10è E.

Entrà a l'habitació buscant les ulleres i se sobresaltà.
-Coiiii! Quan has arribat?
-Ara mateix! - Digué com excusant-se per ser a la seva habitació sense el seu permís. I després d'un llarg silenci afegí - Té, això és per tu - i li deixà una pedra molt estranya sobre el cobrellit.
Ella arquejà la seia esquerra. Era un d'aquells gestos que feia involuntàriament i sense adonar-se'n quan no es creia el què li estaven dient.
-D'acord. Ho tenia a la mà quan m'he transportat.
Ella va somriure.
-Gràcies. És molt bonica.

De fet era una pedra molt estranya, però molt bonica. L'agafà amb cura i després de mirar-se-la una mica la deixà sobre la seva tauleta de nit. Ja se la tornaria a mirar després. Ara tocava estar pel monstre.

-Què estaves fent? - li preguntà ell.
-Poca cosa. I tu?
-El mateix.
Començava a acostumar-se a què homes i monstres no li donessin informació.
-Molt bé. Si t'esperes un segon a què baixi les persianes del menjador, t'ensenyaré casa meva.
-T'avergonyeixes de mi? - li digué per xinxar-la.
Ella esclatà a riure.
-Tu espera un segon si us plau. I intenta no desaparèixer!!! - afegí mentre corria cap al menjador.

En un tres i no res ja el venia a buscar. El primer que li volia ensenyar era la cuina, pensava que podrien fer alguna cosa de menjar i així trencarien una mica el gel.
-Tens gana? - li preguntà ella
-Molta!
-T'agraden els ous?
-Ara ho descobriré!
-Aquesta és l'actitud!

Amb els plats per rentar a l'aigüera i la taula encara parada del sopar, se sentí una mica incòmoda. A ell, però, no semblava molestar-li.
-No esperava visites -s'excusà.
-Tampoc jo tenia previst visitar-te.
-Ok.

Mirà el rellotge mentre batia els ous: Suposadament, feia 8 minuts que havia arribat. I la visita més llarga fins aleshores havia sigut de dotze.
-Creus que tindràs temps de provar la truita?
-Al pas que cuines? No ho crec!

I els dos es posaren a riure com dos ximplets.




p.d. Sí. Aquell dia tastà la truita.