"...Pero si se teme el mañana es porque no se sabe construir el presente, y cuando no se sabe construir el presente, uno se dice a sí mismo que podrá hacerlo mañana y entonces ya está perdido porque el mañana siempre termina por convertirse en hoy, ¿lo entendéis?

De modo que sobre todo no hay que olvidarlo. Hay que  vivir con la certeza de que envejeceremos y que no será algo bonito, ni bueno, ni alegre. Y decirse que lo que importa es el ahora: construir, ahora, a toda costa, con todas nuestras fuerzas. Tener siempre en mente la residencia de ancianos para superarse cada día, para hacer que cada día sea imperecedero. Escalar paso a paso cada uno su propio Everest y hacerlo de manera que cada paso sea una pizca de eternidad.
Para eso sirve el futuro: para construir el presente con verdaderos proyectos de seres vivos."

Pàgina 142. Muriel Barbery, La elegancia del erizo.

La va trucar per telèfon. A la sisena va contestar. Res, el just per dir-li un "no em truquis més" i penjar.
Va sentir l'intèrfon. Quan es va cansar de l'insistència el va despenjar de la paret deixant-lo a la seva sort de caiguda lliure.
-Gerònima! - sentí que la cridava des del carrer.
Va tancar la finestra amb ràbia per aconseguir el so sec desitjat, esperant que hagués sigut audible a 3 pisos cap a sota, just a nivell de carrer.
Quan ja no el sentí, plorà i s'adormí.

S'adormí molt. I somià molt.

La despertà el soroll del timbre de la porta. Sentí la veu de la seva germana i s'aixecà per obrir-la.
No era ella. Era ell. Bé, segur que havia sentit la seva veu però ara només hi era ell.
Intentà tancar la porta però no pogué. Es girà i se n'anà al llit deixant-lo allà palplantat.


Ell entrà a l'habitació. Ella estava estirada d'esquena a la porta.
-M'ignoraràs?
Silenci.
-No em penso moure d'aquí fins que no parlem.
Silenci..
-T'ho prometo. No em  mouré.

Silenci.

Més silenci.

Molt més silenci.

I s'assegué al terra. I esperà. I esperà. I s'adormí. I ella es llevà i es rigué del poc aguant d'ell, i menjà una mica i tornar al llit. I ell es despertà mentre ella dormia i no la volgué despertà i també inspeccionà la nevera i després tornà a seure al mateix lloc on estava assegut. I així van estar 3 dies sencers. Sense coincidir. Sense voler coincidir. Sense voler abandonar. Donant-se temps i espai.
Al quart dia, ell es llevà amb una manta a sobre; i ella, amb un cafè amb llet a la tauleta de nit.

"-Que se entere el mundo de una vez: tú eres mía y yo soy tuyo."

El secreto de Puente Viejo

(Evidentment estan parlant dels seus cors, de les seves ànimes)

Estava fent zàpping i he acabat enganxada a un reportatge de la menstruació. No crec que hagi de ser un tema tabú i sí que és cert que no se'n parla gaire. Ni a les novel·les, ni a les pelis, ni a les cançons se'n parla amb naturalitat. És necessari parlar-ne? Necessari? No ho sé. Útil? Sí. N'estic convençuda.
Si és una cosa natural en la dona, natural i imprescindible per la vida, també ha de ser natural parlar-ne.

Al documental, es deien moltes coses.
Algunes xocants, com un metge que defensava la idea de què la menstruació no és natural donat que no és indolora i que per tant, evitar la menstruació (amb hormones) fins que es vulgui procrear és una opció vàlida i defensable. No comparteixo aquesta opinió en absolut. Però totes les opinions són respectables.
Altres interessants, com la idea de practicar sexe (en solitud o en companyia) quan es té la regla per aconseguir disminuir els dolors menstruals (es veu que funciona).
Altres que et convidaven a pensar en si som completament conscients de com ens afecta en la nostra vida diària. Tothom sap que quan les dones tenim la regla estem més sensibles i amb el caràcter més fort (com a  mínim a mi em passa) però mai, mai, deixem de ser nosaltres i per tant, tots aquells sentiments i pensaments que afloren amb més violència en els dies de la regla continuen sent nostres i mereixen que els hi donem la mateixa importància que si els haguéssim tingut en un altre moment del mes.

M'esforço per entendre't. M'esforço per no cometre els mateixos errors.
I de vegades, em demostres que no estic sola. Que malgrat els malentesos, les discussions, les "engegades", els límits, etc. també t'importo.

I estimo aquests moments que em regales quan retalles distàncies.

Dibuix de Google!

Hauria d'anar a dormir. Però de cop m'he desvetllat totalment.

I aleshores...

Aquesta cançó em porta molts records.

Esperem que també em porti bons somnis...

Recordava el gust de la seva pell, i m'afirmava que havia valgut la pena, que encara que no arribés a veure un nou demà, gràcies a aquest moment preciós en els seus braços, la meva vida havia tingut sentit. Però tot i aquesta plaent sensació d'harmonia, amb el clar convenciment que havia sigut portat al món només per poder besar-la i acariciar-la i sentir-la en tota la seva essència, sabia que havia de fer tot el possible per mantenir-me en vida; per això, després d'una llarga inspiració, em vaig posar a córrer amb totes les meves forces sota la tempesta, allunyant-me d'aquella granja i dels homes que em volien avançar la visita amb el Totpoderós a aquella mateixa nit si els hi deixava. Em coneixia tots els topants del camí que tantes vegades havia recorregut de petit, però ara, gairebé a les palpentes, amb la suor que em cremava les ferides de les cames i de la cara, i amb la pluja que m'impedia enfocar a tres passes, em reconeixia a mi mateix que havia de creuar el riu abans que els gossos em donessin abast si no volia ser pell. Així que, traient forces de flaquesa, aïllant-me del dolor i de la por tot mossegant amb ràbia un tros de branca, vaig aconseguir arribar-hi. A l'instant l'ànima em va caure als peus, la pluja havia doblat el caudal del riu i endinsar-m'hi a creuar-lo per aquest punt seria confondre valentia amb estupidesa. Vaig resseguir el perfil del riu amb l'esperança de trobar un millor lloc per jugar-me la vida però els lladrucs aconseguien fer-me arrissar els pelets del clatell i sabent-me entre espasa i paret em vaig llançar a l'aigua.

AH! FOTO EXTRETA DE GOOGLE!