dimarts, 9 d’abril de 2013

Una de les meves M. sempre em diu que sóc inconformista. Malgrat que no tothom que em coneix ho pensa, ella sempre ho defensa. 
Quan feia teatre fa uns anys, ens van ensenyar un exercici per parelles que m'era bonic de practicar. Es tractava primer de definir unes regles i unes circumstàncies perquè les dues persones les coneguéssim abans de començar el joc (quin personatge érem, on estàvem i quina relació teníem), definir un problema/demanda d'un dels dos personatges cap a l'altre, i on es volia arribar. El què no havíem de dir en veu alta eren 2 coses; el què tenia el problema, quin era el motiu ocult que l'impulsava al problema, i l'altre persona no li havia de dir l'argument ocult pel qual cediria.

Moltes vegades a la vida he recordat aquest joc, potser perquè mai mostrem del tot les nostres cartes i sempre, malgrat les negatives que donem als altres, ens guardem al cor i al cap, malgrat ser-ne conscients, aquell argument/explicació, que si ens diguessin, cediríem, baixaríem les barreres, amagaríem les armes de guerra. 

Potser passa en tota discussió. O potser no. Potser és bo. Potser no. Els "si" condicionals de vegades poden fer molt mal. Fins i tot els què sentim sense voler. Sense poder-ho evitar. Una maleta més que portem a sobre, que de bon gust jo deixaria en una cantonada. La M. que em coneix com si m'hagués parit, moltes vegades, a l'explicar-li el què penso i el què sento, em diu: "però, i si et diguessin just allò que vols sentir en el moment que ho vols sentir? i si per una vegada l'encertessin? què passaria aleshores? estaries preparada per actuar?" I mil vegades li he contestat: "Faria el què sentís en aquell moment, el què em sortís del cor". 

Però també penso que no és bo, passar-te la vida esperant que els altre diguin o facin. 

6 comentaris:

Gerònima ha dit...

Avui he conduït per primera vegada a la vida sola. Ha sigut un trajecte curt i tot i així l'he liat una micona. Però no he matat a ningú ni m'he matat a mi mateixa dels nervis. Una petita victòria. O no tan petita.

joan gasull ha dit...

com que tot el que ens envolta no és perfecte hem de fer-nos l'entorn a mida i a gust nostre. Ningú ho farà per nosaltres.

Glo.Bos.blog ha dit...

Fa por ensenyar totes les cartes, quedar-se al descobert. No tothom juga net.

TORO SALVAJE ha dit...

Cada vegada m'amago més.
No em refio ni tan sols de mi.

Petons.

el paseante ha dit...

Ens han educat per sentir vergonya de mostrar-nos nus.

PD: Felicitats per aquest primer viatge en solitari :-)

cantireta ha dit...

Avui he tornat a escriure i he plorat. Un viatge a mi mateixa. Un altre repte. El teu encara és més important, perquè era físic.

Petons, xata.