He estat tota la setmana fent-te fotos amb la mirada.  Les necessitava per la què comença. 
Algunes són clares, se't veu tranquil, treballant, davant l'ordinador. Mig cos. Una és divertida, estàs dret davant un altre ordinador, estàs guapo, concentrat en el què fas. Una et tinc just al davant, primer pla. És d'aquelles en què em costa interpretar la mirada. D'acord. No interpretarem mirades. Doncs és d'aquelles que em fan rumiar, deixem-ho així.
Altres són borroses, aquestes m'encanten. No només se't veu a tu, sinó a més a més, en ple moviment. Molen moltíssim!  La meva preferida també  hi surto jo, la recordes? ens estem somrient així per les bones. Però em regales un dels millors somriures. Dels que a mi m'agraden. Aquesta és la foto estrella. La cirereta del pastís.


Et desitjo un gran dimarts. De veritat. De veritat de la bona. 

Forgotten sunglasses

Formaven part de l'uniforme de treball, no hi  havia opció de no portar-les: Se les havia de posar.
Eren negres i  bastant fosques.  A ella no li agradaven gens ni mica però com moltes altres coses: "qui paga mana". No eren unes ulleres qualsevulles i per tant, a més a més d'odiar-les les havia de tractar amb cura. Donaven una imatge en blanc i negre i en quadrícula. Els gerents de l'empresa apostaven per aquest nou mètode en pro d'aconseguir que els treballadors es distraguessin menys i fossin més efectius, més productius. Per ells, els colors no eren res més que una distracció no només innecessària sinó també contraproduent per l'economia de l'empresa. De la quadrícula no n'acabava ben bé d'entendre els avantatges però treure-la tampoc era negociable. "A moviments més precisos" crec que deien que portava veure el món quadriculat. "Minimitzar el temps i l'energia inefectiva invertida en moviments maldestres i erronis".
Als primers mesos se li feia bastant pesat, restava el temps fins l'hora de plegar per poder treure-se-les, recuperant així la seva vida multicolor.
Després d'un any, ja s'hi començava a sentir còmode. Fins i tot alguns dies les portava posades fora les hores de treball. Ella també volia aconseguir més efectivitat en el seu temps lliure.
No va ser fins als quatre o cinc anys treballant a l'empresa quan se'n va començar a donar que la seva alegria particular i innata anava més cap a caiguda que un paracaigudista sense paracaigudes. Tot era tan gris i quadriculat que no acabava trobant el perquè de tot plegat, si és que alguna vegada n'hi havia hagut.
Així que decidí, de forma absolutament resolutiva i en defensa a la seva alegria perduda, boicotejar l'empresa posant-se unes ulleres normals, semblants exteriorment, però normals. :)
Amb poc més de sis mesos va recuperar el seu tarannà habitual. Treballava interpretant el paper de persona amb visió grisa i quadriculada i no se li donava gens malament. El seu canvi de caràcter, però, no passà desapercebut per ningú i contínuament se sentia vigilada i observada. Començava a témer a ser descoberta en qualsevol instant. Al no haver-hi precedents, no sabia què serien capaços de fer-li si la descobrissin, però  estava disposada a acceptar-ne les conseqüèncieses. Es deia a si mateixa que sigués el què sigués, la seva vida multicolor bé s'ho valia.
Tot va ocórrer el dia 7 de juliol del 2010. L'havia vingut a veure una amiga i es deixà anar en la conversa de la forma més innocent i irresponsable possible. Mai oblidarà la gran frase que atragué a totes les mirades:
"-Que guapa que estàs! el color rosa sempre t'afavoreix!". A l'instant de deixar anar la frase, notà com la gola i l'estómac se li tancaven a la vegada. No hi havia marxa enrere ni dubtes a resoldre: direcció ho havia sentit tot.

És evident que no li deixaren endur les súper ulleres, de fet no les hagués volgut ni regalades. Malgrat això, no pogué evitar, al veure's sense feina, d'anar a passejar per la platja i deixar abandonades les seves súper ulleres de mentida. No volia més ulleres. Volia veure el món a la seva manera. 

Muerta en el sofá. Y triste. Se había sentido aislada. Sola. Desquerida si la palabra existiera. Prefería esto a "la habían echo sentir..." mejor pensar que nosotros tenemos el poder de cambiar, que nosotros podemos decidir cómo ver la vida y cómo los demás nos hacen sentir.... En todo caso, la sensación siempre tardaba en irse. Horas, incluso días, a veces.
-Nos vamos a la cama?
-Piti y nos vamos.
El costumbre imborrable de su hombre. Un día os hablaré de costumbres. Pero hoy no es ese día.
Ella se incorpora un poco en el sofá, semidesnuda, por el calor y por las ganas de sentir su piel en "su" piel.
Más tiros en la tele. Asquío y derrota, menuda combinación para un sábado noche.
De repente, oye unos golpecitos en el cristal. Su cristal. Él entreabre un poco la ventana, sólo un poco, para privarle la entrada al humo de su cigarro.
-Nena! hoy es el día. Ahora es el momento!
-Hoy? ahora?
En su cerebro todo se amontona. Hoy? Ahora? Pero...?

La decisión. La aceptación. Hoy es el día.
-De acuerdo.
Se viste su camiseta y se pone otra vez las bambas.
Él coge su cámara y el trípode.

La carretera parece tres veces más amplia que de costumbre. No pasa ni un solo coche. Los relámpagos dan a la noche una vista espectacular.
Y ella sonríe.
Ya se lamentará otro día. Ya se compedirá de ella misma otro día. Ahora no hay tiempo. Ahora toca disfrutar.

Escucha el grito del cielo. Admira la immensidad de la naturaleza.
Como le gusta esto!!!!!
Bajaría del coche y se pondría a gritar como una loca.
Como una loca.
Como una loca.
Como una loca.

-Ja vurem com ho fem. Pero no pateixis per la muntanya.

...

-Ja m'encarregare d'estar alla.

I després diuen que el facebook no serveix de res.

I això li diu algú amb qui no ha passat més d'una hora seguida des dels 13 anys.

I somriu. Sempre ha tingut bon ull per les persones.

Estan planejant fugir junts. Bé, només és una opció. Però sap que si s'aixeca aquell dia de la taula no ho farà sola. Que no l'importaria, però creu que ell s'aixecaria amb ella.

Ell li deia que li feia il·lusió el sopar.

Ella li contesta que li fa una muntanya increïble.

Però ell s'encarregarà de ser allà. I això li fa pensar que tot anirà bé. I pensar-ho la tranquil·litza. I més tranquil·la ho pot afrontar diferent.

Tot va bé. Tot està bé. Tot va bé. Tot està bé. Tot va bé. Tot està bé.

"A mi tant se me'n fot que hi hagi més d'un món al món i que cadascú s'hagi de quedar al seu. No vull que el meu món sigui un subconjunt A que no presenti cap intersecció amb d'altres (B, C, D), no vull que el meu món sigui un solitari diagrama de Venn dibuixat a la pissarra, un conjunt buit." 

Pàg. 63.

"Som capaços d'enviar avions supersònics i coets a l'espai, som capaços d'identificar un criminal a partir d'un cabell o d'una partícula minúscula de pell, de crear un tomàquet que dura tres setmanes a la nevera sense arrugar-se gens i de guardar milions de dades en un xip microscòpic. Som capaços de deixar morir gent al carrer."

Pàg. 68

"Quan al vespre el pare arriba a casa l'assalto amb preguntes a les quals no sempre sap com respondre, aleshores busca als llibres o a Internet, mai no abandona, fins i tot quan està molt i molt cansat. L'altre dia li vaig preguntar què volia dir "tel·lúric", de seguida vaig veure que més aviat tenia ganes d'obrir la tele i mirar una bona sèrie amb polis moderns que es passen el dia resolent enigmes i empaitant criminals, però que tenen maldecaps com tothom, i històries d'amor, també; amb tot això no va impedir que anés als llibres per donar-me una definició exacta."

 Pàg. 80.




No i jo
Delphine de Vigan

Sempre li passava. No podia parlar d'ell sense que les llàgrimes li vinguessin als ulls. De vegades també li passava quan escoltava que algú altre s'hi referia. No ho podia evitar. El seu home li deia que això li agradava d'ella. I ella no sabia què dir, li agradava ser mestressa de si mateixa i en aquest cas no s'hi sentia perquè no ho podia controlar, era igual si estava sola o acompanyada, a casa o a fora, en petit comitè o amb molta més gent. Si pensava en ell, li pujaven les llàgrimes sense aturador. No eren llàgrimes de temporal, era més aviat pluja fina. Bé, deixem-ho en un entremig. .
Ara el detonant havia sigut el balancí. Ella s'hagués assegut a l'arbre del davant a llegir, no hagués triat el balancí. Com ell. Que el veia assegut a l'herba, o estirat sobre una manta sobre la mateixa. Herba del tot no, fulles de pi per ser més exactes. És evocar la imatge i sentir l'aigua als ulls.
O sigui que res. Fora el balancí. On millor que sobre un llit de pinassa per llegir o per mirar el cel?
On millor avi?

Al veure com C. havia fugit per la tangent del quadre no en va tenir cap dubte, 

l'havia pintat amb ànsies de llibertat.