-No se marchó, Richard, se murió.
-Crees que soy idiota?
-No tiene que ver con la inteligencia. Lo que piensas aquí y lo que sientes aquí son dos cosas diferentes.
Lo que siente el corazón es más fuerte.
Ayer, hoy y mañana
dimarts, 17 de setembre del 2013
dilluns, 9 de setembre del 2013
BLOG ENLLAÇAT PER LA INDEPENDÈNCIA
Buscava tema pel post d'avui. Un post molt important. Moltes idees i al final n'he triat dues.
La primera és pintar una samarreta. Ha sigut divertit: buscar la, escollir què pintar-hi, i fer-ho. Ah! i fer fotos del procés! que això ha sigut la primera vegada que ho he fet!
Perquè pintar una samarreta? Doncs perquè porto Catalunya al cor des de què vaig néixer i m'encanta portar peces de vestir que em recorden allò que estimo, sigui una caçadora que vaig comprar amb una amiga de la uni, o un mocador de coll que em van regalar fa molts anys també les meves nenes, o una samarreta que m'hagin portat de record tornant de les vacances, etc... Ara, cada vegada que em posi aquesta que he pintat pel motiu de l'11 de setembre, pensaré en vosaltres, en el blog i en què quan et proposes alguna cosa i ho intentes ja tens mig camí fet per aconseguir-ho.
Aquí teniu més o menys el procés:
I el resultat final:
La segona idea pel post d'avui és un convit. Sí. Ben lliure sou de portar-lo a terme, però se m'ha acudit després de llegir això:
http://elcatalacomcal.blogspot.com.es/2012/10/recuperem-paraules-i-expressions.html
i penso que té raó, que som responsables de fer que la nostra llengua perduri, i que està a la nostra mà ensenyar-lo als petits, que es xopin de les paraules nostres, catalanes, per aconseguir que no caiguin en l'oblit, que no desapareguin. Així, us proposo:
Escriure un text de no més de 10 línies utilitzant el màxim d'aquestes 11 paraules, us animeu?
Podem fer com sempre, si teniu blog em deixeu l'enllaç als comentaris i si no en teniu doncs deixeu directament el text als comentaris, així de senzill.
I ARA NO US PAREU AQUÍ!!! QUE ENS EN ANEM A CASA LA PILAR!!!
La primera és pintar una samarreta. Ha sigut divertit: buscar la, escollir què pintar-hi, i fer-ho. Ah! i fer fotos del procés! que això ha sigut la primera vegada que ho he fet!
Perquè pintar una samarreta? Doncs perquè porto Catalunya al cor des de què vaig néixer i m'encanta portar peces de vestir que em recorden allò que estimo, sigui una caçadora que vaig comprar amb una amiga de la uni, o un mocador de coll que em van regalar fa molts anys també les meves nenes, o una samarreta que m'hagin portat de record tornant de les vacances, etc... Ara, cada vegada que em posi aquesta que he pintat pel motiu de l'11 de setembre, pensaré en vosaltres, en el blog i en què quan et proposes alguna cosa i ho intentes ja tens mig camí fet per aconseguir-ho.
Aquí teniu més o menys el procés:
I el resultat final:
La segona idea pel post d'avui és un convit. Sí. Ben lliure sou de portar-lo a terme, però se m'ha acudit després de llegir això:
http://elcatalacomcal.blogspot.com.es/2012/10/recuperem-paraules-i-expressions.html
i penso que té raó, que som responsables de fer que la nostra llengua perduri, i que està a la nostra mà ensenyar-lo als petits, que es xopin de les paraules nostres, catalanes, per aconseguir que no caiguin en l'oblit, que no desapareguin. Així, us proposo:
Escriure un text de no més de 10 línies utilitzant el màxim d'aquestes 11 paraules, us animeu?
CERCAR, ATURAR-SE ASSABENTAR-SE, GAUDIR, LLIURAR, MANCAR, QUELCOM, PROPER, SOLITUD, GOT I TRIGAR.
Podem fer com sempre, si teniu blog em deixeu l'enllaç als comentaris i si no en teniu doncs deixeu directament el text als comentaris, així de senzill.
I ARA NO US PAREU AQUÍ!!! QUE ENS EN ANEM A CASA LA PILAR!!!
dimarts, 3 de setembre del 2013
diumenge, 11 d’agost del 2013
La bombeta
Arribar a les tantes de la nit a casa té aquestes coses, que sí la bombeta del passadís no crema no hi veus un carall. Com que sóc ordenada i previsora de mena, just al calaix del rebedor en guardava sempre una de recanvi. Aquella nit, era la primera nit que la necessitava, així que lluny d'espantar-me, em vaig posar contenta de què finalment la meva previsió tingués utilitat.
Vaig agafar la bombeta nova i amb la mà dreta resseguint la paret i a passes curtes vaig caminar en direcció al mig del passadís. De cop, vaig no entendre alguna cosa, jo buscava una bombeta penjant d'un fil però allà només hi havia el portabombetes i els fils, res de la meva bombeta. Em vaig ajupir al terra esperant palpar vidres, però tampoc. Ni un.
Si "A" és estar viva i saludar al veí mentre fico la clau a la porta de l'edifici i "C" és estar completament immòbil, sense pulsacions, al terra del mig del meu passadís, notar l'àlè a 2 cm i sentir el "-Busques això?" em va fer entendre "B" de cop.
Vaig agafar la bombeta nova i amb la mà dreta resseguint la paret i a passes curtes vaig caminar en direcció al mig del passadís. De cop, vaig no entendre alguna cosa, jo buscava una bombeta penjant d'un fil però allà només hi havia el portabombetes i els fils, res de la meva bombeta. Em vaig ajupir al terra esperant palpar vidres, però tampoc. Ni un.
Si "A" és estar viva i saludar al veí mentre fico la clau a la porta de l'edifici i "C" és estar completament immòbil, sense pulsacions, al terra del mig del meu passadís, notar l'àlè a 2 cm i sentir el "-Busques això?" em va fer entendre "B" de cop.
dimecres, 7 d’agost del 2013
Fa uns dies em va petar a les mans aquest poema. El vaig voler penjar el mateix dia, però no em vaig atrevir.
És contundent.
Vaig pensar que hagués estat bé haver-lo llegit fa molts anys, a la infantesa, perfecte, i deixar-lo imantat a la nevera, per beure-me'l a poc a poc una mica cada dia i deixar-lo fer pòsit. Sobretot per allò de què ara, a aquestes altures, no ens tornarem cations de cop. :)
Però rellegint i rellegint he decidit que "tot està per fer i tot és possible" i que si toca aprendre a pensar que PODEM, doncs HO FAREM.
I ara i aquí, sense més preàmbuls, us deixo el poema:
És contundent.
Vaig pensar que hagués estat bé haver-lo llegit fa molts anys, a la infantesa, perfecte, i deixar-lo imantat a la nevera, per beure-me'l a poc a poc una mica cada dia i deixar-lo fer pòsit. Sobretot per allò de què ara, a aquestes altures, no ens tornarem cations de cop. :)
Però rellegint i rellegint he decidit que "tot està per fer i tot és possible" i que si toca aprendre a pensar que PODEM, doncs HO FAREM.
I ara i aquí, sense més preàmbuls, us deixo el poema:
L'ÈXIT COMENCA AMB LA VOLUNTAT
Si penses que estàs vençut, ja ho estàs.
Si penses que no t'hi atreveixes, no ho faràs.
Si penses que t'agradaria guanyar,
però que no pots, no ho aconseguiràs.
Si penses que perdràs, ja has perdut,
perquè en el món trobaràs que l'èxit comença amb la voluntat de l'home.
Tot està en l'estat mental.
Perquè moltes carreres s'han perdut
abans d'haver-se corregut,
i molts covards han fracassat,
abans d'haver començat el seu treball.
Pensa en gran i els teus fets creixeran.
Pensa en petit i et quedaràs enrere.
Pensa que pots i podràs.
Tot està en l'estat mental.
Si penses que estàs de sort, ja ho estàs.
Has de pensar de la manera correcta per elevar-te.
Has d'estar segur de tu mateix, abans d'intentar guanyar un premi.
La batalla de la vida no sempre la guanya la persona més forta o la més lleugera,
tard o d'hora, la persona que guanya,
és aquella que es creu capaç de poder-ho fer.
RUDYARD KIPLING
diumenge, 4 d’agost del 2013
Joc literari de l'Antaviana
L'Antaviana es proposa continuar el conte...
Aquell matí no vaig sentir el so de la persiana. Eren dos quarts de nou, i em vaig atansar a la finestra del menjador i vaig veure la persiana de la Papereria tancada.
Vaig agafar els prismàtics per veure la nota de la porta, però l'angle no era bo i no ho podia llegir bé. Vaig trucar a la Lola perquè ho provés amb l'objectiu llarg de la càmera, però es veu que l'havia enviat per reparar. La Lola va trucar l'Ignasi però un camió de mudances li impedia visualitzar la nota. L'Ignasi va trucar a l'alcalde per si sabia quelcom, que tampoc en sabia res, però ens va prometre aconseguir la informació (obligant al mossèn a plantar-se davant la porta de la Papereria). Per mala sort l'Hermínia el va fer entrar a casa seva per fer-la petar. Ja estàvem llestos! no sortiria d'aquella casa fins l'hora de sopar!! L'única solució és que m'arreglés la bata i els rulus i ho anés a llegir jo mateixa.
Aquell matí no vaig sentir el so de la persiana. Eren dos quarts de nou, i em vaig atansar a la finestra del menjador i vaig veure la persiana de la Papereria tancada.
Vaig agafar els prismàtics per veure la nota de la porta, però l'angle no era bo i no ho podia llegir bé. Vaig trucar a la Lola perquè ho provés amb l'objectiu llarg de la càmera, però es veu que l'havia enviat per reparar. La Lola va trucar l'Ignasi però un camió de mudances li impedia visualitzar la nota. L'Ignasi va trucar a l'alcalde per si sabia quelcom, que tampoc en sabia res, però ens va prometre aconseguir la informació (obligant al mossèn a plantar-se davant la porta de la Papereria). Per mala sort l'Hermínia el va fer entrar a casa seva per fer-la petar. Ja estàvem llestos! no sortiria d'aquella casa fins l'hora de sopar!! L'única solució és que m'arreglés la bata i els rulus i ho anés a llegir jo mateixa.
dimecres, 31 de juliol del 2013
Estava asseguda amb el portàtil a les cames quan va sentir un terrabastall a l’habitació i va entendre que havia arribat. Potser de cul i tot. Somrigué i s’aixecà d’una revolada del sofà per anar-s’hi a trobar.
El monstre després de fregar-se una mica posant cara de dolor la mirà i s'arronsà d'espatlles.
Ja no calien preguntes. Perquè tampoc tenien respostes. Li feia cosa tocar-lo però amb un moviment de cap el convidà al menjador amb ella.
Li explicà tot el què no li podia explicar a ningú. Era una sort tenir un monstre de vegades! Bé, tenir tenir, no és la paraula, però crec que tothom ha entès que aquí, tenir, significa "tenir una amistat", "poder comptar amb".
Ell l'escoltava i anava canviant l'expressió de la cara segons el què sentia. Ella sabia que moltes coses se li escapaven, que no les entenia, però alguna cosa sí que li arribava, ja que les expressions que ell feia esqueien força a les que un bon humà entenedor li regalaria.
Quan es va quedar amb el pap buit sentí una gana immensa. Com si sempre hagués estat allà però les preocupacions i la tristesa l'haguessin amagat i, ara, després de la lletania que li havia fotut al pobre monstre, la gana tingués lloc per sortir.
De fet aquesta sempre era la rutina, veure'l aparèixer, estar una estona junts i acabar a la cuina.
:)
Volia una cervesa, tenia una cervesa, de fet dues, però al no saber com se li posaria va preferir semblar maleducada (que no ho era) i no oferir-li. Li va sortir malament. Al cap de pocs segons la va imitar tot solet obrint-se ell mateix la nevera i agafant-ne una. No el va voler interrompre donat que els experiments sempre li han agradat, i de reüll l'espiava per veure si se'n sortia d'obrir-se la llauna. Digueu-li dolentota, però amb experiements així, sense maldat, la vida se li feia més divertida. :)
El monstre després de fregar-se una mica posant cara de dolor la mirà i s'arronsà d'espatlles.
Ja no calien preguntes. Perquè tampoc tenien respostes. Li feia cosa tocar-lo però amb un moviment de cap el convidà al menjador amb ella.
Li explicà tot el què no li podia explicar a ningú. Era una sort tenir un monstre de vegades! Bé, tenir tenir, no és la paraula, però crec que tothom ha entès que aquí, tenir, significa "tenir una amistat", "poder comptar amb".
Ell l'escoltava i anava canviant l'expressió de la cara segons el què sentia. Ella sabia que moltes coses se li escapaven, que no les entenia, però alguna cosa sí que li arribava, ja que les expressions que ell feia esqueien força a les que un bon humà entenedor li regalaria.
Quan es va quedar amb el pap buit sentí una gana immensa. Com si sempre hagués estat allà però les preocupacions i la tristesa l'haguessin amagat i, ara, després de la lletania que li havia fotut al pobre monstre, la gana tingués lloc per sortir.
De fet aquesta sempre era la rutina, veure'l aparèixer, estar una estona junts i acabar a la cuina.
:)
Volia una cervesa, tenia una cervesa, de fet dues, però al no saber com se li posaria va preferir semblar maleducada (que no ho era) i no oferir-li. Li va sortir malament. Al cap de pocs segons la va imitar tot solet obrint-se ell mateix la nevera i agafant-ne una. No el va voler interrompre donat que els experiments sempre li han agradat, i de reüll l'espiava per veure si se'n sortia d'obrir-se la llauna. Digueu-li dolentota, però amb experiements així, sense maldat, la vida se li feia més divertida. :)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)