dissabte, 6 d’abril de 2013

Vivien en una caixa de cartró recoberta d'oueres. Insonoritzada. No vull dir que visquessin dins la mateixa caixa. No. Vull dir que cadascú vivia dins la seva pròpia caixa. I de tant en tant les caixes xocaven.
Però ells mai se sentien. Molt menys s'entenien. De vegades es cridaven. Moltes vegades es cridaven. Però mai s'entenien. Tenien les caixes molt ben decorades per dins, s'hi sentien molt còmodes. Protegits, segurs. I si per algun descuit detectaven la presència d'una fuita, un petit tall al cartró o a la ouera, aleshores cames ajudeu-me buscaven d'apedaçar-la, amb cel·lo, cinta aïllant o el què convingués. L'imprescindible era mantenir l'aïllament.

Un dia hi va haver un incendi.
Van haver de sortir de les seves caixes per ous.

7 comentaris:

Carme ha dit...

Una bona metàfora de la incomunicació que patim, en general...

I quan l'incendi es resolgui tornaran a les caixes d'ous, noves i més insonoritzades i ignífugues per no haver de sortir-ne mai més.

O no... potser encara hi som a temps.

Emily ha dit...

Hi ha incendis que són de neu i et congelen.
Un post molt xulo :)

Xicarandana ha dit...

Això em sona. I n'hi ha que canvien l'ouera petita per una altra de més grossa, simplement.

joan gasull ha dit...

i fins i tot poden descobrir que a l'exterior no s'hi està tant malament

Glo.Bos.blog ha dit...

Quin remei, van sortir per ous.
Però van aprendre alguna cosa o, com em penso, van córrer a buscar un altra caixa on amagar-se?

pons007 ha dit...

si no fessin les oueres tan còmodes ^^

el paseante ha dit...

Al menys, el lloguer de l'habitatge els devia sortir baratet :-)