M'estava esperant recolzada a la paret de davant de casa. Per veure-les venir. Malgrat no portar ulleres, que les necessito per veure-hi de lluny, les vaig reconèixer tota una cantonada abans. Anaven a pas ràpid però tranquil·les. La peque s'està fent gran. No ho dic només per l'altura, sinó per l'expressió de la cara. Però per molt gran que es faci, que s'hi fa, volia anar al "parque" a jugar. :)
Xerràvem amb sa mare mentre ella feia el pollet pels diferents tubogans amb cara feliç i trapella.
Quan es va cansar, es va asseure a la sorra de davant del banc on sèiem i es va posar a jugar a representar volcans, tifons, etc i nosaltres havíem d'endevinar el país o la ciutat que ella tenia al cap.
També ens escoltava. Ho sé, perquè de tant en tant, aixecava la vista i em mirava, com si no en tingués prou de sentir el què deia sinó que també necessités veure com ho deia. I no interrompia, es quedava uns segons mirant-me i escoltant-me en silenci mentre les seves mans anaven fent sorra fina. Potser hi ha moltes coses que ella no entén, però espero que entengui les més bàsiques, que són que l'estimo i que això no ha canviat en absolut.
Després del parque anem a casa seva, em vol ensenyar els seus animalons i l'instrument que toca i més coses si sa mare no li digués que tot no pot ser, que el primer són els deures. Ella fa cas a sa mare. La deixem al menjador i fins que no l'anem a buscar al cap d'una bona estona es queda soleta treballant en el seu món. Com una personeta gran. Ben bé així.
De cop, veiem que s'ha fet tard, encara s'ha de dutxar, sopar i anar a dormir d'hora, que a més a més porta son acumulada. Sa mare utilitza el plural per dir-me que toca marxar. Jo no m'ho prenc molt bé però no dic res, perquè utilitzo el plural quan vull fer fora algú i que no soni malament, però mai ho faria servir amb ella, al poc me n'adono que utilitza el plural perquè em vol acompanyar amb cotxe. :) (sóc una malpensada horrorosa, he de solucionar-ho un dia d'aquests em dic de pensament). Abans d'acatar però, deixo ben clar que abans de marxar vull una abraçada de la peque, que de fet a ella ja li havia demanat i ja m'havia dit que sí:
-Abans de marxar em faràs una abraçada, no?
-Sí, sí.
Li vaig a robar la meva abraçada a la primera oportunitat que tinc i li faig un pató als cabells. Olora a nena. :)


Ahir vaig a anar a dormir amb el convenciment que havia sigut un dia guanyat.