dimecres, 14 de març del 2012

LA DAMA DE BLANC




INTRODUCCIÓ A LA RESSENYA


La Bajoqueta, va crear un club de lectura i al gener es va decidir llegir La dama de blanc. Jo l'he acabat no fa gaire i moltes de les ressenyes ja estaven publicades.  Llegint-les he quedat admirada del treball ben fet i el meu objectiu és intentar no fer una ressenya pitjor però tampoc repetir-me com l'all, que ja veureu que en alguns casos sí que ho faig. Resumint, que aquesta serà una ressenya al meu aire. :)

Com que fa molts i molts anys que no faig una ressenya, el primer que em vaig plantejar és quin és l'objectiu. Al meu entendre, és donar a conèixer el llibre a possibles interessats a la seva lectura, amb això vull dir que malgrat m'ha agradat moltíssim el que vull no és animar-vos a llegir-lo (que sí que us hi animo) sinó intentar que us feu una idea del tipus de llibre que és i de com seria la lectura en el cas que us decidiu a emprendre-la. Sempre he pensat que més important i tot que l'argument (que sí que és important per saber si un llibre t'agradarà o no) és la forma en què està escrit i organitzat. Per això, quan llegeixo un llibre, més que dir-ne la opinió o explicar-ne l'argument, m'agrada "ensenyar-vos-el" amb les pròpies paraules de l'autor i per aquest motiu sempre us mecanografio els trossets que m'agraden i em criden l'atenció. Això ja ho vaig anar fent mentre el llegia, sí que és cert que ara n'afegiria més trossets, però penso que amb els què vaig penjar un ja es fa una idea de la prosa que es trobarà.
Bé, allà va!!!


RESSENYA 


1. REFERÈNCIA BIBLIOGRÀFICA:

-Títol original: The Woman in White
-Autor: Wilkie Collins
-Lloc i any de publicació: Londres, 1860


-Títol: La dama de blanco (sí, l'he llegit en castellà).
-Editorial: Montesinos Editor, S.A
-Lloc i any d'edició:  Barcelona,  maig de 1984, 2na edició.
-Traductora:  Maruja Gómez Segalés
-Pàgines: 431, però de lletra molt petita!



2. FACTORS EXTRÍNSECS D'INTERÈS A L'OBRA:

2.1. DADES BIOGRÀFIQUES DE L'AUTOR EN RELACIÓ AL LLIBRE

William Wilkie collins va néixer el 8 de gener de 1824 a Londres (Inglaterra).
Fill de Harriet Geddes i del pintor William Collins.
De petit va estudiar pintura i més tard lleis a Lincoln's Inn. També era un gran aficionat al teatre.
Escriptor enormement prolífic: Novel·lista, dramaturg i autor de relats curts. Va ser molt popular en la seva època deixant per escrit 27 novel·les, com a mínim 14 obres de teatre, més de 60 relats curts i de 100 obres de no ficció.

És considerat un dels creadors i impulsors del gènere de novel·la policíaca.
Les seves obres més importants són La dama de blanc, Armadale i La pedra llunar.

Un fet decisiu en la seva carrera literària i personal va succeir al 1851 quan va conèixer Charles Dickens de qui va acabar sent amic inseparable, col·laborador en les mateixes revistes i coautor de vàries obres. També acabaren establint llaços de parentiu. :)

M'ha agradat descobrir que Collins va tenir tres fills: 2 nenes i un nen. A les nenes els hi van posar de nom, Marian i Harriet; i al nen, Charles William.  Sí, m'agrada pensar que li van posar Charles en honor a Dickens i m'agrada que una de les seves filles també es digués com el personatge que més m'ha agradat de la novel·la a la que ens referim; però això no és res més que una pura i dura especulació meva.

2.2. PERÍODE LITERARI 

No podem parlar de La dama de blanc sense parlar abans de la novel·la victoriana i de la novel·la en sèrie donat que La dama de blanc, va ser escrita l'any 1859, serialitzada entre novembre de 1859 i agost de 1860 (pel què he entés gairebé tota la novel·la es va publicar a Household Words excepte el desenllaç, que es va publicar a All the year around; les dues, revistes literàries setmanals fundades i propietat de Dickens) i publicada finalment en llibre l'any 1860.


2.2.1. Novel·la victoriana

La novel·la victoriana és la novel·la que va dominar la literatura inglesa durant l'època victoriana. Es caracteritza per:

  • La seva llargada 
  • Un llenguatge difícil  
  • La seva verosímilitud, és a dir, amb representació pròxima a la vida social real d'aquella època. Queda així representat les ganes de progrés (científic, econòmic i  social), l'esperit didàctic i moralista, l'esperit de descobriment i aventura, el descobriment del joc pròpiament dit i el sentit pràctic. 
  • L'intromissió de l'autor en el text apel·lant al lector.


2.2.2. Novel·la en sèrie.

Amb la revolució industrial milers de persones van accedir a la cultura de la lletra impresa. L'escriptor se sentia amb el deure d'educar a aquest nou públic i va trobar una bona manera de fer-ho mitjançant les novel·les per entregues. Així, la major part de les novel·les de l'època s'escrivien en forma de serial, és a dir, en diaris o revistes apareixia un capítol per cada número. Això explica que els arguments fossin tan intrincats i amb tants girs, amb personatges que entraven i sortien, a fi de mantenir l'interès del lector.
A més, a més, s'ha d'afegir que en aquell temps es pagava als autors per paraules, la qual cosa ajudava a què la prosa fos un xic carregosa. :)


2.3. POPULARITAT DE L'OBRA

Crec que no està de més fer menció de l'enorme popularitat que va tenir aquesta novel·la des de la seva primera publicació.

  • Més de 100.000 còpies per entregues!
  • La primera edició, de 1000 exemplars s'esgotà al mateix dia del seu llançament!!
  • La segona edició, de 1350 exemplars s'esgotà en una setmana!!!
  • I no només això, al voltant d'aquesta novel·la es creà tota una petita indústria de productes, incloent el perfum de la dama de blanc i el ball de la dama de blanc.
  • I també cal mencionar les numeroses adaptacions al cine, teatre i televisió, des del 1912 al 2005.
-The Woman in White (1912; 1917; 1929). Adaptacions mudes.
-Crimes at the Dark House (adaptació estadounidense, 1940)
-La dama de blanco (EE UU, 1948).
-Kvinna i vitt (adaptació sueca, 1949).
-Hour of Mystery: The Woman in White (Regne Unit, 1957).
-Dow Hour of Great Mysteries: The Woman in White
                  (EE UU, 1960).
-La dama de blanco (TV, 1966).
-La dama vestida de blanco (España, 1967).
-La femme en blanc (Francia, 1970).
-Die Frau in Weiß (adaptació alemana para TV, 1971).
-La donna in bianco (adaptació italiana para TV, 1980).
-La dama de blanco (miniserie, 1982). Sèrie de cinc episodis
                   produïda per la BBC
-Zhenshchina v belom (Rússia, 1982).
-La dama de blanco (TV, 1997)
-Woman in White (musical) creat per Andrew Lloyd Webber,
                   2005.




3. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L'OBRA:

  • Punt de vista: És una història escrita en primera persona però explicada per més d'una mà.  Cada narrador, de forma lineal i cronològica, explica la part en que ell ha estat implicat. L'objectiu és que el lector escolti la història com si d'un tribunal de justícia es tractés; és a dir, els testimonis dels fets presenten uns esdeveniments intentant aconseguir la màxima fidelitat amb la realitat i aportant les proves necessàries perquè la història quedi ben lligada i entesa. 
  • Títol i pròleg: El títol és precís i apropiat donat que tota la història gira al voltant del misteri d'una dama: la dama de blanc. El pròleg també és útil de llegir ja que prepara al lector pel tipus de narració que es trobarà.
  • Organització: Està organitzat en tres parts, ordenats cronològicament.
  • Estil: Completament i absolutament formal i educat. Al meu entendre no hi ha informació inútil ni sobrant. Les paraules empleades no són difícils però són molt precises. Un gust per la vista llegir la prosa del llibre. 
  • Tema: Conspiració i maquinació. És considerada una de les primeres novel·les de misteri i policíaca.
  • Final: Si l'objectiu del llibre és explicar uns fets fidedignament des de principi a fi, el final fa honor a l'objectiu.  
  • Precisió de la informació: La informació intenta ser extremadament precisa i objectiva, és a dir, sense prejudicis. I els fets, al meu entendre, són totalment creïbles i lògics. El que vull dir amb això últim és que els personatges estan tan ben caracteritzats que actuen en consonància al seu caràcter. 



4. CONTINGUT DE L'OBRA

4.1. GÈNERES LITERARIS

Quan a l'institut vaig estudiar l'obra Tirant lo blanc de Joanot Martorell, la vam considerar novel·la total per la quantitat de gèneres literaris qui s'hi podien observar. La dama de blanc, no sé si també li podem donar la mateixa consideració, però sí que és veritat que toca molts registres: novel·la d'amor, d'aventures, de misteri, precursora de la novel·la policíaca i també, i aquest gènere, fins el dia d'ahir totalment desconegut per mi, novel·la epistolar. Per no allargar-me només parlaré d'aquest últim gènere (no per això trec importància a tots els altres, tot el contrari).

4.1.1. Novel·la epistolar

Novel·la en primera persona basada en la correspondència (cartes o epístoles enviades i rebudes pels personatges). L''escriptor es presenta com el fonament a la veritat que ell mateix anuncia, donat que el que anuncia és privat i íntim, a partir de la seva visió personal (i casi secreta) de les coses i persones que l'envolten. És a dir, són textos íntims, informals, seguint la veu de la consciència; i deixen al lector en el rol de voyeur i violador de la intimitat dels personatges,  posant-li a l'abast tot allò que moltes vegades es calla en viva veu però que s'allibera en l'escriptura íntima.

En aquestes novel·les es comparteix amb el lector l'omnipresència i omnisciència (qualitat de saber-ho tot) del novel·lista, jugant amb el temps i permetent crear una construcció ordenada.

Penso que és un gènere boníssim per aconseguir que el lector empatitzi i connecti amb els personatges i així s'enganxi més a la trama.

4.2. PERSONATGES PRINCIPALS

No faré una descripció detallada dels personatges però sí que diré que apareixen personatges ben definits de les tres classes socials de l'època: personatges de l'església i de l'aristocràcia, de la classe mitjana i de la treballadora. Tots molt ben caracteritzats.
A més a més, podríem fer-ne dos equips: equip protagonista i equip antagonista. A l'equip protagonista hi posaria el Walter i la Marian i a l'equip antagonista, el compte Fosco i Sir Percival. Evidentment no podem oblidar a la Laura, a Madam Fosco, a la Dama de blanc ni tampoc al senyor Fairlie. Tots aquests personatges, en opinió meva, t'acaben arribant al cor, d'una manera o d'una altra. :)


I em sembla que ho deixo aquí. Ja des del principi vaig decidir no parlar de l'argument i la valoració personal també la crec innecessària donat que tota aquesta ressenya l'he fet per voluntat pròpia i si el llibre no m'hagués agradat tant, segurament l'hagués fet molt diferent.



5. BIBLIOGRAFIA

Tota la informació que he anat recopil·lant l'he tret d'internet, sobretot de la wikipèdia però també d'altres enllaços, espero no deixar-me'n cap.
http://www.alohacriticon.com/viajeliterario/article1161.html
http://www.ctv.es/USERS/manbar/collins/home.htm#anagrama
http://es.wikipedia.org/wiki/William_Wilkie_Collins  (la biografia m'ha semblat molt interessant).
http://cierzo.blogia.com/2004/021501-la-novela-epistolar.php
http://cai.bc.inter.edu/resenaliteraria.htm
http://www.slideshare.net/ucbwebmaster/cmo-preparar-una-resea-literaria


divendres, 9 de març del 2012


-Perdoni! S'agafa aquí el 38?
-Sí.
-Tinc una entrevista de feina.
L'home se la va mirar aixecant les seies. Era evident que estava sorprès pel comentari.
La dona se'l tornà a mirar inquisitivament.
-Ah! molt bé. Que hi  hagi sort - va dir per ser educat i esperant que la dona el deixés de mirar.
-Esperem-ho! És en una autoescola.
-...
-Vull que m'ensenyin a conduir.
-Aleshores va a apuntar-se, no a demanar feina.
-Oh! no! no tinc pas diners per apuntar-me! Dominar l'escombra em va deixar escurada! Ara ja la domino, però tema cotxe... vaig justeta. Miri, ai perdoni! no l'estaré pas molestant? és  que es veu tan simpàtic vostè i jo estic tan nerviosa!
-Home... el meu autobús està a punt d'arribar...
La dona, com si no l'hagués sentit:
-Abans, em dedicava a fer prínceps. Prínceps d'etiqueta eps! Però els ingredients eren caríssims! no s'ho imagina vostè! i l'última vegada em va ser un trasbals. M'havia sortit un príncep preciós i quan ja pensava que tenia una venta segura, la clienta em pregunta: "y pa que sirve?" i mira, no m'esperava una pregunta com aquesta! abans totes les dones somiaven amb prínceps! era la primera vegada que algú em preguntava un cosa com aquesta! em vaig posar tan nerviosa que  no vaig saber que contestar-li i li vaig dir el primer que se'm va passar pel cap amb careta pena: "pa adorno". I ella em va contestar amb indiferència: "ah! pues me quedo con el que ya tengo que haze mas cosas".


L'home se la mirava estupefacte. De tant en tant anava mirant al seu entorn com buscant una càmera oculta.
Com que no en veia cap, li preguntà amb curiositat:
-I que en va fer del príncep?
-Oh! el vaig equipar amb motxilla, cantimplora, gorra i  bordó i li vaig dir: "fillet, t'hauràs de buscar la teva pròpia princesa" i el vaig encaminar carrer amunt. Què havia de fer amb ell sinó?


No n'he tornat a fer mai més cap. De príncep, vull dir. Ho vaig passar massa malament. I l'escombra, ... miri, quan l'agafava em feia veure massa, tothom em mirava i, a mi, mai m'ha agradat cridar l'atenció. Només m'atrevia a volar de nit, anant a comprar a altes hores de la matinada, passant fred i amb la morrinya que acompanya aquelles hores!! als supermercats de 24 hores, però cada dia n'hi han menys. És per això que vaig decidir que m'havia de treure el carnet de cotxe. Sí. I clar, pensant pensant, si busco feina a una autoescola potser acabo caient bé als companys i em regalen unes pràctiques, no? vostè que creu?

-I ja porta un currículum?
-Curriquè?
-Un full on hi digui tot el què ha fet fins ara, on i què ha estudiat, on ha treballat, quines feines es veu capaç de fer, etc.
-Doncs no. No hi havia caigut amb això. Però parlant la gent s'entén! els convenceré de la meva vàlua. Bé, això espero! He preparat una frase. La vol sentir? Es que si no m'ho preparo abans, la improvització m'és fatal!
-A veure.
-"Posi'm a prova 15 dies. Amb 15 dies en tindrà prou per quedar convençut que ensenyar-me és una inversió a gran interès. No quedarà decebut de mi, li prometo." Dubtava entre "gran interès" i "interès altíssim" però bé, crec que ho diré així com li he dit.
En aquell moment, un autobús es parà davant el seu banquet i l'home féu un bot amb inesperada energia. Ella, seguint el seu discurs, encara li deia: -Creu que tinc possibilitats?
I ell, amb un peu ja sobre el primer esglaó es girà i amb un gran somriure li digué:
-Jo la contractaria senyora!
I  ella es tranquil·litzà de cop.
-Gràcies!
Però ell ja estava molt lluny per haver-la sentit.


divendres, 2 de març del 2012

-La culpa va ser de qui no va llençar l'aigua de la galleda després de fregar.
No va ser meva.
Si la galleda no hagués estat plena res hagués passat.
Per tant, no va ser culpa meva.
No.
Començo a pensar que les circumstàncies són importantíssimes pel que fa a la direcció que prenen els successos!
Si hagués tingut un pastís a la mà, li hagués tirat a la cara.
Si hagués tingut un bat de beisbol li hagués donat la pallissa de la seva vida.
Si hagués tingut una arma, li  hagués disparat al mig del front.
Us explico això perquè comprengueu com em va posar de cabrejada.
I de fet només li vaig tirar una galleda d'aigua bruta per sobre!!!
Senyors!! és que em va dir puta!!!

Des de l'altre cantó de la sala es va sentir una veu greu i forta:
-Per l'amor de Déu, que no et vaig dir "Que puta que ets! et vaig dir Que astuta que ets!!!"  però com que cada dia estàs més sorda!!!

pd. No sé jo si va ser gaire bona idea que el dia del judici em defensés jo mateixa.
No va ser culpa meva.
Si no m'haguessin preguntat si em volia defensar a mi mateixa mai se m'hauria acudit de fer-ho!
Clar que si els meus pares no m'haguéssin pagat la carrera de dret mai m'ho haguessin proposat.
La culpa és dels meus pares.


:)




dimecres, 22 de febrer del 2012


AVUI NO CABO A LA PELL!!

Si ho pogués escriure més gran ho faria!

A mitja tarda ja tenia pensat el què us escriuria:

"Avui em beuré el millor que trobi per casa a la teva salut!"

i just a l'hora de plegar, em dius:
-Què? anem a fer una cerveseta i un entrepà?

i he pensat, mare meva!!!! que fantàstica que ets!

:)


Avui estic alegre i tinc ganes de saltar!!! així que:

SALTEU AMB MI!!!!!!!!!







dilluns, 20 de febrer del 2012




De la feina a casa i de casa a la feina. Feia poc que m'havia mudat aquí i les relacions mai han sigut el meu fort. Per això, m'estranyà moltíssim quan a l'entrar a casa algú havia tirat per sota la porta un sobre vermell. 

Estranyada el vaig agafar i obrir amb curiositat. Uns veïns havien organitzat una reunió o una trobada... Problemes?? Maldecaps??? Uffffffffffff! PERÒ... NOOOOOOOO!!! 



És la convocatòria d'una CELEBRACIÓ!!! I només veure-la queda tan clar que l'estan organitzant amb il·lusió i ganes!!!
Els veïns fan un reclam en massa per celebrar la desena edició de les Històries Veïnals, obert a tots els que hi han participat alguna vegada escrivint-les o llegint-les i/o ja esperen participar-hi en la onzena! :)






Que sí!!! QUE SÍ!!!!! QUE S'HI HA D'ANAR!!!! I PASSAR-HO BÉ!!!
Així que apunteu-vos abans del 31 de març al mail:
        
        
         soparveinal@gmail.com

i reserveu-vos el 14 d'abril a partir de les 7 de la tarda en endavant per passar una gran estona entranyable.

Ho organitzen amb carinyo i ganes:

divendres, 17 de febrer del 2012

L'aire gelat i el vent intens tallaven la respiració. No era molt tard però la foscor del capvespre ens va sorprendre de sobte i en el lloc més intempestiu, aportant la fonologia comuna del paisatge boscós nocturn. Estàvem intentant seguir una ruta en cotxe fins que ens vam acabar perdent pels camins. No és que el meu vehicle sigui un 4x4 però sempre ens ha agradat fer-lo servir com a tal i el camí on ara ens trobàvem, pedregós i estret com pocs he vist a la vida, ens havia acabat conduint a un accés restringit. Malgrat que la inquietud i el malestar s'havia apoderat de la meva ànima "vam" decidir baixar del cotxe i fer un cop d'ull, a peu, per descobrir on havíem anat a parar. Davant nostre s'hi veien unes cases o habitacles sense taulada, ni portes, ni finestres. Aquestes tenien per davant una esplanada que donava al què semblava un rierol de cabal considerable. El meu home es va allunyar de mi per llegir els cartells que hi havia davant les cadenes que ens havien prohibit avançar amb el cotxe; i  jo, em vaig acostar a tocar de l'aigua. Cert és que anava sense les meves ulleres i amb els ulls cansats de tot el dia, però, creieu-me si us dic, que a uns quants metres d'on jo estava hi havia un nen dins l'aigua taral·larejant una cançó. Al veure'l sol no vaig poder estar-me'n de cridar-lo i preguntar-li si no tenia fred. Ell em semblà que em sentia i que em mirava, però malgrat això, no em contestà. Aquell paisatge ja m'esfereïa per si sol i amb la figura del crio aconseguia acollonir-me de veritat. Davant el seu silenci no vaig tenir altra que caminar per la riba per tal d'acostar-me a la criatura. Ell, no semblà immutar-se ni per l'ansietat de la meva veu ni pels meus intents d'arribar on estava. Jo no veia ningú amb qui el nen hagués pogut anar acompanyat i no volent-lo deixar més sol del que ja em semblava que estava, em vaig decidir a travessar el riu passant en compte per les pedres que el revestien. Just quan estava per la meitat de la distància que ens separava vaig sentir el meu home que em cridava esfereït: "-Què coi fas??" em vaig girar cap a ell per contestar-li i quan vaig tornar a dirigir la mirada al lloc on feia uns segons hi havia el nen, aquest últim ja no hi era.
-Però estava aquí mateix! - vaig cridar-li mentre amb la mirava buscava el nen cada vegada amb més preocupació.
En aquells moments sentia que no podia marxar d'aquell lloc fins a trobar-lo. Mai em perdonaria abandonar un xiquet en un lloc tan feréstec com aquell.
-Gerònima! és impossible que hagis vist un nen dins l'aigua! mira! - i m'ensenyà el cartell on explicava que aquella aigua era destinada a consum humà i que estava totalment prohibit el bany.

Després d'un quart d'hora de recerca infructuosa, vam tornar al cotxe per reprendre la marxa.
Aquell paratge aconseguí provocar-me autèntic feredat.

dilluns, 13 de febrer del 2012

Un dia vaig sentir que pots viure sense el què desitges 
però no sense el què necessites per ser feliç. 
Per tant, potser de vegades creiem que necessitem 
i en comptes d'això només és que desitgem. 
Sigui el què sigui, ningú pot decidir per un altre 
allò que necessita per ser feliç.

Queda dit aquí.