Vivien en una caixa de cartró recoberta d'oueres. Insonoritzada. No vull dir que visquessin dins la mateixa caixa. No. Vull dir que cadascú vivia dins la seva pròpia caixa. I de tant en tant les caixes xocaven.
Però ells mai se sentien. Molt menys s'entenien. De vegades es cridaven. Moltes vegades es cridaven. Però mai s'entenien. Tenien les caixes molt ben decorades per dins, s'hi sentien molt còmodes. Protegits, segurs. I si per algun descuit detectaven la presència d'una fuita, un petit tall al cartró o a la ouera, aleshores cames ajudeu-me buscaven d'apedaçar-la, amb cel·lo, cinta aïllant o el què convingués. L'imprescindible era mantenir l'aïllament.
Un dia hi va haver un incendi.
Van haver de sortir de les seves caixes per ous.
7 comentaris:
Una bona metàfora de la incomunicació que patim, en general...
I quan l'incendi es resolgui tornaran a les caixes d'ous, noves i més insonoritzades i ignífugues per no haver de sortir-ne mai més.
O no... potser encara hi som a temps.
Hi ha incendis que són de neu i et congelen.
Un post molt xulo :)
Això em sona. I n'hi ha que canvien l'ouera petita per una altra de més grossa, simplement.
i fins i tot poden descobrir que a l'exterior no s'hi està tant malament
Quin remei, van sortir per ous.
Però van aprendre alguna cosa o, com em penso, van córrer a buscar un altra caixa on amagar-se?
si no fessin les oueres tan còmodes ^^
Al menys, el lloguer de l'habitatge els devia sortir baratet :-)
Publica un comentari a l'entrada