dilluns, 9 de juny de 2014

Quan es va enamorar a l'institut no tenia cap dubte que el seu amor havia de ser correspost:
"-Déu no voldria que l'estimés tant si ell no m'estima de la mateixa manera".

Aquest pensament de la seva forma de sentir i de pensar evidentment no demostrava ni la premisa:
1.- Déu existeix

Ni demostrava la conclusió:
2- Ell m'estima.
.

No.

De fet, de la conclusió n'estic segura que és falsa. Li va dir ell mateix. :)

El què sí que demostra és la premisa següent:
3. Ella creu en l'existència de Déu.

Ella no pensava:
"- Déu no existeix perquè ell no m'estima..."
o altres que ara no se m'acudeixen...
no...

Ella pensava i sentia d'una determinada manera i això la definia, entre altres coses, com a persona única. Us explico tot això per vàries raons, una potser és que ella encara ara pensa una mica així (malgrat el cantó racional que també té, evidentment), l'altre és que una de les protas d'Anatomía de Grey li intentava explicar al seu marit que no la pot estimar "encara que cregui en Déu", sinó que la seva fe forma part de la seva essència. Suposo que per una persona que no creu és difícil d'entendre, però jo la vaig entendre de seguida. Entenia perquè per ella era tant important entendre com ell la veia i el què pensava de la seva fe.

No sé si he aconseguit explicar molt bé el què us volia explicar però si haguéssiu vist el capítol, amb la discussió de la parella i tot el què va portar... va ser molt gràfic.




6 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

"Ella pensava i sentia d'una determinada manera i això la definia, entre altres coses, com a persona única."

Crec que aquesta teva frase ho explica tot molt bé... Més enllà que la creença d'ella sigui Déu o qualsevol altra creença menys religiosa. Les coses que pensem i sentim i creiem ens defineixen sempre com a persones úniques i per això valuoses.

joan gasull ha dit...

L'amor autèntic no hauria de tenir religions si no respecte infinit.

Ariadna ha dit...

Encara fan Anatomia de Grey? Li he perdut el rastre...

Pais secret ha dit...


Suposo que el fet de no ser creient fa que em costi arribar a conclusions relacionant el fet d' estimar la parella amb la idea de Déu, tot i que pugui seguir - més o menys- la lògica de les premisses.

Mentre escrivia m´ha vingut un vers de Casasses: "l´amor és Déu en barca"...uf, quina manera de començar el dimarts! ;-)

Gerònima ha dit...

Sí, Carme, tota la raó! Una abraçada.

Joan, RESPECTE, paraula difícil de portar a la pràctica.

Sí Ariadna, desena temporada, però ja s'acaba... :(

País, i perquè en barca? ja ja ja! vaig a buscar el poema a veure si el trobo! gràcies!

Bruixeta ha dit...

Vaig veure el capítol i la vaig entendre a ella i t'entenc perfectament a tu i el que vols dir.
No soc creient, però poder per venir d'una família que si jo és no en va costar es entendre que "creure" es part d'ella no un afegit,
I tinc un bon amic amb la mateixa situació, ell es creient i la seva dona no ¿problemes? cap ni un! Tot es basa en el respecte mutu.