"
-Tu rai. No t'has de preocupar. Encara que correguessis per aquí de nit i amb els ulls tancats no hi cauries mai. I mentre estigui amb tu, jo tampoc no hi cauré.
-¿Segur?
-Segur.
-¿Com ho saps?
-Perquè ho sé - va respondre sense deixar d'estrenye'm la mà. Vam continuar caminant en silenci-. Aquestes coses les sé. No és que les entengui racionalment, sinó que les sento. Ara mateix, mentre estic amb tu, no tinc gens de por. No hi ha res dolent ni fosc que em tempti.
-Doncs és ben clar: el que hem de fer és estar sempre així - vaig dir.
-¿Ho dius de debò?
-És clar que sí.
La Naoko es va aturar en sec. Jo també. Em va posar les mans a les espatlles i em va mirar als ulls. Al fons de les pupil·les se li va formar un estrany remolí de líquid negre i espès. Els seus ulls preciosos van estar una bona estona mirant dintre meu. Llavors es va posar de puntetes i va posar la seva galta sobre la meva. Va ser un gest càlid i meravellós que va fer que el cor se m'aturés un instant. "
TÒQUIO BLUES de HARUKI MURAKAMI
18 comentaris:
"-...Viure no consisteix a seguir el que diu un llibre de registre. Si em necessites, fes-me servir. ¿Que ho entens? No sé per què has de ser tan rígida. Relaxa't. Ho veus tot negre perquè no et relaxes. Si et relaxessis et sentiries més lleugera.
-¿Per què em dius això? - em va preguntar amb una veu molt seca.
En sentir aquella veu vaig pensar que potser havia dit alguna inconveniència.
-¿Per què? - va insistir mirant a terra-. Ja ho sé, que si em relaxés em sentiria més lleugera. No em serveix de res que m'ho diguis. Però, ¿saps què passa? Que si em relaxés em desfaria en mil bocins. Sempre he viscut així. És l'única manera com sé viure. Només que em relaxés una vegada, ja no podria tornar a ser jo. Em desfaria i el vent se m'enduria. ¿Que no ho entens? ¿Com pots dir que em cuidaràs si no entens ni això?
No vaig dir res."
Pàg. 16 i 17.
m'agrada el murakami fili'ns!
Loulins! No són hores de voltar! Vinga, ves corrents cap a casa! Què t'he dit! Cooooooooooooooooooooooorre...
SEgueixo, Giró. La loulins estava castigada i va i se m'escapa.
Ho veus tot negre perquè no et relaxes. Si et relaxessis et sentiries més lleugera.
Doncs, parlo per mi, trobo que ell li dóna un bon consell. L'agafo per mi. Espero que a l'Anaoko no li faci res.
NanitFletxil
Seeeeeeeeeeeeeeeeeeempre m'equivoco!
Naoko
Aquest llibre em va sorprendre força. Alhora m'avorria (per la lentitud) i alhora no el podia deixar de llegir(per la proximitat que sentia amb la noia). Va ser tot un descobriment literari.
Ptnsssssssssssssss
(*) Ara escrius missatges sense destinatari concret? (el saps tu i potser a qui va dirigit... o potser no). L´'última entrada no permet comentaris. Sempre innovant.... molt bé, molt bé.
Estar al costat d'algu que et manté pèr la vida és el millor que pot passar. Un abraç.
No recordo aquest fragment exacte, però és un llibre del que tinc molt bon records. No em va deixar una sensació d'obra d'art, em va pertorbar una mica, però em vaig quedar convençut de que llegiria més de l'autor. Després n'he llegit 7 més, si no em descompto.
Loli'ns, l'estic coneixent, a veure com acaba la cosa! patonillus!
Deli'ns, ja sé que relaxar-se és bo, per un mateix i pels altres. Però posa't a la pell de la Naoko, ella només volia que l'entengués. No sé. Cada dia sé menys.
Nanit preciosa!
Ariadna, ja et diré que tal, estic molt al principi del llibre encara.
Ma mare l'altre dia em deia que contínuament a la vida els altres ens moldejen, intencionadament o sense voler, però contínuament ens diuen el què em de fer, com ens hem de comportar, com hem de parlar, etc. Ens passem la vida sense ser nosaltres mateixos. Com si tothom hi tingués dret a dir la seva. Ella m'ho deia amb l'esperança que no els hi deixés que em canviessin del tot. Sé que encara que els altres et diguin la seva, és cosa meva fer-los-hi cas o no. D'acord. Però de vegades, enviaria tothom a la porra. Els hi prohibiria que obrissin la boca. Perquè m'és molt difícil passar del que diuen. És molt egoista això?
I al blog, com en la vida, vull que en certs pensaments la gent no opini. Com sona això? Torna a sonar egoista? Tu m'ho pots dir dona. Si ho llegeixes ja em respondràs. M'agradaria saber-ne la teva opinió!
Patonarrus!
Rosana, sí, la veritat és que sona molt i molt bé. Una abraçada.
Xexu, sí ja n'has llegit 7 o més és que l'autor t'agarada molt!
No sóc la resposta que esperes, però si et val, et dono la meva opinió:
"contínuament ens diuen el què em de fer, com ens hem de comportar, com hem de parlar, etc. Ens passem la vida sense ser nosaltres mateixos. Com si tothom hi tingués dret a dir la seva."
"Perquè m'és molt difícil passar del que diuen. És molt egoista això?
I al blog, com en la vida, vull que en certs pensaments la gent no opini. Com sona això? Torna a sonar egoista?
És com em sentiria jo.
Resposta: no ho ets. Gens. De fet és com s'ha de ser.
Que bona que ets Deli'ns. Gràcies.
Pastadeta que tu...
Aquest llibre parla de l'entrada a l'edat adulta, igual que "El guardià al camp de sègol". Dues mirades diferents que s'hi assemblen.
Deli'ns: :)
Pilar, tens raó, potser sí que s'assemblen. La veritat és que el guardià el tinc a mitges. Aquest, espero acabar-lo, ara estic de ratxa!! :D
Nanit bonica,
No sones egoïsta. Sones com a persona. Em va xocar que no permetessis comentaris, i com que no em callo res (què maca sóc quan callo!) doncs ho vaig comentar. Espero que no et sapigués greu.
Per cert, l'opinió que em demanaves la trobaràs aquí:
http://elnoulaberint.blogspot.com/2011/12/opinant.html
Ptnsssssssss
Bon dia preciosa!
Res de greu, ho vas fer perfecte, vinc cap a casa teva amb el meu transport instantani supersònic!!!
Fiuuuuuuuuuuu!
Sempre m'han agradat els orientals, tan donats a parlar de sentiments i tan reacis a mostrar-los en públic. Un poble curiós.
No n'he conegut cap en persona. A mi m'agrada la gent que mostra els sentiments. Això sí que ho sé.
"
-Ei, Nagasawa, ¿quin és el teu model d'acció? - li vaig preguntar.
-No te'l dic, que te'n riuràs - em va respondre.
-No me'n riuré - li vaig assegurar.
-D'acord: ser un cavaller.
No vaig riure, però vaig estar a punt de caure de la cadira.
-Cavaller... ¿de ser cavallerós?
-Exacte. Cavaller de ser cavallerós.
-¿I en què consisteix, ser un cavaller? ¿M'ho podries definir?
-Un cavaller és algú que no fa el que vol fer, sinó el que ha de fer.
-Ets el paio més estrany que he conegut mai - li vaig dir.
-I tu ets el paio més com cal que he conegut mai.
Aquella nit va convidar ell.
"
Pàg. 92
Publica un comentari a l'entrada