Et penso i veig com difícil hagués sigut que la teva moral ens acollís en l'abraçada.
Ok.
D'acord.
Em desarmes.
M'enfado per ella i per mi. M'enfado per l'amor. M'enfado per la passió i per l'esperança.
Per mi,
       l'amor no és obligació, sí compromís. És més promesa que contracte.
       no és una cadena de ferro fred que no es pot trencar ni a tiros, sí llaços de colors que uneixen.
       i comprensió, i no judicis.
       de vegades mar, de vegades riu, però mai terra erma, perquè per mi l'amor és fluïdesa.


Dius que tu i jo fem les coses diferents. "I les veiem xaval, les veiem i les entenem molt diferents." Potser hi ha diferències insalvables. Potser tu ho has sabut sempre i jo ho començo a entendre.

En dies com ahir, a la gent li costa molt que la soledat pugui ser una opció.
Tan difícil és d'entendre que algú vulgui una cosa diferent al què vol la majoria?

Miro la cinta, mai l'havia vist tant altiva. A ella li perdono, i no només això. M'encanta! La vaig treure un dia a la galeria i li va tocar un sol de mil dimonis que la va deixar fatal. Ma mare em va dir que no la posés a fora (mai he sigut molt bona cuidant plantes). La vaig tornar a entrar al menjador pensant que potser no revifaria, la pobra. Però què collons! Mai l'havia vista així! Us poso una foto i tot!

La veritat és que no em puc queixar, s'esforcen tant com poden per estar guapes i alegrar-me la vista i a més a més, quan em descuido de regar-les no es queixen i aguanten com campeones. M'estimen. :)

Potser no l'importa a ningú més que a nosaltres. Però per mi és memorable. I ho vull deixar al blog.
Avui és la primera vegada que he sopat a casa teva. Sí, sembla estrany, però avui ha sigut la primera.
Em véns a buscar a la feina, em prepares el sopar i ens bebem la nosta ampolla. No hagués tingut sentit beure-la amb ningú més.
Et rento els plats mentre fas les infusions.
M'acompanyes a peu a caseta. Amb les mans llliures però a gust.

El sopar molt bo. No és que me'n descuidi, és que el sopar és el de menys. :)

Volia regalar-te una planta però al final no l'he pogut comprar. I em sentia malament amb mi mateixa perquè creia que tindria les mans buides quan em vinguessis a buscar. Però abans de sortir de casa, fent neteja a la meva pistolera (així li diu ma mare al què porto penjant dels malucs) he trobat les llavors de nesprer de l'avi. Jo no sabia que el nesprer estava a casa els meus pares fins que ahir ma mare em va donar dos nespres. I quin millor regal que aquest? I qui millor per intentar fer-les créixer??
CAP. NINGÚ.

Arribo a casa a una hora prudencial. Amb una mica de sort m'adormiré aviat i demà m'aixecaré d'hora.
Avui em feia una mica de iuiu tot plegat, però prou bé que ha anat la cosa, oi?
Continuo tenint la sensació que sempre puc/podré contar amb tu. I això em fa sentir bé. Molt bé.

Bona nit.

De vegades penso que no veus l'evidència.

De vegades penso que la veus, però no la vols.

I de vegades penso que la veus i la vols, i sóc jo qui no la vol, perquè també vull que la desitgis.

M'estava esperant recolzada a la paret de davant de casa. Per veure-les venir. Malgrat no portar ulleres, que les necessito per veure-hi de lluny, les vaig reconèixer tota una cantonada abans. Anaven a pas ràpid però tranquil·les. La peque s'està fent gran. No ho dic només per l'altura, sinó per l'expressió de la cara. Però per molt gran que es faci, que s'hi fa, volia anar al "parque" a jugar. :)
Xerràvem amb sa mare mentre ella feia el pollet pels diferents tubogans amb cara feliç i trapella.
Quan es va cansar, es va asseure a la sorra de davant del banc on sèiem i es va posar a jugar a representar volcans, tifons, etc i nosaltres havíem d'endevinar el país o la ciutat que ella tenia al cap.
També ens escoltava. Ho sé, perquè de tant en tant, aixecava la vista i em mirava, com si no en tingués prou de sentir el què deia sinó que també necessités veure com ho deia. I no interrompia, es quedava uns segons mirant-me i escoltant-me en silenci mentre les seves mans anaven fent sorra fina. Potser hi ha moltes coses que ella no entén, però espero que entengui les més bàsiques, que són que l'estimo i que això no ha canviat en absolut.
Després del parque anem a casa seva, em vol ensenyar els seus animalons i l'instrument que toca i més coses si sa mare no li digués que tot no pot ser, que el primer són els deures. Ella fa cas a sa mare. La deixem al menjador i fins que no l'anem a buscar al cap d'una bona estona es queda soleta treballant en el seu món. Com una personeta gran. Ben bé així.
De cop, veiem que s'ha fet tard, encara s'ha de dutxar, sopar i anar a dormir d'hora, que a més a més porta son acumulada. Sa mare utilitza el plural per dir-me que toca marxar. Jo no m'ho prenc molt bé però no dic res, perquè utilitzo el plural quan vull fer fora algú i que no soni malament, però mai ho faria servir amb ella, al poc me n'adono que utilitza el plural perquè em vol acompanyar amb cotxe. :) (sóc una malpensada horrorosa, he de solucionar-ho un dia d'aquests em dic de pensament). Abans d'acatar però, deixo ben clar que abans de marxar vull una abraçada de la peque, que de fet a ella ja li havia demanat i ja m'havia dit que sí:
-Abans de marxar em faràs una abraçada, no?
-Sí, sí.
Li vaig a robar la meva abraçada a la primera oportunitat que tinc i li faig un pató als cabells. Olora a nena. :)


Ahir vaig a anar a dormir amb el convenciment que havia sigut un dia guanyat.

VEURE'NS

Ens veurem aquest dissabte?

Segur que podríem trobar molts motius per trobar-nos: intercanvi de llibres, lectures, recitacions, presentacions de llibres. 

Però el més important, per mi, és coïncidir, al mateix lloc i al mateix moment, amb gent maca com vosaltres.

La idea de la trobada és del Palimp i al blog del Veí de Dalt podem trobar tota la informació molt ben explicada.

Us animeu??

Imatge extreta d'aquí

  

Una de les meves M. sempre em diu que sóc inconformista. Malgrat que no tothom que em coneix ho pensa, ella sempre ho defensa. 

Quan feia teatre fa uns anys, ens van ensenyar un exercici per parelles que m'era bonic de practicar. Es tractava primer de definir unes regles i unes circumstàncies perquè les dues persones les coneguéssim abans de començar el joc (quin personatge érem, on estàvem i quina relació teníem), definir un problema/demanda d'un dels dos personatges cap a l'altre, i on es volia arribar. El què no havíem de dir en veu alta eren 2 coses; el què tenia el problema, quin era el motiu ocult que l'impulsava al problema, i l'altre persona no li havia de dir l'argument ocult pel qual cediria.

Moltes vegades a la vida he recordat aquest joc, potser perquè mai mostrem del tot les nostres cartes i sempre, malgrat les negatives que donem als altres, ens guardem al cor i al cap, malgrat ser-ne conscients, aquell argument/explicació, que si ens diguessin, cediríem, baixaríem les barreres, amagaríem les armes de guerra. 

Potser passa en tota discussió. O potser no. Potser és bo. Potser no. Els "si" condicionals de vegades poden fer molt mal. Fins i tot els què sentim sense voler. Sense poder-ho evitar. Una maleta més que portem a sobre, que de bon gust jo deixaria en una cantonada. La M. que em coneix com si m'hagués parit, moltes vegades, a l'explicar-li el què penso i el què sento, em diu: "però, i si et diguessin just allò que vols sentir en el moment que ho vols sentir? i si per una vegada l'encertessin? què passaria aleshores? estaries preparada per actuar?" I mil vegades li he contestat: "Faria el què sentís en aquell moment, el què em sortís del cor". 

Però també penso que no és bo, passar-te la vida esperant que els altre diguin o facin.