. I això em fa por, perquè he notat que obria la porta i jo quan l'obro nena, l'obro de bat a bat. I sí, per una banda em sento que estem tant bé com a l'Institut i això m'alegra i  em dóna sensació de pau però alhora també m'espanta. Et pregunto si estem bé, i em respons que sí amb la mateixa senzillesa que si t'hagués preguntat si estava bona la coca-cola. I t'ho torno a dir, perquè entenguis que és important, que jo ja havia renunciat a la nostra amistat, que ja havia entés que els nostres camins s'havien separat. Que havia après a viure sense tu. I que ara, sentir que tot torna a ser com fa 12 anys, sense secrets, sense necessitat de serrar les dents o desviar la mirada o de somriure i deixar pensaments amagats, m'acollona.

14 comentaris:

Gerònima ha dit...

http://www.youtube.com/watch?v=ofrVbymdGOY

Emily ha dit...

Justament ahir vaig tornar a veure el meu amor d'institut. Jo el vaig reconèixer, però crec que ell no.
Mola que escrigues :)

Sílvia ha dit...

Aiiix, m'hi identifico molt... Hi ha sentiments tan potents que fan por, sobretot quan veus que es mantenen al llarg del temps. Però és de valents viure'ls de nou i encara més escriure'ls. Petons

El veí de dalt ha dit...

Glups...!

(la coca-cola?) ;-)

Garbí24 ha dit...

Potser millor no fer-se tantes preguntes......

Glo.Bos.blog ha dit...

Obri la porta de bat a bat sempre espanta una miqueta, però demostra que tu ets generosa i valenta.

Pilar ha dit...

Dotze anys de parèntesi s'han de notar d'alguna manera, ja que les persones evolucionem...sortosament.

Illa incognita ha dit...

Quin acollonament més genial!

rits ha dit...

Si han passat 12 anys, si ahvies renunciat a la seva amistat... crec que és normal que estiguis acollonida. Com haureu canviat, quins camins,... xò la oportunitat de redescobrir una amistat, de refer lligams és preciós!

Estic segura que anirà genial!!

khalina ha dit...

Quan menys t'ho esperes torna algú. Aixi és la vida. Encara que acolloni, també té la seva gràcia, no?

rosana ha dit...

La vida pega moltes voltes i te dona l'oportunitat de vegades de mirar el passat amb altres ulls. Per sort quan més grans més lliures. Penso que qui no s'acollona una mica no dóna mai un pas endavant, bss.

Gerònima ha dit...

M'agrada que et moli Emily. A mi els teus escrits em molen molt.
Potser sí que et va reconèixer. :)

Gràcies Sílvia, faig el què sento. Abraçadeta!

Veí! la coca-cola! :)

Joan, em sembla que jo no crido les preguntes, m'apareixen al cervell com si les estigués llegint. No puc fer-hi més.

Glòria, em sembla que em mires amb molts bons ulls! Gràcies!

Pilar, parèntesis de bona relació, a veure si s'acaben aquests parèntesis.

Gràcies Xica! amb il·lusió! :)

Rits, a veure si és veritat i el temps no ens torna a desunir.

Khalina, així és la vida, gent que marxa per no tornar, gent que torna, gent que no marxa mai...

Gràcies Rosana, perquè jo d'acollonaments en pateixo bastants! ja ja ja! Besets!

Josep ha dit...

Sense matisos, sense floritures, sense rancúnia (crec).

Gerònima ha dit...

Josep... :)