diumenge, 1 de juny de 2014

Ahir va ser un dia important i emocionant.
Treballar fins passats dos quarts de nou per ell (sense que m'ho demanessis, només perquè em va donar la gana) i anar corrent a la sortida de la cursa, que començava a les 9. La nena m'havia de venir a buscar a la feina a dos quarts. A tres quarts menys 5 encara no havia arribat, vaig marxar, jo no tenia mòbil i ella no tenia rellotge (quin parell!!!). Ella em va trobar per la samarreta xillona (gràcies a la compi). Quina alegria al veure-la! pensava que seria impossible trobar-nos però no! amb ella tot és possible. 5 minuts per l'inici. Els peus matant-me de mal, malgrat les plantilles de muntanya russa que em fan sentir i caminar incòmode però que es veu que he de portar perquè suportant els llims evitaré caure a l'infern. D'acord. Res a dir. La cursa a punt de començar, tothom dret i jo a la gatzoneta (m'ajuda pels peus). I en punt: Començar a córrer. Amb tres samarretes perquè no les havia pogut deixar enlloc, amb la pistolera i una jaqueta a la cintura, amb aigua, les claus, el mòbil, diners...
Començar a córrer i deixar de pensar. Per fi. Només respirar i córrer. Que simple i que bé! Enyorava tant córrer. Feia més d'un any que no corria, la última vegada a la cursa de "El Corte Inglés" on em vaig tornar a lesionar els putus peuets.

Tenia tanta por de no ser capaç d'abandonar i necessitar-ho. Tenia tanta por d'acabar la cursa i avui no poder posar els peus a terra. Però no. No vaig parar. Malgrat el flat (els peus es van portar molt millor del què em pensava, gairebé m'atreviria a dir que em fan més mal de peu parada o caminant, que no pas corrent, ja té ous la cosa!)

I arribar! D'acord, només eren 5 km! però coions! no em tregueu mèrit! :) I després, de celebració! Tampoc necessito gaire per ser feliç. Pren-ne nota: Una cursa de 5km, un frankfurt, una estrella i 1/2 mojito. I ella. Per descomptat. Amb això ja sóc la persona més feliç del món. Oi tant! Oi tant!

De fet crec que la vida és el que aconseguim colar entre el moment de sortir de la feina i el moment de tornar a la feina. Doncs ahir li vaig colar un gol a la vida! Bravo! ja tocava!



Quin rotllo que us he fotut oi? :) Però ho havia de fer. De vegades escric de ment, o sigui, no escric però us explico coses mentre em dutxo, mentre camino, mentre faig els plats o faig el sopar. Després, quan estic davant de l'ordinador, ja no és el mateix, perquè si ho tornés a escriure, no seria capaç de transmetre la mateixa emoció que la primera vegada que us ho he explicat. O que m'ho he explicat a mi mateixa. Però avui és diferent.


Gràcies. A ella per obligar-me a apuntar-m'hi.
Als que estaven allà i em van animar.
I a vosaltres que heu llegit els meus pensaments fets lletres.
Moltes gràcies! i Bon diumenge!

11 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Visca els dies importants i empcionants!!!!

Està bé que ens expliquis coses a la dutxa, he, he, he. Encara que a mi em van millor escrites a l'ordinador, les entenc una mica millor.

Un bravo per la teva cursa... Està molt i molt bé... Nena, per ser que tens mal als peus... Quin valor que tens!!

M,alegro que n'estiguis contenta... Jo també n'estic.

Laura T. Marcel ha dit...

Felicitats per la teva cursa, amb mal de peus inclosa, però ja ho diuen que "sarna con gusto no pica, (aunque mortifica)".
I si això et fa feliç, doncs que vinguin curses, que els peus ja s'aniran acostumant!
Això que et passa d'explicar coses i quan et poses davant de l'ordinador no surtin igual a mi també em passa. I quina ràbia que fa! A vegades les hauriem de gravar en una gravadora les reflexions, però clar, tenir-ne una a la dutxa també és complicat...
L'important és que ens arribi el missatge, tard o d'hora i d'una manera o una altra, oi?

joan gasull ha dit...

Que cert això de la vida entre sortir i entrar de la feina, verdaderament cert. Felicitats per la teva fita i cap a intentar agafar-ne un altre.
Ah...no he pogut evitar de veure't amb l'ordinador dins la dutxa... ;)

Sílvia ha dit...

Enhorabona!! M'has encomanat l'entusiasme, l'alegria compartida és de les millors coses que hi ha.

Loreto Giralt Turón ha dit...

A punt per repetir-ho, doncs? Felicitats!

Rafel ha dit...

Un article ple d'empenta, vols dir que no el vas gravar mentre corries? ;)

Glo.Bos.blog ha dit...

Gràcies per compartir les teves emocions amb nosaltres. Va ser un dia important i emocionant. Ho has aconseguit. Felicitats!

pons007 ha dit...

t'hi vas fixar en el temps?

cantireta ha dit...

:-) Feliç de que tu també en siguis.

Gerònima ha dit...

Gràcies Carme... ja ja ja! entenc que les entenguis millor escrites a l'ordinador! que bona! m'has fet riure... :)

Gràcies Laura! sí! la idea de la gravadora em sembla que a tothom li ha passat pel cap! i de fet, un dia vaig veure una noia pel carrer prenent notes amb una gravadora! en serio en serio! :)

Gràcies Joan! :) mentre no m'electrocuti!!! :DDD


Ai! Sílvia! que bé! ja ja ja! Gràcies!

Loreto... a punt a punt encara no... però espero tornar a córrer... :)

Rafel! ja ja ja! que va! prou feina tenia a respirar!!! :)

Que maca Glòria! va ser una dia xuli! :)

Sí Pons... vaig trigar bastant...28 minuts 53 segons... però així puc proposar-me millorar la marca! :)

Gràcies Cantireta! molt feliç vaig ser!


rosana ha dit...

Córrer és tot un repte amb un mateix, la sensació eixa de feina feta, fa goig. Enhorabona per la cursa Gerònima!