dimecres, 7 de desembre de 2011

No tenia previst morir-se aquell dia. Tampoc tenia previst suïcidar-se. Simplement va succeir. Va sorgir. Cosa del destí? El destí el fem. O el desfem. A mesura que vivim.
La cosa va anar així com us conto: feia els plats. Plats en sentit genèric. Hi havia de tot als cubells: plats, olles, coberts, tisores, etc. No sap molt bé com va anar la cosa. Recorda que feia els plats mentre pensava en la feina. Mal fet. Molt mal fet. S'estava cabrejant per moments. Si fos massatgista, el client s'hagués queixat perquè segurament en comptes d'un massatge relaxant l'estaria sotmetent a un massatge estressant i aquí hagués acabat tot. Però no, no feia massatges. Rentava plats. Rentava unes tisores molt afilades en aquell moment. No estava fent molt cas al què feien els seus dits. Amb les feines mecàniques ja se sap. Tenia la ment mooolt i molt lluny. Tot va anar molt ràpid, va veure que les tisores volaven pels aires i les va intentar agafar amb tanta mala sort que li van caure obertes sobre el canell. La sang va tardar uns segons a ser visible. Temps que va aprofitar per dir-se: "noooo passa res". De fet, aquestes van ser les seves últimes paraules. La sang sortia a borbolls. Va empal·lidir de cop, més per l'ensurt i l'angúnia que per la quantitat de sang que ja havia perdut. Va pensar a cridar al seu home, però no hi era. Va pensar a trucar-lo, a ell o algú altre, demanant ajuda, però no tenia bateria ni saldo al mòbil, ni telèfon fix. També va pensar en anar a auxiliar-se al forn del costat de casa, però clar, era diumenge. Després pensà en avisar a algun veí, però valia la pena deixar tota l'escala ensangonada? va veure el sofà i com que perdia tanta sang i es començava a trobar cansada, s'hi va estirar a l'espera d'una ajuda que no havia demanat. Clar que li sabia greu tacar el sofà, però que coi! bé l'havia pagat ella! qui més que ella es mereixia embrutar-lo? A  la tele no és que fessin gran cosa, però els canals de música amb videoclips sempre li feien passar una bona estona. De fet, tampoc se sentia tan malament. Potser, fins i tot, altres vegades s'havia sentit pitjor.

8 comentaris:

Gerònima ha dit...

http://www.youtube.com/watch?v=rIwqzfjI3z8&feature=related

Mortadel·la ha dit...

A part de molt ben escrit, Girò, el trobo fort. Trist.
No saps penjar YoUtUbes? Si vols te n'ensenyo. És llàstima, trobo, sortir del post per escoltar la cançó que acompanya al text.
Jo d'ella, abans de fer aquesta animalada, m'hagués escoltat primer aquesta cançó: If you close the door, dels Velvet Underground. És de les cançons que fan reaccionar.

Gerònima ha dit...

Gràcies per la cançó dels Velvet. Sí que sé penjar youtubes però sempre em queden molt grans. No sé fer-los petitons. Però per aquest post no volia penjar la cançó amb el text. Ho he fet expressament.
Patonets!

el paseante ha dit...

Visc sol i a vegades ho penso que potser ensopego un dia i em foto un cop al cap i em poso al sofà pensant que ja passarà aquell dolor... M'has fet pensar en el Miquel Bauçà, escriptor mallorquí que van trobar mort a la seva casa de Barcelona dos mesos després de morir. Quina tristesa que no el trobessin a faltar abans.

el paseante ha dit...

Si vols penjar youtubes més petits en el teu blog, canvia els números del codifont original per insertar.

Youtube et dona per defecte unes instruccions que has d'enganxar en el teu post. Hi veuràs un número 420 i un altre 315.

Si vols posar un clip que sigui la meitat de gran que a Youtube, divideixes per 2 el "420" i el "315". El resultat seria "210" i "157" (jo poso en els meus: "212" i "172", que queden més allargadets).

Si el vols fer el doble de gran que a Youtube, doncs fas l'operació contrària: multiplques els valors originals per 2.

No sé si m'he explicat. Però és senzill de fer. Només es tracta d'enganxar el codifont de Youtube en el teu blog i canviar els números abans de publicar. A veure si te'n surts. Si no, ja miraré d'explicar-t'ho millor.

Gerònima ha dit...

Ostres! no conec el Miquel Bauçà, però sí que ha de ser trist que ningú et trobi a faltar en dos mesos! mare meva!

Ho he intentat Paseante, però no n'he sortit. Mira el què normalment faig és anar sobre el dibuixet de vídeo, i li ensenyo quina cançó de youtube vull penjar. D'aquesta manera ni números ni històries.

Sí que he vist que des del Youtube, si li dic que vull compartir i després li dic que vull inserir m'apareixen els numerets aquells que em deies que es poden canviar. Ok. Però aleshores quan ho copio, on ho enganxo? perquè ho he enganxat a tots els llocs possibles i coi! no ve el vídeo només em queda la lletania allà enganxada! mare meva! els ordinadors no són fets per mi! però tu m'ho has explicat divinament, d'això no en tinguis cap dubte!
Una abraçada!

Peix ha dit...

M'encanta! Fins i tot m'ha arribat a fer mal

Gerònima ha dit...

Ara no sé que dir.
Gràcies per passar.