Quan feia teatre fa uns anys, ens van ensenyar un exercici per parelles que m'era bonic de practicar. Es tractava primer de definir unes regles i unes circumstàncies perquè les dues persones les coneguéssim abans de començar el joc (quin personatge érem, on estàvem i quina relació teníem), definir un problema/demanda d'un dels dos personatges cap a l'altre, i on es volia arribar. El què no havíem de dir en veu alta eren 2 coses; el què tenia el problema, quin era el motiu ocult que l'impulsava al problema, i l'altre persona no li havia de dir l'argument ocult pel qual cediria.
Moltes vegades a la vida he recordat aquest joc, potser perquè mai mostrem del tot les nostres cartes i sempre, malgrat les negatives que donem als altres, ens guardem al cor i al cap, malgrat ser-ne conscients, aquell argument/explicació, que si ens diguessin, cediríem, baixaríem les barreres, amagaríem les armes de guerra.
Potser passa en tota discussió. O potser no. Potser és bo. Potser no. Els "si" condicionals de vegades poden fer molt mal. Fins i tot els què sentim sense voler. Sense poder-ho evitar. Una maleta més que portem a sobre, que de bon gust jo deixaria en una cantonada. La M. que em coneix com si m'hagués parit, moltes vegades, a l'explicar-li el què penso i el què sento, em diu: "però, i si et diguessin just allò que vols sentir en el moment que ho vols sentir? i si per una vegada l'encertessin? què passaria aleshores? estaries preparada per actuar?" I mil vegades li he contestat: "Faria el què sentís en aquell moment, el què em sortís del cor".
Però també penso que no és bo, passar-te la vida esperant que els altre diguin o facin.
6 comentaris:
Avui he conduït per primera vegada a la vida sola. Ha sigut un trajecte curt i tot i així l'he liat una micona. Però no he matat a ningú ni m'he matat a mi mateixa dels nervis. Una petita victòria. O no tan petita.
com que tot el que ens envolta no és perfecte hem de fer-nos l'entorn a mida i a gust nostre. Ningú ho farà per nosaltres.
Fa por ensenyar totes les cartes, quedar-se al descobert. No tothom juga net.
Cada vegada m'amago més.
No em refio ni tan sols de mi.
Petons.
Ens han educat per sentir vergonya de mostrar-nos nus.
PD: Felicitats per aquest primer viatge en solitari :-)
Avui he tornat a escriure i he plorat. Un viatge a mi mateixa. Un altre repte. El teu encara és més important, perquè era físic.
Petons, xata.
Publica un comentari a l'entrada