"Sea bajo la medicina convencional o bajo la alternativa, el mejor de los médicos o de los terapeutas no tiene nada que hacer con un ser humano que ha perdido la ilusión por la vida. El origen y motor del proceso de sanación parte de nosotros mismos.
Somos HUMANOS. Nacemos. Morimos. Y más...
Atravesamos diferentes fases. Crecemos. En el trascurso de nuestra vida apostamos y renunciamos. En la apuesta podemos vencer o perder, en la renuncia podemos torturarnos o liberarnos. Pero cada una de esas dos voluntades nos pertenece única y exclusivamente a nosotros.
Este libro habla del proceso de una firme decisión. Nunca hubiera podido llevarla a cabo bajo el manto humano y traicionero del miedo. Con el máximo respeto ante la fragilidad de mi estado, pero el miedo no lo quise cerca en ningún momento. Ni en mí, ni en los que deposité mi confiança. El miedo paraliza y derrocha nuestra energía. Independientemente de cuál sea el resultado final, de lo que nos anuncien los números, las estadísticas y los irreversibles, confiemos. En la sabiduría de nuestro latido y en la asombrosa capacidad de nuestra mente.

Si dentro de nuestro trauma o dificultad sentimos que tenemos ganas de intentarlo..., adelante con nuestro impulso. Para retirarnos siempre estamos a tiempo. Para apostar, no."


Pàgina 149-150.

Acabes enganxat al whatsaap quan es ben bé això el què no volies. Que tu no hi creies en aquestes coses. Que ets de cara a cara. Màxim de mails. Potser de xats. Però no de whatsapps. No. Perquè consideres que es diuen vajanades. Que creen una addicció falsa a una persona, perquè no quedes addicte a la persona, sinó a la immediatesa del KAS com sempre t'ha agradat definir a l'atenció de l'altre. Però no. Tu no volies això. Tu només li vas donar el teu número de telèfon per poder quedar en persona. Perquè seria més fàcil trobar un dia, un moment per compartir un cafè o un passeig, amb el número de l'altre a l'agenda.

I ara, després d'un mes ple d'hores de xerrera, (que sí, que et vas equivocar, que també es poden tenir converses interessants pel whats dels coions) t'adones que encara no heu quedat. I plas! bufetada. L'objectiu no era quedar??? Com a mínim, el teu, sí. I res millor que una absència radical (temporal??) de whats per reflexionar i considerar una micona les teves voluntats. Que s'ha acabat el bròquil!

Saps amor?

A vegades conduir és com escriure a mà.

Lliscant lletres sobre la carretera.

Saps amor?

A vegades conduir és com resseguir el teu cos amb els ulls.

Comences i no vols parar.

Sempre m'han agradat les corbes.

Que les llums ens acompanyin i facin fora les ombres.

Dreta, amb la mirada fixa i els llavis rectes, m'assalta la por d'estar davant una desconeguda. Per un moment no la reconec i així els hi dic: -Tinc la sensació d'haver-me perdut alguna cosa.

Cap de les dues ho nega.

Em poso a parlar amb els meus pensaments mentre elles parlen de les seves coses: Feia temps que no la veia.  Veritat, veritat. Però altres vegades n'ha fet el mateix. També és cert, sí. Desenganya't: ara és diferent. D'acord. Necessito tornar-me-la  a guanyar. Fer-la sentir a gust amb mi. Recuperar-la.

Al cap de poca estona, la cosa ja és diferent. Com si comencés a recordar qui coi sóc jo. I surt la nena manyaga de sempre, la que em vol ensenyar les coses que va descobrint i la que em demana si vol que també li faci unes arracades.

-No m'agrada que m'ensenyin. - diu ella amb un somriure espectacular. Parla de ser autodidacte, parla de no voler limitacions ni directrius, de la llibertat que dóna fer les coses per compte propi, sense cap tipus d'assessorament.

DEFINITIVAMENT: Té dues edats alhora: tant et pot mirar als ulls amb la seva cara seria i li posaries 14 anys, com posar-se a riure d'orella a orella i recuperar els 9 al moment.

I jo aprofito el moment, i com que no es queixa, me la menjo a patons al despedir-nos. Potser demà ja no es deixarà, però avui ja els hi enganxat tots a la galta perquè se'ls emporti amb ella. :)

La vida de Marianne

De Marivaux.

"Soy mujer y cuento mi historia.

Entre los jóvenes de los que atraigo las miradas hay uno en particular que yo misma distinguí y sobre el que mis ojos cayeron más voluntariosos que sobre los otros. Me encantaba verlo sin ser consciente del placer que me producía, coqueteaba con otros y no lo hacía con el. Se me olvidaba gustarle, solo quería observarle.

Por lo visto cuando uno se enamora por primera vez comienza con esta inocencia. Puede que la dulzura de amar interrumpa el deseo de querer gustar.

Este joven en cambio me examinaba de manera muy diferente a los otros, de forma más modesta y sin embargo más atenta.

Sin embargo puedo asegurar que había algo más serio entre él y yo. Los demás aplaudían abiertamente mis encantos,  me parecía que a él no le eran indiferentes, al menos yo lo notaba algunas veces, pero tan confusamente que no podía decir lo que pensaba de él y menos, lo que pensaba él de mi.

Al final salimos de la iglesia y recuerdo que salí lentamente, que ralentizaba mis pasos, que me arrepentía de dejar ese lugar y que me iba con un corazón al que le faltaba algo y que no sabía lo que era. Creo que él tampoco lo sabía, puede que sea mucho decir porque al irme giré varias veces la cabeza  para ver una vez más al joven que dejaba atrás, pero no pensaba que me girara por él."

Encara no l'estic llegint, però tinc pensat fer-ho. Aquest tros l'he mecanografiat directament de la peli La vida de Adele. És un llibre que llegeix l'Adele a l'institut i que el comenten a classe. Em va cridar l'atenció de bon principi.

Tenia moltes ganes de veure aquesta pel·lícula i no m'ha decepcionat en absolut, tot el contrari. És una peli de 3 hores que no aconsegueix fer-se llarga. Que va narrant el dia a dia de l'Adele, des de l'adolescència fins a la maduresa de l'edat adulta i que aconsegueix que l'estimem i que l'entenguem. Bé, mireu-la i opineu si voleu.  

NADER I SIMIN, UNA SEPARACIÓ

Simin vol marxar d'Iran.

-¿Por qué quiere divorciarse?
-No quiere venir conmigo.

Nader vol quedar-se per cuidar el seu pare malalt.

-Ni siquiera sabe que eres su hijo.
-Pero sé que es mi padre.


Ella no entén com ell es capaç de deixar-la anar sense resistència i això l'entristeix i ajuda a crear distància entre ells dos. I ell no entén com ella pot proposar el divorci sabent-li la raó que l'impedeix marxar d'Iran amb ella. Fins i tot el jutge els hi diu al principi que el que tenen és un "problemilla". Però les coses fàcilment es compliquen i aquesta vegada tampoc és l'excepció.

Diàlegs molt clars i directes com els que m'agraden.
Veritats que costen de sortir i que porten grans conseqüències.
Interpretacions genials dels actors, grans i petits.
Gran pel·lícula en tots els sentits.


Difícil és fer el primer pas, el segon ja és més fàcil i de seguida s'ha caminat una gran distància. Jo no crec que ella es volgués divorciar. Ella el que volia era marxar. Però el fet que sembli que a Nader no li importi que ella marxi, fa que ella cregui que potser no és tan mala idea el divorci, malgrat que en algun moment torna a casa amb les maletes al maleter del cotxe esperant que ell digui alguna cosa que ho canviï tot.


Si en teniu la oportunitat, no us la perdeu.